Doncs mira, em dic Agustina Oliveras Calsina. Vaig néixer... Espera’t...! El 10 de setembre del 1942. A pagès, vaig néixer. Però no fèiem de pagesos, a casa. El meu pare, com que la pagesia no donava per viure, de seguida va comprar un camió i feia el transport dels paletes. Tota la vida havia fet això.
Els ingredients.Judit MartínezDetall del plat de peus de porc.Judit Martínez
I jo? Doncs una família ens va dir a casa si amb 14 anys em podrien llogar de minyoneta, per anar a cuidar una criatura. A vegilar-la. I la meva família va dir que sí, però amb una condició: “Que ha d’anar a l’escola, encara”. I sí, sí, vaig anar a viure amb aquella família. M’hi vaig estar quatre anys, però als vespres anava “a repàs”, que en deien. Amb les monges. Sempre hi havia voluntàries que anaven amb la gent que no podien (amb els pobres, per dir algo). O sigui que d’escola, poca! I fins als divuit anys més o menos. I després vaig estar una temporada amb uns meus tiets de Barcelona que no tenien fills. Dos anys, també. I llavors ja vaig tornar cap aquí. El jovent d’aquestes contrades anàvem a ballar, els diumenges, a la sala de ball que teníem, i el meu home, el vaig conèixer perquè també voltava per aquí. Venien els nois de Sant Vicenç, de Manresa… Totes les parelles s’han fet així. Aquí, gairebé totes les noies –érem totes noies– ens vam casar amb nois d’alrededor. Era divertit anar a ballar, riure. Això era la nostra vida. No era res més. I abans de casar-me vaig treballar també a la fàbrica, com totes. Tres anyets, van ser.
La cuina l'Agustina Oliveras Calsina.Pere TorderaL'Agustina i el seu marit dinant els peus de porc.Pere Tordera
I casada, ja no vaig treballar més a fora. Vaig fer de pagesa. Em vaig casar i van néixer els fills... I jo pagesa sempre. La nostra vida sempre ha sigut de pagès. Em diuen: “Agustina, quines plantes tan ben cuidades que tens”. I jo penso: “És que les conec”.
En aquell temps, la meva sogra i el meu home anaven a fer mercat. Anaven a vendre a Terrassa. I jo em quedava a casa amb la canalla, petitets, i anàvem a collir al camp… De cuina no n’havia fet mai, perquè a cals pares ens estàvem amb una àvia i una tieta. Elles ho feien tot. Després, a can Montclar, aquí... En vaig apendre de la meva sogra. A la meva sogra li agradava tot molt ben fet, el foc sempre baixet, i vegilar-ho, perquè la cuina catalana vol això, el xup-xup, la cuina catalana és temps. És d’anar-ho veient, que en vaig aprendre. Però mentre hi va ser ella, ho feia ella. I això de fer-ho a poc a poc és molt important. És que si ho fas de pressa, malament rai…
L'Agustina preparant el plat.Judit Martínez
Quan el meu sogre es va posar malalt (i no és res més que anar-se fent-se vell) i la meva sogra ja estava jubilada, i no podia gaire, me’n cuidava jo. Anar tirant sempre i treballant molt sempre. Perquè has de pensar... Has de pensar que aquí davant, a l’altra banda de la carretera, tot eren pomeres, un camp de poma Golden. A casa nostra en deien “La casa de la fruita”. Hi va haver de tot. Que si pruneres, que si pereres… Més enllà, ho veus? Era partit com en dos i al cantó de dalt hi havia préssecs, d’aquests grocs, petitets, d’estiu. Una passada... I al cantó de baix hi havia peres. Però tot el que teníem el 2000 se’ns ho va emportar la riuada. No va quedar res.
Peus de pors amb mongetes del ganxet.Pere TorderaEls ingredients abans de cuinar-los.Pere Tordera
Era de nit, el meu home ja no hi era, que havia anat a vendre. Hi érem jo i la iaia. Totes dues soletes. I doncs aquí, tot tan fosc, jo sentia tronar molt a la muntanya de Montserrat. I em dic: “Agustina, què fas?” Què podia fer? I vaig pensar: “Saps què? Ves a buscar un sac de serradures”. Perquè en teníem, de serradures, dels altres aiguats. Jo que sí, que vaig al garatge del tractor, agafo aquell sac, però l’aigua entra, entra i tinc por que no me’n sortiré. Deixo el sac, corro cap amunt, i dic a la meva sogra, que dormia: “Iaia! Marxem! Pugem al terrat! Hem de marxar, iaia!”. I la iaia diu amb un filet de veu: “Jo no pujo... Jo no puc pujar”. I ens vam arraconar, com vam poder i on vam poder, que el garatge ja queia. I el sac que havia deixat allà el tenia aquí davant. L’aigua se’ns ho va emportar tot, no ens va deixar res...
