Néixer a l'altell del Bar Alegria i no allunyar-se'n mai més: la història dels 125 anys d'un local emblemàtic

Quan entres al Bar Alegria (Comte Borrell, 133) no pots evitar mirar amunt, cap a l’altell. I pensar que allí hi va néixer la Maria Cortés Macià el 1929 i que fa una pila d’anys hi vivien apinyades sis persones. I després adonar-te que la Maria, amb 95 anys, no és gaire lluny. Només uns pisos més amunt. Que bonic que és poder trobar un fil conductor entre les persones que han fet vida en un espai. Sovint aquests fils es trenquen, es perden, i els llocs, tornen a començar orfes de passat. Però per sort, no és el cas del Bar Alegria, que aquest any fa 125 anys. A una ciutat com Barcelona això no és poca cosa i ho han celebrat de dues maneres: la primera donant continuïtat en aquest local preciós, que atia la nostàlgia i obre la gana. La segona manera ha estat fent un llibre que signen el cuiner i propietari del local, Tomás Abellán, i el periodista Toni García Ramón.

En aquest llibre, Bar Alegria (Ed. Debate), hi trobem un pròleg de Ferran Adrià, enaltint els bars de tapes, una carta de Maria Cortés Macià, i l’aventura de l’actual propietari, que també hi comparteix les seves receptes més apreciades: com per exemple la del biquini de la seva infància, o la de la truita trufada. L'antiga propietària també clavava les truites, per cert.

Però anem al principi, quan la família de la Maria Cortés Macià el va començar a regentar i després de servir molt alcohol es van adonar que s’havia d’alternar amb menjar. Aquí hi apareix el plat principal per excel·lència per fer coixí: el fricandó. I després, arran de l’èxit, un fantàstic menú que tenia clients habituals com Carles Buïgas, l’arquitecte del recinte de l’Exposició Internacional de l’any 29 o de la Font Màgica de Montjuïc. Buïgas hi anava perquè s'hi menjava bé i perquè començaven a servir els àpats d’hora. I aquest segueix sent un dels punts forts de la segona vida del Bar Alegria: adaptar-se a les necessitats de la clientela. Ara hi trobem una terrassa preciosa per fer el vermut. I els diumenges al vespre, rumba, per amenitzar que la setmana s’ha d’acabar... amb alegria, esclar.

I si es tracta d’alegria, hi ha la que va tenir Maria Cortés Macià quan Abellán la va visitar: “els meus fills no el volien, em vaig alegrar molt quan el Tomàs va venir a veure’m perquè volia tractar el bar com si fos també casa seva”, explica al seu escrit. I les alegries també van arribar a la vida del cuiner: el dia que va signar la compravenda, el primer dia que va fer rumba en directe, el primer dia postpandèmia. “És una alegria contant. Un projecte del qual em sento orgullós”, afirma.

Però el lloc també li porta maldecaps, perquè restaurar és més car que fer de nou. El romanticisme i la conservació del patrimoni val diners. “L’ajuntament no ens cuida gens. Hauria de cuidar els locals emblemàtics i que mantenen la identitat. Que després també fan que als turistes els agradi la ciutat”, denuncia. I posa un exemple d’un local que li fa bullir la sang: el Café Schilling del carrer Ferran convertit en un Taco Bell. “Potser una de les franquícies més lletges que hi ha”, diu Abellán.

Ell després de l’èxit de l’Alegria que va inaugurar el 2019, ha continuat construint projectes. El Casa Luz, el 2021, en un terrat molt agradable de Ronda Universitat, el Casa Linda el 2023, a Eivissa, i el 2025 vindrà una altra novetat que no pot detallar, però que podem dir que serà a Barcelona i s’inaugurarà a principis d’any. És conscient que amb l’oferta de l’Alegria va saber tocar la tecla del que buscaven moltes persones: el millor del passat tamisat pel sedàs del present. “Els bars estan de moda. Ara tothom fa bars. No existia la moda quan vam començar. La moda passarà i l’Alegria seguirà sent un bar”, manifesta. I Maria Cortés Macià ho rebla amb el següent desig, “125 anys són molts per a un bar, tant de bo segueixi obert 125 anys més”.