Jordi Roca: “M’han ofert tot tipus de drogues perquè, quan em veien amb el coll enrere i sense veu, es pensaven que en prenia”

GironaEl pastisser i xocolater Jordi Roca (44 anys) ha recuperat la veu, que no ha arribat a perdre mai, però durant uns quants anys n’ha tingut un fil; ara és un doll que flueix amb claredat. I la fa servir per explicar la malaltia que l’ha portat a ser pacient de vuit especialistes alhora. L’entrevistem un divendres assolellat al taller d'El Celler de Can Roca, a Girona, quan el servei del migdia tot just s’està acabant, i els cambrers, amb la Marianna Suárez al capdavant, estan portant a taula els últims cafès i postres. Alguns comensals ja s’asseuen a la terrassa per fer-hi algun beure.

El 15 de març vas publicar un vídeo en el teu compte d’Instagram en què sentíem “la veu de locutor de ràdio de les dues de la matinada” que t’ha quedat, com tu mateix vas dir. Quina és la malaltia que has tingut? Estàs curat?

— He tingut distonia, i la tindré sempre. És una malaltia cosina germana del Parkinson, que em va aparèixer quan tenia 31 anys. Recordo exactament com va anar aquell dia, perquè em vaig espantar molt: el coll se me n’anava cap enrere sense que el pogués controlar, com si no formés part de mi. Ara bé, llavors parlava.

Vas creure que era estrès?

— Potser, però vaig consultar de seguida especialistes, i tot indicava que havia de fer reeducació postural. Durant tres anys seguits, vaig combinar el fisioterapeuta amb l’osteòpata, i em feien TACs per investigar l’origen de tot plegat. Quan tinc 34 anys, decideixo anar a un neuròleg, i llavors me’n fan el diagnòstic: tinc distonia cervical.

Amb el diagnòstic, arriba la tranquil·litat?

— Comencen més tractaments. Me’n faig de tota mena, i començo a visitar més especialistes. Hi va haver un moment que en consultava vuit alhora. I a poc a poc vaig perdent la veu.

Explica’ns algun dels tractaments.

— Em van punxar bòtox a la laringe, amb agulles que em punxaven el coll per la dreta i per l’esquerra mentre tenia una via al nas i una altra a la boca, és a dir, que estava despert. Va ser molt dur; sortia plorant després de cada una de les punxades. També em van operar de les cordes vocals. No va servir de res.

Tens cap referència que et permeti precisar quan vas començar a no poder parlar?

— Sí, el 2017, tenia 38 anys, i em trobava a la gala dels 50th Best Restaurants, a Nova York. Recordo agafar una laringitis molt forta, que em va deixar sense veu, i a partir de llavors ja no puc parlar.

¿Et va arribar mai el rumor que assegurava que tot era per culpa de les drogues?

— Esclar. Milers de vegades. A tot arreu. Me n’han ofert, perquè, quan em veien amb el coll enrere, es pensaven que en prenia. Fos on fos, sempre hi havia algú que se m’acostava i em deia: "Vas enxufadíssim, eh? En vols més? Tinc de tot".

I què hi deies?

— Que no. No n’he pres mai. Ni tan sols m’agrada sortir a les nits. En tot aquest 2023 només he sortit dues nits. I amb les drogues no hi he tingut mai cap relació. Si hi penso molt, et diria que als 16 o els 17 potser per experimentar, però no ha estat mai un vici ni un problema greu.

Als teus pares i als teus germans també els devien arribar els mateixos rumors.

— Sí, i em sap molt i molt greu, perquè llavors jo m’ho estava passant malament. Fins i tot puc arribar a entendre que algú ho pensés, perquè, mirat des de fora, un jove amb una actitud postural estranya, que no pot gairebé parlar, sembla que hagi de ser només conseqüència de les drogues. Ho entenc, però he de dir que em feien mal.

En canvi, recordo moments molt emotius, de silencis expectants que es creaven quan parlaves a congressos. O encara, un altre moment, l’anunci que va enregistrar Estrella Damm a cap de Creus durant la pandèmia. Vas aparèixer a l’últim moment, i deies: “És la nostra manera de viure”.

