"Si el Sant Grial va existir, deuria ser un porró"

Girona"Com podem renunciar a un objecte que va fascinar Picasso?" es pregunta Salvador Garcia-Arbós (Besalú, 1962) mentre passeja pel centre de Girona i saluda un munt de persones que el coneixen. Periodista inquiet que ha tocat totes les tecles, Garcia-Arbós ara ha iniciat una croada acompanyat de bons aliats per tal de recuperar el porró. "Cal reivindicar, d’una forma desenfadada, allò que som. El porró és simpàtic, ecumènic, divertit", defensa.

Garcia-Arbós acaba de publicar Història galàctica del porró, un llibre editat per Vibop, que forma part de la magnífica col·lecció de llibres relacionats amb el món del vi. Al periodista, però, allò que més li interessa del porró no és tant el que s’hi posa a dins: "M’interessa tot el que envolta el porró. El fet que serveix per a unir persones. El gest de passar el porró. M’interessa tot el que passa al seu voltant, tot el que ha estat i tot el que pot arribar a ser. Després, tothom pot posar-hi el que vulgui, a dins. Jo li he posat aigua, cafè o llet, a un porró. Bigas Luna l’hi posava orxata i llet, perquè li recordava al fet de beure directament de la mamella de la vaca", explica Garcia-Arbós, tot reivindicant que poques coses poden lluitar contra un sopar a la fresca d’estiu quan es passa un porró. El llibre no deixa de ser una mena de manifest de defensa del porró català.

En el seu llibre, Garcia-Arbós ha rebuscat per arxius i llibres. A més, ha fet treballar de valent la seva agenda, ja que el periodista de Besalú és d’aquells que coneix gent a tot arreu, no només dins del sector gastronòmic. El resultat ha estat que ara cada dia la pantalla del seu telèfon s’il·lumina amb coneguts que li van enviant noves troballes relacionades amb el porró. "Sabia que Picasso havia fet dibuixos de porrons, però no deixen d’aparèixer més porrons picassians. L’altre dia m’enviaven fotos de porrons de museus dels Estats Units. El porró va fascinar Dalí, Miró, Brossa... tenim un Bodegón español del mexicà Diego Rivera, que sabem que el va pintar a Catalunya, perquè s’hi veu un porró i una ampolla d’Anís del Mono. Josep Pla va escriure sobre porrons. Vaig anar a l’exposició d'Agnès Varda al CCCB: i què m’hi trobo? Un porró. Matisse en va fer. He trobat una foto de Carmen Amaya fent-lo servir", comenta. Al famós restaurant El Internacional de Nova York, Montse Guillén va posar-hi porrons que haurien tastat personalitats com Basquiat, Warhol o Grace Jones als anys 80. El que més ha fascinat Garcia-Arbós, però, és l’estreta relació de Picasso amb els porrons: "A Picasso, el van fascinar! No vols beure d’un porró, no ho facis. Però que sigui a taula. L’hem de reivindicar encara que no els facis servir".

Porrons liberals i porrons carlins

No tothom s’ha deixat enamorar pel porró, esclar. El 2017, Miquel Berga, mentre recordava la Batalla de l'Ebre de la Guerra Civil, va escriure un llibre sobre George Orwell, de qui coneix la vida i miracles i es va saber que el britànic no va voler beure dels porrons al capdavant o a la rereguarda. "Es veu que com que no els coneixia, li recordava la forma d’aquells pots que donaven als ferits als hospitals de campanya per pixar-hi. Especialment quan eren plens de vi blanc. I els hi va agafar mania. Greu errada, ell que era comunista. No hi ha res més comunista que un porró, que ens iguala i uneix a tots. L’Orwell era un pijo", bromeja l’autor del llibre que li va encarregar Montserrat Serra i Arenas. "Jo feia temps que hi donava voltes gairebé sense voler-ho, al porró. Ja fa anys que vam fer una poca-soltada al Museu del Joguet de Catalunya, a Figueres, que es deia Amb el porró no s’hi juga, que girava al voltant dels titius. Jo havia llegit els llibres de Joan Amades on es parla dels porrons i de beure a galet. Allà hi vaig fer una xerrada, al museu. I hi va intervenir la senyora Blanca Serra Rosa, que té una botiga de records de terrissa a Figueres. Em va dir que en venia molts als francesos, de porrons. I amb el que em deia, jo anava aprenent. Diferenciava entre els porrons bufats i els industrials, que no valen res. Els bufats són els bons. De fet, històricament, quan compraves el porró, tenien el broc petit tancat, perquè era la part on acabava el vidre. I tu, en comprar-lo, decidies on el tallaven per tenir el raig més ample o menys en funció dels teus gustos", diu Garcia-Arbós. I com que el porró era molt popular durant el segle XIX, si tenies un porró amb el broc ample, es deia que era un porró liberal. I si el tenies petit amb un raig fi, era un porró carlí. En funció del porró que tenies, et podien classificar com més de ciutat o de camp, més conservador o més progressista, més o menys republicà.

