Un 'clarete'? Sí, sí! Un Claret

La gent de l’art que m’encanta és la que es mira amb curiositat i tendresa els nouvinguts i amb veneració i amabilitat els de sempre. La gent que suma, la que està contenta, la que tasta amb alegria (i només tasta amb gravetat si l’hora és greu). La Pilar Salillas, de Lagravera, que ja ha passat per aquestes alegres pàgines, n’és una. El primer dia que li vaig trucar per parlar, em va dir: “Com que avui és el meu aniversari, m’estic rapant els cabells”. Aquesta és ella.

Avui, de la Pilar, aquella nena que arribava a casa i sabia qui hi havia estat per l’olor, tenim un vi que pel nom ens farà pensar en aquell personatge del TBO, “El abuelo Cebolleta”, que bevia clarete. Clarete com a sinònim de barrejota, de vi dolent. Però avui la Pilar ens presenta un clarete. O un claret, ho podem dir perfectament en català (en honor a tots els que, de cognom, se’n diuen). Què és un claret? Doncs, abans, sobretot a La Rioja, els clarets eren els negres que per causa de l’envelliment havien perdut el color. Ara ja no s’etiqueten així. Si preguntem al voltant, ens diran que és rosat. I és que, ara, de cara a Europa, que tot s’ho mira i tot ho veu, un claret és un rosat. Normalment és jove, però no sempre.

La riquesa de Costers del Segre

El nostre claret d’avui està fet amb monestrell, que és una varietat que trobo rectilínia i lleugera, però juganera, i que ve d’una vinya meravellosa (llegeixin, si els vaga, l’altre article que vaig fer de Lagravera i veuran el pa que s’hi dona, en aquelles muntanyes). Ve de Vinya Núria. Una finca curulla de palets de riera, sorra, guix i més guix que hi escup, però també llepa, el Noguera Ribagorçana... Com que abans parlàvem de rosat, hem de pensar que els colors dels clarets venen sempre del raïm. I aquest nostre que tenim avui a la copa és el que dèiem: monestrell en un vuitanta per cent. La resta, varietats ancestrals d’altres parcel·les. Diuen les comares que, un dia, una tastadora de l’Incanvi es va esborronar en tastar una varietat de la finca, única al món. Algun dia, si Europa vol, estarà reconeguda i –si som vius– la tastarem. És en una vinya del 1889, on hi ha, alegrement, més de vint varietats juntes, de les quals disset només es poden trobar allà. Aquesta és la riquesa dels Costers del Segre. M’agraden tots els cellers de la DO.

En fi, és un vi d’alegria màxima, que no saps si és negre o rosat, però que podries maridar amb menjar per a un blanc afruitat. Sushi, wok, peix a la planxa, costellada, amanida de colors, frescor. Té molt poc alcohol i a la boca, per a mi, és una festa. M’agrada trobar-hi aranja i cirera, m’agrada ensumar-hi la reina de les flors, la rosa, i m’agrada trobar-hi una piruleta (de les que tenen forma de cor). Tot això és mèrit de la Serra Llarga, m’agrada pensar això. Mirin la foto i les mans de la Pilar Salillas. Busquin-la a Instagram. El vi és ella. La festa és ella.

Patrocinat per: