Xix Kebab, 40 anys fent el millor hummus de Catalunya (fins i tot abans que sabéssim què era)

BarcelonaQuè tenen en comú Ovidi Montllor, Quim Monzó, Maria del Mar Bonet, Terenci Moix, Georges Moustaki, José Luis Rodríguez Zapatero i Abidal? Que tots han passat pel Xix Kebab. El restaurant sirià més antic a casa nostra. I podríem arribar a dir de cuina del Pròxim Orient, ja que un libanès va obrir un mes abans que ells, l'Abou Khalil, al carrer Santaló, i ja no existeix. Així com La memòria dels Cargols explicava la història de Catalunya a través d'una família, la història de la ciutat de Barcelona es podrà explicar a través de la d'aquest restaurant familiar. Anem al començament doncs.

L'any 1975 el germà petit d'Yskandar Alecco Garroum, natural d'Alep, ve a Barcelona a estudiar medicina. L'Alecco, que ja havia estudiat belles arts a Madrid, aconsegueix fer un racó per unir-se al seu germà, que li havia dit que Barcelona era una ciutat "més oberta i europea". Junts obren la cocteleria Sucu sucu, que encara existeix (al carrer París, 150) i que ara porta el seu nebot Gabriel. Allà s'enamora de la Montse Pla i Vila, una clienta del barri. La nova parella decideix deixar de banda la vida nocturna per obrir un restaurant. Era el 1983, li van posar Xix Kebab i el van ubicar al carrer Còrsega, 193.

"Cigrons? Ja en vaig menjar molts a la guerra"

Llavors en aquell carrer "no hi havia res", diu l'Alecco, ni tan sols hi passava gent. Van començar uns anys durs en què la gent es mirava la carta amb recel. "Cigrons? Ja en vaig menjar molts a la guerra", va dir un dels primers clients que va entrar.

Es van trobar amb una societat que sortia d'una època molt fosca i que havia estat poc a l'estranger. "No és com ara, que tothom ha viatjat", diuen. Van contractar una banda de música i després ballarines. I van trampejar els anys fins que va arribar una data que canviaria les nostres vides per sempre: el 1992.

Cua al carrer i cendrers a vessar

Els Jocs Olímpics van canviar el xip de molta gent. El lloc es va posar de moda i va sortir a les revistes. Ells havien adaptat el menjar àrab als gustos i les presentacions d'aquí. En aquest sentit, el motlle era el paladar català de la Montse. Com que la gent coneixia més el Líban que Síria, oferien menjar dels dos llocs, que és molt similar. De fet, només canviaven el color de les olives. "En aquella època Síria no venia, i ara ha canviat i em reclamen puresa, em retreuen que com és que tinc cervesa libanesa i els haig d'explicar que en aquests moments Síria no n'està exportant", explica la Montse.

Tornem a la febre Olímpica. Els caps de setmana hi havia cua al carrer. Clientes demanant si podien sopar encara que fos a terra. Ballarines i comensals dansant alhora. Xixes, i fum de cigarretes, molt de fum. "Treia els cendrers plens a vessar", diu la Montse. Sovint havien de tornar a pintar les parets. El menú valia 2.000 pessetes.

La política i la vida

Els anys van anar passant i Alecco Garroum va presidir una associació que es deia la Xabaca (xarxa en àrab) Árab Socialista, una sectorial del PSC amb voluntat d'incorporar els nous catalans a la vida política. De fet, van organitzar un acte de suport al que havia de ser el nou Estatut. I va conèixer un polític que acabaria sent amic: Jordi Hereu, que va néixer al carrer Villarroel, ben a prop del Xix Kebab. Així que quan es va presentar per a alcalde va demanar a l'Alecco que estigués a la llista amb ell. Hi va anar de número 22. En van entrar 20, i "encara bo, perquè jo no volia", diu l'Alecco rient.

I mentrestant, a l'escenari de la vida que implica un restaurant, els clients s'enamoraven, es reproduïen, se separaven i hi anaven amb les noves parelles. "Avui dia, tinc nets de clients", diu la Montse.

El pes del conflicte

Quan va començar la guerra de Síria ells acabaven de decidir de prescindir de les ballarines. Els gustos de la gent estaven canviant i ara preferien una cosa més sòbria. En aquest context va començar el conflicte que, a banda del patiment lògic per als familiars d'Alep, la qüestió era omnipresent. Des de gent que de bona fe s'hi interessava (la majoria) fins als que volien saber quina filiació política tenien i als que els va agafar por i van deixar d'anar-hi. També van desaparèixer les fantàstiques converses polítiques que hi havia entre sirians residents a Barcelona. Ara eren inviables. D'alguna manera, la guerra també es va instal·lar al restaurant.

Després va arribar el Procés, i van patir un atac amb pintura groga per haver-se posicionat a favor dels presos polítics. La resposta de la clientela va ser la mateixa que vindria després amb la pandèmia: anar-hi a donar suport. "Ens hem dedicat a la gent d'aquí i això, en la pandèmia, ens ha salvat", diu la Montse.

Un menjar global

Quan van posar el nom al restaurant, no existien els locals de menjar ràpid amb un gran cilindre de carn, que importen congelada des d'Alemanya. Fins i tot una cadena d'entrepans l'any 1996 en va fer un amb el nom de Kebab, i la Montse i l'Alecco, com que tenien el nom registrat, el van poder fer retirar, cosa que ara seria impossible. El kebab és la broqueta de carn, però per a molta gent a casa nostra són els altres establiments. No hi ha dia que no hi entri gent despistada demanant un xauarma.

Ara que es ven hummus al supermercat, em diuen que molts restaurants el fan amb cigrons ja cuits de llauna. Ells no. Els seus cigrons comencen crus i fan tot el procés, que dura hores. "El fem com es feia fa 80 anys", diu l'Alecco. El secret és comprar els productes bons, encara que valguin "dos duros més", afegeix. "Ho podem fer perquè som petits i constants", rebla la Montse. L'Alecco aporta la conclusió final: "Hem rebut molt poques queixes en 40 anys, perquè portem el restaurant nosaltres directament".

Present i futur

Des de fa uns anys, una nova clientela s'ha sumat a la de sempre. Els indis residents a Barcelona, per exemple. Fins i tot algun dia vestint els elegants saris, tot un espectacle de colors vius i de perfum. També hi han començat a anar àrabs del Golf Pèrsic. I, esclar, com a tota la resta de la ciutat, també hi han aparegut els turistes allotjats als pisos turístics de la zona. Fa cinc anys van haver de fer una cosa inaudita: traduir la carta a l'anglès. Ho va fer el fill, el Gabriel Garroum.

"És una carta que en un 85% és igual a la del dia que van obrir", diu el Gabriel. Un altre fet extraordinari a Barcelona, on tot sembla que canvia massa ràpid. El responsable d'executar aquesta carta impertèrrita al pas del temps és l'Islam Abdelfattah, Bob per als amics, el cuiner egipci del Xix Kebab des de fa 15 anys.

Al Xix Kebab hi han arrelat, han fet família, han fet ciutat, han fet barri i han fet vincle amb els seus clients durant 40 anys. En queden alguns més, no gaires, abans que es jubilin. De moment, tenen tres síndries preparades per celebrar-ho en una festa amb els amics i clients que han convidat per celebrar aquesta xifra tan rodona. Després de tanta guerra i pandèmia, "tenim ganes de festa", diu la Montse.