"Vaig aprendre molt amb la Blanca. Em va ensenyar catàlegs i em va portar a una mena de capella sixtina dels porrons, on n’hi havia com 3.000. Arran d’allò, em van convidar a fer una xerrada a Cassà de la Selva, a la Fira del Tap i el Suro, on vaig descobrir que un alcalde de Cassà de finals del XIX va ser qui va patentar el galet, el broc de suro que es posa per tapar les setrilleres i també es farà servir als porrons. A Cassà fèiem xerrades sobre el fet de beure a galet, però tot em permetia anar aprenent sobre el porró", explica. I així és com va acabar sent un expert sobre l’art del porró. "Cal reivindicar-lo. Jo diferencio entre catalanor i catalanisme. Cal diferenciar entre la catalanor carrinclona i entre no tenir vergonya de ser d’on som, sense caure en el xovinisme", argumenta Garcia-Arbós.

Aprendre dels italians

Al llibre, Garcia-Arbós explora tot el que envolta el porró, com els concursos de titius o expressions com passar-se el porró, com feien els presidents del Barça durant el franquisme. O els orígens misteriosos d’un objecte documentat a Catalunya fa 500 anys. El més antic seria el porró de la farmàcia del monestir de Santa Maria de Poblet, del segle XIV. Els primers documents on es deixa clar que hauria de ser de vidre són posteriors, del segle XIX. El porró apareix en textos de viatges d’anglesos i francesos del segle XVII i XVIII, com a unitat de mesura i en rondalles. Però l’origen en si continua sent misteriós. "Beure a galet s’ha fet sempre, al món. I objectes similars al porró han existit a altres llocs", diu Garcia-Arbós. De fet, Joan Amades va trobar, fa un segle, una postal genovesa on apareix un pescador amb una mena de barretina i una mena de porró, amb la llegenda Il bevitore al pirone. Aquest pirone genovès seria el porró català. "Catalunya i la Ligúria sempre hem estat unides. Històricament, de Cadaqués o Barcelona, la gent se n'anava a Gènova, ja que quedava recte", explica Garcia-Arbós, que enveja dels italians "que ells sí que saben reivindicar i defensar les seves tradicions. Aquí, especialment després del 1992, les coses canvien. Ens vam passar de moderns. Vam girar l’esquena a moltes tradicions per considerar que eren reaccionàries. Els reaccionaris s’apropien de molts símbols i és una errada. Tampoc va ajudar que s'anés deixant de vendre vi a granel", argumenta un home que té la seva particular Santíssima Trinitat dels objectes de cuina: "Tres peces monstruoses: el porró, el setrill de Marquina i la celebrada cafetera Moka Express, inventada per Bialetti el 1933".

Garcia-Arbós reivindica que el porró hauria de ser carlí, per degustar millor el vi. "Si el raig és gruixut, no el degustes", diu. I així també s’estalvia més, de fet, com escrivia Joaquim Riera a la Renaixença el 1871: "L’ús del porró prova’ls hábits de moderació en la beguda y emsemps lo genial económich dels catalans". Beure a porró permetia gaudir del vi i gastar-ne menys, fet que provoca debats entre els grans experts del vi d’avui en dia. "Grans experts del sector com Agustí Perís i Oriol Artigas d’Alella defensen que podem gaudir del vi amb porró", diu Garcia-Arbós, que no perd l’esperança de convèncer Pitu Roca, del Celler de Can Roca. "En Pitu defensa el fet de convivència del porró, eh?", argumenta. I més enllà de si hauria de tenir el raig ample o no, reivindica que es faci servir. "S'ha reivindicat més que utilitzat, darrerament", explica.

"El porró va fascinar tot déu", sentencia. De fet, Garcia-Arbós no dubta a imaginar el Sant Grial com un porró. "No podria ser d’or i havia de ser un objecte per compartir. Devia ser un porró o una bota", diu mig provocador, recordant que aquell Sant Sopar, en el fons, no deixava de ser una sobretaula. Tindria sentit, que fos un porró diví.