Ivette, de la Terra Alta, la que marida el vi amb amics i no amb arròs

Es diu Ivette Alonso López, té 32 anys i un entusiasme, però molt calmat i reflexiu, per tot el que té a veure amb el vi. “Tu no te’n recordes de mi! —em diu (perquè jo no me’n recordo de ningú)—. Ens vam conèixer un dia a la Terra Alta!”

La Ivette és l’enòloga del celler La Botera des de no fa gaire. “El tenim a Batea, a l’entrada del poble; vine a veure’ns, que ja sé que tens amics aquí”. La Botera són cinc famílies fundadores, una d’elles —i per això m’ho diu— la del Joan Arrufí, que és l’elaborador —molt admirat per aquesta dona— de la col·lecció de vins Vinerel·les. La Botera no és una cooperativa. És un celler que va començar amb cinc socis, ara potser són sis o set, però tots família. “Ells van començar elaborant al centre del poble. Van començar a fer vi a granel, després, de garrafa... I van voler fer un pas més i embotellar els mateixos vins. Van començar fent la gamma Arnot, amb un blanc, un negre i un rosat, i van continuar amb la gamma Vila Closa, el blanc de la qual és el que tenim avui a la copa. “Vila Closa, perquè Batea, un dia, estava emmurallat. Per això el nom. I l’etiqueta representa el pany d’una porta, perquè a la muralla hi havia cinc o sis portes que eren l’entrada del poble”.

Els vins de la gamma Vila Closa són vins monovarietals de garnatxa blanca i negra. El negre fa un petit pas per bota, però no en diuen criança perquè són només dos mesos. “En continuem dient vins joves”.

Aquest blanc d’avui, fermentat en tanc d’acer inoxidable, trobo que és la màxima expressió de la garnatxa de la Terra Alta, que, ho hem dit molts cops, és la varietat insígnia de la regió. En aquesta ampolla hi ha un conjunt de garnatxes de les diferents finques (de seguida s’explica la cursiva). Finques velles, que aporten estructura i cos, i joves, que aporten frescor i nervi. Els vins vells i els joves (també) són com les persones. Per això és molt bona, la barreja. Fermenten per separat, com si fos un cupatge, però, com que parlem de la mateixa varietat, no ho anomenem així (cursiva explicada). “Un cop fermentat, decidim la barreja, perquè el que interessa és que el pòsit estigui encara en suspensió perquè al conjunt hi hagi aquest temps de tres mesets de criança”. El pòsit són les mares, és a dir, els llevats morts (les mares mortes, vaja), que aporten complexitat aromàtica i textura.

“És un vi fresc, molt fàcil de beure, amb un nas supervarietal”. És a dir, les olors pròpies de la nostra estimada garnatxa: flors blanques, ametlla tendra... És més floral que fruitós. I a la boca, ai, a la boca. “Gràcies a la criança li donem més recorregut, untuositat, és més carnós, tot que continua sent un vi fresc. Te’l pots fer com a copeo, perquè és fàcil de beure, però té la cremositat per aguantar un bon menjar. Aquesta part de frescor i de tensió, saps?”

La manera de treballar de la Ivette ha volgut mantenir l’essència del celler. Tot i així, l’anyada que teniu a la copa és la seva primera. “Soc partidària de blancs frescos, baixa graduació. I fer vins amb baixa graduació, a la Terra Alta, i més amb la garnatxa, no és impossible, però és complicat”. Com fan que un vi no sigui pesat o massa càlid tenint en compte la graduació? Doncs amb saviesa. Veremen pensant més aviat en l’acidesa que volen, més que no pas en la graduació, perquè la graduació segur que la tindran. “Els socis són viticultors de tota la vida, cuiden el camp i les finques com els seus nens. La meva feina és que aquest treball no es perdi. Només això. Si el producte que ve del camp és tan bo, jo el que haig de fer és no perdre’l”. L’anyada, la primera de la Ivette, la 24, l’explica així: “Ha sigut una anyada que m’ha anat de luxe, molt escassa. Quan vaig entrar aquí vaig pensar: Aviam que em trobaré. I quan vaig començar a veure el raïm que m’estava arribant, vaig veure que no havia de fer res, era boníssim. És una anyada curta de molt bona qualitat”.

Maridar aquest vi? “Personalment, penso que el maridatge, més que el menjar, és el moment. Em poden dir que per este vi l’ideal és un arròs. Però és l’arròs o és la gent que t’envolta fent l’arròs?”. Té raó, esclar. Però sí, aniria ideal amb arròs, amb marisc, amb tonyina, que és més carnosa. “Ara és temps de galeres. Seria molt bo amb un arròs de galeres”, diu. I a mi no hi ha frase que m’exciti més que la que comença per: “Ara és temps de...”

La Ivette, de petita, volia fer biologia. Va entrar a enologia una mica per casualitat. “Explico a tothom que el món del vi enganxa molt. La meva família sempre ha sigut de fer tastos, esclar, i m’ho han transmès... És un món que sempre te’n fa voler més. Comences amb el vi del súper, acabes anant a buscar coses a una vinacoteca... Jo em vaig apassionar per l'enologia i vaig decidir fer un projecte personal. Fer vi de garatge, com es podia. Comprava raïm i me’l feia jo, va ser molt xulo. I el vaig parar quan vaig començar en un altre celler. Ho vaig deixar en standby, però voldria reprendre-ho a La Botera".

Hi ha una cosa més que heu de saber d’aquest vi. Té un germà que, embotellat sense etiqueta, ha passat entre sis i vuit mesos sota el mar. Un dia, si en teniu l’ocasió —jo m’hi apunto—, heu de tastar les dues ampolles juntes. La d’avui i la que s’ha criat al fons marí. Diu la Ivette que l’un, el de copa, té molta fruita i flor, i l’altre és molt més mineral. Gaudir del vi d’avui és gaudir de les mans d’una dona que —això passa amb els grans cuiners— respecta tant el producte que no el maquillarà, no l’engabiarà. Al contrari, el deixarà lliure, que voli i faci piruetes. I s’ha de ser molt savi, per voler i poder fer això amb un vi. Visca els enòlegs.

Patrocinat per: