Casa Elisa: la Pilar compleix un somni

Durant molts mesos la Pilar va seure a la terrassa d'un bar a l'encantadora i bulliciosa plaça del Mercat de Sant Feliu de Guíxols. Un lloc que per a molts és simplement un pas obligat per fer compres o gestionar tràmits a l'Ajuntament, però per a la Pilar aquesta plaça es va convertir en el seu petit refugi de reflexió. Cada dia demanava un cafè i es prenia el seu temps observant un local buit just davant seu, que feia anys que estava abandonat. I cada dia la mateixa pregunta li rondava per la ment: "I per què jo no puc...?" Aquest local havia estat, en un altre temps, Can Saura, un restaurant emblemàtic de la zona que va tenir la seva millor època durant els anys cinquanta, però amb el pas del temps l’abandonament i el desús l’havia convertit en un espai buit i desolat.

La vida, però, té una estranya forma de sorprendre'ns, i a la Pilar Ceperuelo li van arribar les casualitats i els miracles alhora. Un antic client dels seus negocis previs en el món de l'hostaleria li va presentar Joan Albó, el propietari del local que ella tant anhelava. En poc temps tots dos van arribar a un acord, i després d'un any de treball intens, amb pintura, reformes i algun maldecap, la Pilar va inaugurar, el 2014, Casa Elisa. Un restaurant creat a la seva mida i que ràpidament es va consolidar com un lloc on es menja bé i a bon preu. Amb la seva experiència a l’ofici –ha passat per cuines de París i Catalunya– va dissenyar una carta amb productes de qualitat que fusionen sabors mediterranis, orientals i francesos. Mentre ens serveixen l'amanida de calamarsets a l’andalusa amb tomàquets, vinagreta de l’Espinaler i aire de Martini que demanem per compartir, omplim les copes de vi amb el Peligru, un negre del Celler Joc de l'Empordà.

Hi afegim, de primer, els maquis de botifarra negra amb pinyons i unes croquetes de bacallà. De segon, imprescindible el tataki de tonyina vermella amb gelat de sèsam torrat i també el peix del dia, en aquest cas nosaltres gaudim del rap de costa a la planxa amb niu cruixent de patata. Una de les senyes d’identitat de Casa Elisa és l’arròs, i nosaltres apostem pel sec a la llauna amb gamba vermella, sèpia i trompetes de la mort. Hauríem repetit tres plats més. Les postres, contundents, com ens agraden: pastís de formatge cremós amb confitura de dolç de llet i maquis de tres xocolates amb gelat de vainilla de Madagascar. En acabar el nostre dinar, ens acomiadem de la Pilar amb un somriure còmplice. Sortim del restaurant, caminant per la plaça del Mercat, aquell mateix lloc on ella va somiar en el seu futur. Un futur que, amb esforç, dedicació i un toc de bogeria (perquè ¿qui no necessita una mica de bogeria per fer realitat els seus desitjos?), finalment es va fer realitat. Mentre el sol es va ponent i els llums de la plaça comencen a encendre's, un no pot evitar pensar que, de vegades, el millor ingredient en una recepta d'èxit és la valentia de seguir les teves pròpies ambicions, sense importar quantes vegades et preguntis: "I per què jo no puc…?"