Sí, mira, ens hem anat refent, treballant molt... De màquines? No en vam trobar cap. El tractor era a fora, amb una cisterna, i se’l va emportar. La cisterna la van trobar a Monistrol! Aquí ens baixa l’aigua de Montserrat. Els fruiters es van arruïnar tots. Era la casa de la fruita. I així va la cosa.
L'Agustina a l'exterior de casa seva.Pere Tordera
I ara soc aquí. Sempre em diuen els veïns que cuino bé. A mi em sembla que no n’hi ha per a tant, però mira, per la festa de la llenega tots els joves volen que faci un plat, i ja fa uns anys que em donen el prèmit del concurs. La cuina que jo faig? Hi ha altres sistemes, però jo ho faig com a casa. Tal com estem fent aquest plat avui em dirien que em complico la vida, perquè jo per fer això, preparant-ho, m’hi he estat... Pots comptar! No vulguis saber quan m’hi he estat. La cuina vol temps, però qui cuina es desemboira.
Peus de porc amb mongetes del ganxet
La recepta que us faré són uns peus de porc amb mongetes del ganxet.
-Demano que me’ls tallin a quarts. D’un peu, quatre trossos. Vaig sempre així, perquè em sembla que és més repartidor. De l’altra manera sembla que se’t caragolen.
-Els frego ben fregats amb bicarbonat i els deixo un parell o tres d’hores, reposant.
-En acabat, els rento ben nets. I els deixo ben escorreguts i ben eixugats.
-Tot seguit els enfarino. I a la paella, amb un bon raig d’oli, els segello i els enretiro.
-He tallat la ceba, el porro i la pastanaga a la bresa. L’all ben petit.
-A la mateixa cassola, que ja té oli d’oliva, hi tiro la ceba, el porro, la pastanaga. A cada verdura hi tiro un polsim de sal, per “fer-la plorar”. Llavors dos tomàquets de penjar, oberts. En diem “de penjar” perquè a les cases, abans, els anàvem collint i els penjàvem. I d’allà anàvem picant.
-Si vull que la ceba plori una mica més, ho tapo.
-Llavors, hi tiro totes les herbes: el llorer, el timó... I ho ajunto tot. Quan ho tenim hi afegeixo una mica de líquid. Pot ser aigua. Jo hi poso aigua, però hi ha qui prefereix caldo de verdures.
-Ho deixo coure almenys dues hores. Però no s’ha de mirar el rellotge. S’ha de mirar si estan cuits.
-Llavors faig la picada: amb un grapadet d’ametlles, nous, algun all i julivert, que no falti. I ho barrejo.
-El que a vegades faig és treure la bresa, amb la untuositat que han fet els peus, ho ajunto amb la picada i ho trituro. Ho deixo al punt que m’agradi a mi; ni molt espès ni molt clar.
-Al final, els últims cinc minuts, hi tirem les mongetes.
Per fer les mongetes del ganxet:
-Les poso a estovar el dia abans.
-Les escorro, les poso a coure amb aigua freda. Sobretot que sigui freda. I a foc fluix.
-Es vigila que no arrenqui el bull, i si arrenca, se li tira aigua per “espantar-les”. Vaig escumant, quan toca. Les tinc una hora i poc.
Notes:
La bresa és una de les tècniques més freqüents de la cuina catalana. En francès se’n diu mirepoix, i consisteix en tallar les verdures en dauets petits d’uns dos centímetres i mig per cara.
El sofregit és una preparació de la cuina catalana que serveix de base per a “arrencar” molts plats i que, com explica el gastrònom Jaume Fàbrega, que parla del sofregit en molts dels seus llibres (l’últim dels quals, La cuina de Lleida, la Franja i la Vall d'Aran, de Viena Editors), ja es feia a l’Edat Mitjana. Es fa amb ceba i tomàquet i, opcionalment, all, pebrot, pastanaga, vi, etc., combinats en diferents proporcions.
Coneixes la pròxima sÀvia?
Ajuda'ns a preservar la cuina tradicional i la història de les nostres
àvies