L’Esclafit: un tornado al revés dins del decantador

Agafo el David Seijas de camí a La Casa del Llibre, a Barcelona, a la presentació del llibre que acaba d'escriure, a la manera d’Anthony Bourdain, Confessions d'un sommelier. Li presenten dos Ferrans bullinians com ell, l’Adrià i el Centelles (bullinià: un neologisme que fem servir amb tota naturalitat). Potser recorden que ja el vam tenir, en aquestes pàgines alegres, per La Roca del Crit. Avui, hi tornem amb un altre dels projectes que fa amb Gallina de Piel Wines. L’Esclafit 2018. La primera anyada d’aquest Priorat imprescindible.

“Te’n vas al Priorat i es para el temps”, diu l’home que mai té temps. “T’enamores, es para el rellotge, fas un viatge al passat, on sobretot és bonic veure vinyes velles i també vinyes joves i noves”, diu. I això és un símil del que ha passat en molts pobles, i del que passa amb aquest vi. Hi ha joves que s’han quedat al Priorat gràcies a la viticultura. Vinyes velles, fermes, fermes com les persones, sàvies, però amb nervi, el nervi d’abans. El David Seijas és enamoradís. S’enamora de vinyes, de persones, de paisatges, de tot a la vegada. I es va enamorar del viticultor Marc Ripoll, que és un exemple d’això que dèiem: va marxar a Barcelona, i va tornar perquè a les nits somniava amb carinyenes. És el propietari de Cal Batllet, a Gratallops; un “garatge”, per dir-ho com els francesos quan parlem d’un petitíssim celler. “M’agrada dir que amb les colabos amb Gallina de Piel” el vinater és el DJ resident, el que vigila, el que es mira les botes cada dia. Tenim les botes en coworking”.

Clàssic priorat o nou priorat?

La pregunta de sempre, quan som al Priorat: aquest priorat és un clàssic priorat o és un nou priorat? És un vi potent, com els dels anys 90 quan van arribar “els magnífics”? O és un priorat més lleuger, fi, prim i senyorial? Doncs és un clàssic priorat, dels anys 90 o 2000, sí, sí, sí (hi poso tres sís) però amb la textura del 2024. És a dir, i per fer servir una broma Seijas: “És un vell priorat, però també hi ha en ell la revolució de fer garnatxes a Gredos”. Potser és que la revolució del Priorat va ser més de la garnatxa que de la carinyena?

A l’Esclafit hi ha suculència, extracció i fruita madura, compotada, negra... Una gamma aromàtica que, avui, potser també està passada de moda. Però tot això amb textura actual. “Sense buscar aquells tanins esquerps que et rebentaven la boca”. Si se’l serveixen a la copa, viatjaran al 2000, pel seu color, però quan el tastin veuran que és una boca d’ara. No hi trobaran els impactes dels torrefactes, però sí que hi trobaran la bota, malgrat tot. Aquesta potència la volen domar. I això ens porta a Shakespeare, per cert.

“Si tastes aquest vi estàs viatjant al Priorat. Visualment té un color intens, extracció, el moure’s molt lent en la copa”. És una bonica manera de veure-ho. M’imagino la mandra a la copa, la densitat, l’opulència... I tot això és anar en contra del mercat, però en el vi, com en la forma dels pantalons, hi ha cicles.

Esclafit. N’han vist mai cap? És com un tornado al revés. A les vinyes d’aquest vi n’hi va haver un, i és per això que el vi se’n diu. Un esclafit, en realitat, és com mirar el que passa a dins del decantador. Per maridar-lo, i com sempre que hi ha en Seijas per aquí, anem al bar La Perla, el de la seva mare. Jo faria alguna cosa de xup-xup, com ara una oca a la cassola, un senglar... “Oh!”, em dirà el que fa règim: “És que de plats tan contundents no en mengem cada dia!”. I jo li diré que, com que d’ampolles només en fan dos mil, un dia se’l poden permetre, un plat d’aquests, tan meravellosos, que anomenem “un plat de paciència”...

Patrocinat per: