De Mendoza a la Ràpita: la brasa com a destí

Maury Lucero és net d’immigrants bascos i aragonesos que van marxar a l’Argentina després de la Guerra Civil. L’avi, carnisser a Bilbao, va aconseguir obrir i regentar diferents carnisseries. El Maury, originari de Mendoza, pel fet de ser el primer net en va heretar una, però amb vint-i-dos anys la va traspassar per emprendre una nova vida a casa nostra. “Era l’època del corralito, cap a l’any 1999. Els meus amics que havien emigrat abans em deien que aquí hi havia feina i jo necessitava un canvi d’aires”.

Va deixar tots els diners del traspàs a la seva família i va venir a Barcelona amb cent cinquanta dòlars. Els primers dies no van ser fàcils, però de seguida es va poder reunir amb els seus amics, que vivien a Salou. La primera feina va ser en el món de la construcció, fins que va arribar la crisi del 2008. Va ser aleshores quan va tornar al món de la carn, el seu món. Primer com a carnisser d’un supermercat; més tard, com a comercial d’una distribuïdora càrnia, fins que va conèixer Jesica Rallap, una immigrant de Buenos Aires, que es va convertir en la seva parella de vida (i de feina).

L’aventura del Maury’s Brasa comença per Sant Joan de l’any 2020. La pandèmia va servir per adequar el local, situat al costat d’una benzinera de la N-340, a les noves pretensions del Maury. “Tant la Jesica com jo vam apostar fort per aquest projecte i, tot i les dificultats inicials, ara, cinc anys més tard, rebem els resultats. Hem estat considerats dos anys consecutius com la millor braseria de la província de Tarragona, tenim un Repsol Recomanat 2025 i estem treballant en un munt de projectes que crec que seran molt ben parits”.

Ens rep el Maury. La proposta és clara i sense artificis: tot gira al voltant de la carn. Iniciem l’àpat amb unes croquetes de bou. No és fàcil trobar-ne i, quan ets afortunat, cal gaudir-ne. Demanem uns cargols fets a la brasa amb un preparat de romaní, conyac i altres espècies que els dona un sabor meravellós. Continuem amb la cecina de wagyu. És molt bona, gairebé millor que alguns dels millors ibèrics. Tastem també un tàrtar de filet amb moll de l’os que versiona la recepta del xef argentí Gustavo Arévalo. Molt recomanable.

La traca final

Ara és l’hora de la traca final: una graellada argentina clàssica amb entranya, buit, costelletes, pedrer macerat amb llimona, sal i pebre, morcilla catalana feta a Camarles com les d’abans, xoriç crioll i llonganissa de Morella. Una bogeria. Finalitzem aquest festival carnívor amb una de les estrelles del restaurant: la cinquena costella. És la primera costella del quart davanter, on neix l’entranya i comença el filet. És la més preuada. La que ens serveix el Maury és de Miguel Vergara, un criador d’angus de Valladolid. Meravellosa.

El vi que ens acompanya durant tot el dinar és el Bona Nit, del celler Terra i Vins, un Montsant fàcil de beure que marida perfectament en tot el recorregut carni de l’àpat. Les postres ens recorden que el final ha d’estar sempre en concordança amb el nivell dels plats: flam, crema catalana i una torradeta de Santa Teresa són els protagonistes d’un colofó apoteòsic.

El Maury, la Jesica i el seu equip han convertit un restaurant de carretera en un destí gastronòmic per als amants de la carn. Una història de perseverança, talent, arrels i brasa que avui crema amb força a la Ràpita.