Restaurant Maitea: un llegat familiar de senzillesa i sabor basc a Barcelona

La història del Maitea va començar a escriure's l'any 1998 quan Kai Montaner va proposar a la seva dona, Maria Teresa, obrir un restaurant. Tots dos tenien feina estable, ella era llibretera i ell especialista en màrqueting editorial, i tot i les primeres reticències, ella va acceptar la proposta amb una condició clara: el menjar havia de ser senzill, sense pretensions i, sobretot, d'arrels basques. Així va néixer el Maitea, un racó que avui perdura com un testament de la tradició culinària basca i l'esperit familiar.

Al llarg dels anys, el matrimoni Montaner va guanyar reconeixement amb aquest local i els seus fills s'hi van unir per ajudar en la gestió del restaurant. Va ser durant aquest període quan un dels fills, el Nico, es va submergir en el món gastronòmic. "Entre les hores de cuina amb la meva mare i les classes a l'escola Hofmann, vaig aprendre tot el que necessitava", comenta. A mesura que el temps avançava, el Nico es va trobar sol a la cuina, ja que el seu germà va optar per altres camins. Va convèncer la seva dona Belén, igual que el seu pare havia fet amb la seva mare, perquè el Maitea fos el seu projecte de vida.

Avui, Nico Montaner i Belén Barrera segueixen els passos dels fundadors del Maitea, mantenint l'essència de la taverna basca amb una proposta gastronòmica popular i un ambient despreocupat. "Tenim clar que som una taverna, on es menja i es beu bé", afirma el Nico.

Davant l'extensa carta, optem de primer pels plats emblemàtics del Maitea, com la famosa truita de patates -"té èxit perquè és senzilla, amb bons ous i molt poc feta"- i les patates braves, que, com el seu nom indica, “són braves de veritat”. Altres plats que destaquen i que tastem són els pèsols del Maresme amb botifarra del perol de Cal Rovira i les tripes amb cigrons, una recepta de la mare del Nico preparada amb salsa biscaïna i amb un toc diferencial de xoriço picant.

Per rematar tastem també la galta, amb el seu guisat lent, amb aquell xup-xup que mai falla i enriquit amb un vi criança, l'ingredient secret que li dona un toc diferent, i que demostra el mestratge culinari que ha passat de generació en generació. "Aquest truc és de la meva mare", diu orgullós el Nico. Per postres, tiramisú de Baileys i un milfulls de pasta de full, crema i poma rostida per compartir. Tot i ser un restaurant basc mantenim la nostra filosofia d’escollir un vi català, i aquesta vegada triem una aposta segura, el Sang de Corb, del Celler Frisach de Corbera d’Ebre, a la Terra Alta.

Contràriament al que creu tothom, el nom del restaurant no és un homenatge directe a la mare del Nico, Maria Teresa, el diminutiu del qual és Maite. "Maitea en basc significa estimada", i subratlla que és un tribut a les tavernes estimades que la seva família gaudia durant les visites a Biscaia.

El Maitea és un homenatge a la tradició de la taverna, al bon menjar i a la importància de la família. El Nico i la Belén, pares de dos fills encara petits, no estan segurs de si continuaran la tradició familiar. "Han tastat tots els plats i, per ara, es queden amb el pollastre", assenyalen amb un somriure. És un bon inici per si els hereus volen escriure un nou capítol en l’arbre genealògic gastronòmic de la família Montaner.