— He tingut sempre la família, els amics, l’equip al meu costat. M’hi han ajudat molt, i sobretot la meva dona, l’Ale [Alejandra Rivas], que m’ha acompanyat sempre.

La vas conèixer abans de la distonia, però la teva filla, la Queralt, et va conèixer quan la malaltia ja havia aparegut. Com li has dit “T’estimo” durant aquests anys?

— Li he dit en veu baixa, molt baixa. La Queralt, amb els seus quatre anys, m’ha sentit molt poc, però també et dic que als matins, després de les hores de son, era el millor moment del dia per a mi, i hi parlava millor. Ho ha viscut tot amb naturalitat. Qui es va desmaiar quan em va sentir va ser la mare.

Com?

— Quan jo publico el vídeo a Instagram el 15 de març, algú que era amb la mare en aquell moment l’hi ensenya. Em sent, i llavors li baixa la tensió i es desmaia. Va ser un ensurt gros. Vam haver de cridar l’ambulància.

Tornem amb el diagnòstic. Quan saps el nom de la malaltia, et fas tractaments, i t’adones que no n’hi ha cap que funcioni. Què fas llavors?

— Busco quin és el metge del món especialitzat en distonia, i en trobo un que viu a Toronto, Joaquin Farias. Consulto la seva pàgina web, i llegeixo tot el que hi explica. Amb la distonia, el cervell desconnecta del tot el múscul, malgrat tenir-lo. En el meu cas, el múscul oblidat era l’esternoclidomastoidal dret.

Què coneixes més llavors sobre la malaltia?

— Que tindré sempre distonia malgrat que puc ser-ne asimptomàtic. També descobreixo que les persones que tenen distonia tenen alta sensibilitat, són molt creatives. És una malaltia que afecta gent hipersensible, i en aquest perfil llavors m’hi veig molt reflectit.

D’aquí la teva creativitat, que podem seguir amb la xocolata, amb les botigues Rocambolesc, amb els vídeos que prepares. L’últim, la dieta del cucurutxo.

— [Riu.] La sensibilitat et dona possibilitats de fer més coses, però no és res que m’hagi aparegut ara, sinó que jo sempre he estat així. La meva bogeria creativa l’he tingut latent, perquè la malaltia ja ho devia ser, també.

Quina teràpia comences amb el metge de Toronto?

— La del moviment. Es tracta d’exercicis, que segueixo des de Girona, per fer moure el cap a la dreta, a l’esquerra, enrere i endavant. Després, els exercicis de veu, en què emeto sons, un per un.

El coll, no el tens cap enrere ara.

— Perquè com més veu tinc, el coll, el tinc més relaxat. A poc a poc fins i tot començo a oblidar-me dels exercicis de veu que he fet, dels exercicis de posar-me dret i asseure’m.

Faig un pas enrere en el temps. Com és treballar en equip en veu baixa? I, encara, com és parlar amb els clients que venen a casa vostra?

— Amb l’equip vaig aprendre a treballar-hi sense parlar. Podia xiuxiuejar sempre, m’entenien, i, si no, escrivia notes al mòbil, als papers. No m’hi he deixat mai de comunicar! Fins i tot jo mateix trucava al metge i em demanava jo les consultes mèdiques, perquè volia fer-ho jo.

Amb els clients?

— Vaig perdre la por de parlar-hi, i vaig aprendre a avançar-me jo. En comptes d’esperar que ells em vinguessin a parlar, hi anava jo; va ser el millor exercici per perdre la por. La por l’he tinguda durant tots aquests anys, però m’hi he enfrontat gràcies als psicòlegs amb qui m’he tractat.

Per acabar, si no tinguessis la feina que tens, què creus que hauria passat?

— En soc conscient. Sort de la feina que tinc. Per això, vull explicar-ho tot. Avui mateix [treu el seu mòbil] m’ha escrit per Instagram una persona que em diu que té distonia, i m’ha explicat el seu cas. L’hi he respost de seguida.