Tempesta diplomàtica entre el Regne Unit i els Estats Units per la manera com s'ha de preparar el te
L'ambaixada nord-americana a Londres rebutja en un comunicat oficial que calgui afegir-hi sal i llimona
LondresLondres i Washington estan vivint a storm in a cup of tea. Com que la raó de la disputa és el te, la suposada beguda preferida dels anglesos (tot i que darrerament s'inclinen més pel cafè), millor fer servir l'expressió pròpia de l'idioma que comparteixen britànics i estatunidencs: una tempesta en una tassa de te. Què ha passat exactament? Doncs que la recepta d'una professora de química dels Estats Units per beure la "perfecta tassa de te" ha causat –presumptament– indignació en aquesta banda de l'Atlàntic, segons informava The Guardian en l'edició d'aquest dimecres.
Michelle Francl, del Bryn Mawr College de Pensilvània, proposa en el seu llibre Steeped: The chemistry of tea, de recent aparició, que el millor per gaudir-ne és posar al te "un pessic de sal i un raig de llimona" per treure les impureses de la part superior de la infusió. L'aportació de Francl, assegura, és la culminació de la lectura de més de 500 articles sobre la matèria i d'haver experimentat amb tota mena d'aigües diferents. De les seves anàlisis es desprèn que a les fulles de te hi ha moltes restes d'insectes, i millor, doncs, eliminar-les amb el mètode proposat.
Una altra de les propostes de la professora és que si es fan servir bosses de te, és preferible remenar-les, submergir-les i batre-les una mica. Però, i així, on aniríem a parar? Tot plegat ha excitat el nacionalisme teístic dels britànics, amb el Daily Mail, un diari ultra i xenòfob, al capdavant. La direcció del rotatiu va encarregar el seu propi experiment i, entre altres conclusions, afirma que si s'hi posa sal, el resultat és "simplement una tassa salada de te increïblement calent que té un gust horrible".
I abans que la sang, o en aquest cas el te, no arribés al riu, ha intervingut l'ambaixada americana a la cort de Carles III. I aquest dimecres, en un comunicat a la xarxa social X, afirmava, amb una retòrica buida però pomposa, que el "te [és] un vincle sagrat que uneix les nostres nacions", que la "proposta [de la professora Francl] és escandalosa" i, sens dubte, "amenaça els fonaments de la nostra especial relació". "Per tant –seguia–, volem assegurar a la bona gent del Regne Unit que la noció impensable d'afegir sal a la beguda nacional britànica no és la política oficial dels Estats Units. I mai ho serà".
Invocació a la Segona Guerra Mundial
Per acabar de copsar la càrrega de profunditat del comunicat de l'ambaixada cal recordar que els britànics acostumen a vanagloriar-se de l'especial relació (special relationship) que els uneix als nord-americans, vincles que es remunten a l'heroica resistència durant la Segona Guerra Mundial i a la retòrica churchilliana que es va imposar aleshores i, sobretot, amb posterioritat. A la pràctica, després de la pèrdua de l'imperi, i encara més de la derrota franco-britànica a Suez (1956) mentre la Casa Blanca mirava cap a una altra banda, la relació entre Washington i Londres és de total submissió. Uns manen i els altres obeeixen. La prova, el paper de majordom que va fer Tony Blair durant la segona guerra del Golf, atenent totes les demandes de George W. Bush. Tampoc els Estats Units han signat tan ràpidament com pretenien els brexiters el famós tractat comercial que havia de substituir els lligams anteriors amb la Unió Europea.
Per això, la invocació nord-americana a "l'especial relació" és, valgui la redundància, especialment dolorosa. Perquè, sobretot, deixa entreveure que el més rellevant que els uneix a hores d'ara és la safata de plata historiada en què els britànics serveixen el te als nord-americans. I com a bons majordoms hauran de fer encara més inclinacions de cap si Donald Trump torna a la Casa Blanca.
La irònica postil·la final del comunicat oficial és que acaba dient que "l'ambaixada dels Estats Units continuarà fent el te de la manera adequada, posant-lo al microones". Més que una aberració, és una provocació sense sentit. No debades, George Orwell va publicar el gener del 1946 un famós article a l'Evening Standard amb tota mena de recomanacions per aconseguir la perfecta tassa de te i ni esmentava el microones –impossible fer-ho, perquè el primer no es va comercialitzar fins un any després– ni tampoc la sal. Per no parlar de les especificitats sobre el tipus de tassa, si la llet es posa abans o després, i a quina temperatura, i si en comptes de sal cal una mica de sucre.
