Francesc Eiximenis, capellans golafres i el vi d’avui, a l’Empordà

Molts dels vins dels que surten en aquest simposi són vells amics meus (d’altres, els descobreixo amb vostès). Al d’avui, li vaig entregar el Vinari d’Or l’any 2018, amb l’estimada Txe Arana. Era el Mas Pòlit, 2016. “Els meus dos fills, Xavier i Marc, el van recollir, sempre me’n recordaré. El millor vi de criança de Catalunya va ser el nostre”, diu Pepe Iglesias, el propietari de Mas Pòlit. Penso si el podria trobar en alguna botiga especialitzada, el 2016, però diria que no, perquè en van fer 15.000 ampolles. I afegeix: “No és polit sinó pòlit, eh? Ve d’Hipòlit. El net del que va comprar el mas es deia així”.

El Mas Pòlit és un celler que hi ha a Vilamaniscle, l’Empordà, a prop de Llançà, a la serra que va del Parc Natural de l’Albera al cap de Creus. Pertany a la família des del 1572. L’any passat van fer 450 anys. L’avantpassat d’en Pepe, Antoni Heres, va comprar el mas. I diu en Pepe: “El document més reculat que hi ha de la finca és del 1293, a l’arxiu de la Corona d’Aragó”. Per un moment tanco els ulls per la bellesa de l’expressió que ha fet servir per parlar del paper més antic. Els monjos de Sant Pere de Rodes, que ho apuntaven tot, eren els propietaris senyorials de la finca. Els la va donar el comte d’Empúries. “Estic escrivint un llibre sobre això –em diu–. “Però vaig lent, perquè no soc escriptor, soc enginyer industrial. El 1960 al poble es va crear la cooperativa i tots els veníem el raïm. Va funcionar fins al 2004. La cosa no va anar bé i van plegar. S’ho van vendre”. Per tant, el 2005 van començar a fer vi al mas una altra vegada. Van començar a poc a poc (l’any següent, el Vinari).

“No soc enòleg. M’és difícil dir si el meu vi fa olor de coses. És el vi que jo havia pensat des del principi. El 99 es va reestructurar la vinya. Vam plantar garnatxa, una mica de cabernet i sirà. I després vam plantar monestrell”. D’aquesta vinya de monestrell en fan molt poques ampolles, sis-centes, d’un vi meravellós que es diu Racons. Admiro i estimo el monestrell, que és un cep que va ser citat en llengua catalana, per primer cop, el 1380 per Francesc Eiximenis a Lo crestià, parlant d’un monjo golafre. La golafreria monacal es veu que és una característica de la professió. Dante, a la Divina Comèdia, parla d’un altre eclesiàstic golafre, aquest, afeccionat a la garnatxa. Eiximenis situa el monestrell a l’Empordà.

El Pòlit té garnatxa, cabernet i sirà. L’envelleixen en barrica de roure americà i francès. “A l’etiqueta posa que el tenim set mesos, perquè el tenim d’octubre a maig, però sempre hi ha alguna bota que es queda enrere. I llavors ja no puc posar a l’etiqueta vuit mesos, perquè no hi arriba. Per això poso que set. No li volem donar massa fusta, volem fruita. Si l’enòleg ens diu que té gust de tauló el traiem”. Aquest vi és l’essència del terroir, del bosc, de la muntanya. La llicorella –la pissarra– li dona la mineralitat. Veuran que té molta permanència en boca, un regust perdurable, molt, molt elegant. M’agrada molt. “Si té gust de mora o de fruita madura jo no ho solc comentar. Quan fem visites la gent s’espanta. Prefereixo dir què és el que faig”.

Aquest Mas Pòlit, que els omplirà la boca de plaer, aniria bé amb plats de rostits en general, amb força cos, perquè els tanins són suaus però potents. D'aquí dos o tres anys estarà encara millor. “Jo guardo ampolles al cementiri i de tant en tant obro un 2013 o 14”. Somric. Jo n’he tastat alguna d’aquestes anyades. Els diré una paraula: espectaculars.

Patrocinat per: