La història de l'home que va situar al mapa el vi del Priorat

BarcelonaQuan es tracta de vi, tothom hi diu la seva. Des dels viticultors, els enòlegs i els propietaris de cellers fins als sommeliers, els crítics i, finalment, els consumidors. Són els que tenen l'última paraula sobre si un vi agrada, tot i que abans ha hagut d'arribar a les seves mans, i això sovint és gràcies a la distribució. Aquesta baula és essencial, però acostuma a treballar sense fer gaire soroll. Christopher Cannan, que va ser clau perquè el món descobrís les virtuts del Priorat i el Xerès, és l'excepció. Cannan ha reunit cinc dècades d'experiència en el comerç del vi en el llibre Un viaje por el mundo del vino, que va publicar primer en anglès i que ara Tolosa Wine Books, de l'expert en enoturisme Lluís Tolosa, acaba de traduir al castellà. Entre les seves revelacions figura com s'ho ha fet perquè alguns vins hagin assolit renom internacional.

Per molt d'internet i intel·ligència artificial que hi hagi, Cannan considera que el factor personal continua sent imprescindible perquè un vi triomfi. Cannan va néixer a Anglaterra el 1949, va començar de ben jove a comerciar amb vi i el 1978 va fundar Europvin (Société de Séléction et Distribution des Vins Fins d'Europe) per distribuir vi de qualitat i que sàpiga transmetre el seu lloc d'origen, cosa que va acabar fent en mig centenar de països d'arreu del món. Des de Bordeus va ser decisiu perquè avui dia els vins de la DOQ Priorat tinguin fama internacional. Cannan va ser un visionari sobre el seu potencial, i va obrir-los les portes del món malgrat que encara era incipient la revolució vitivinícola que va encimbellar aquest territori i que va encapçalar un grup d'elaboradors entre els anys 80 i 90.

El salt a la fama del Priorat

L'idil·li de Cannan amb el Priorat ja ve d'abans de la revolució. Parteix del 1983, quan un botiguer de San Francisco li va regalar una ampolla del celler Scala Dei del 1974 que valia només quatre dòlars. "Vaig dur l'ampolla a Napa –una reconeguda zona de vins de Califòrnia–, la vaig tastar amb un elaborador i vaig dir: «Com pot ser que un vi tan bo costi tan poc?»", recorda en una entrevista amb l'ARA. Quan va tornar a Europa, va visitar el celler, que llavors encara no estava en mans de Codorníu, i el 1985 va començar a exportar-ne els vins.

A la New York Wine Experience del 1988 va conèixer Álvaro Palacios, que el va convidar a sopar a Logronyo i li va explicar el seu projecte d'elaborar vins de talla mundial amb vinyes velles del Priorat, una voluntat que Palacios compartia amb els altres elaboradors de la revolució als quals Cannan anomena "la nova onada". Palacios, que entre els vins del seu celler prioratí té l'Ermita –un dels més reputats i cars de l'estat espanyol–, li va dir també que René Barbier, de Clos Mogador, el necessitava. Mitjançant Europvin, Cannan va començar a exportar els vins d'aquest altre celler de renom des de la primera anyada.

Al principi el vi del Priorat podia costar de vendre, perquè "la zona era poc coneguda i les marques eren noves", reconeix Cannan, però des de Bordeus es va forjar el seu salt a la primera línia mundial. Almenys un cop a l'any Cannan organitzava a Europvin un tast per a l'influent crític estatunidenc Robert Parker, de la revista The Wine Advocate. En una sola jornada Parker tastava fins a 150 vins diferents, algun cop fins i tot 200, i a principis dels 90 Cannan hi va incloure algun vi del Priorat. "En aquella època tenien una mica massa d'extracció i de bota nova, però aquest estil de vi a Robert Parker li agradava molt", recorda. Ben aviat Parker els va atorgar puntuacions "excepcionalment altes", cosa que Cannan garanteix que "va ajudar molt al reconeixement del Priorat com un lloc interessant per a grans vins".

Al final dels 90 el mateix Cannan es va convertir en un dels inversors que han consolidat el Priorat obrint Clos Figueras, el seu celler a Gratallops. A més, té experiències a la DO Montsant: una de bona, el vi Espectacle, i una que no ho va ser tant, el celler Laurona. D'altra banda, ja fa anys que el Priorat s'ha allunyat de l'estil Parker –ara es prioritza l'elegància i la frescor–, cosa que, a parer seu, no posa en qüestió el seu lloc preeminent ni la seva identitat, marcada pel toc mineral que li dona el terra de llicorella, que es tradueix en acidesa i frescor.

El fino es pren amb sushi

Avui dia Cannan atresora només una acció d'Europvin, empresa que ara pertany al grup Caballero, amb marques com Lustau de Xerès, i a Vega Sicilia, un reconegut celler de Ribera del Duero i amb vins en altres indrets. El seu vincle amb Lustau condueix a endinsar-se en una altra contribució decisiva de Cannan per al vi espanyol. Europvin va començar a exportar els xeressos de Lustau als Estats Units i els va fer tastar a Robert Parker, que va atorgar 96 punts a alguns d'ells, cosa que "va ajudar a posar Lustau i el conjunt de Xerès en el mapa del mercat internacional del vi", explica al llibre. Fins llavors, prossegueix Cannan, eren considerats simples vins semidolços, consumits per gent gran i sense cap consideració de qualitat. Per a ell, no hi ha dubte de les seves múltiples possibilitats a taula: els finos i mançanilles els recomana fins i tot amb sushi, perquè són capaços de "dominar" la salsa de soja.

Cannan va trigar una dècada a escriure el llibre, i el va acabar per l'aturada obligada que va suposar la covid. Recull la seva experiència al detall fins i tot per països, i fa una recomanació: "Una persona que vulgui crear o comprar un celler, el primer que ha de fer és pensar en la distribució". A més, reivindica que cal mantenir la presencialitat, perquè és convenient a l'hora de tastar els vins, i sobretot perquè proporciona relacions duradores i clients fidels. "El contacte humà és essencial: és un dels mons laborals en què internet no ho pot fer tot. Per vendre vi, fa falta passió i entusiasme, i cal viatjar", defensa. Malgrat que està en edat de jubilar-se, manté la seva destresa comercial per vendre els seus vins de Clos Figueras, on fa tàndem amb la seva filla, Anne-Joséphine, i s'ocupen de desenvolupar el turisme al celler: la venda de vins in situ i l'activitat enoturística ja representen el 40% de la facturació.

Esturions, toros i el Concorde

El llibre conté múltiples anècdotes, algunes de pel·lícula. Amb la seva futura dona Charlotte van establir relació perquè se la va trobar a la carretera amb una roda punxada. A més, en els seus viatges per vendre o aprendre més sobre el vi ha acabat pescant esturions al riu Volga, a Rússia; ha vist japoneses ballant flamenc al Japó, i a Álvaro Palacios –que volia ser torero– fer una exhibició de toreig a La Rioja. També ha participat en tastos d'uns vins molt cobejats, els del celler Romanée-Conti, o en un costós joc entre dos grups a Singapur que es reptaven per reconèixer vins a cegues d'entre els millors del món. Cannan ha viatjat tant que va presenciar la catàstrofe del Concorde de l'any 2000 a París que va posar fi a aquest avió supersònic.