La truita de carxofa de la iaia Inés: “Una vegada ens vam jugar a veure qui feia la truita més grossa i vaig guanyar jo”

BarcelonaAvui en diem “coliving” i abans en dèiem “compartir pis” i abans, encara, “ser dispeser”, si es donava el cas que hi havia la mestressa de la casa, sovint, vídua amb fills, que cuinava i tenia la roba a punt dels que li llogaven habitacions. La nostra sàvia d’avui, com moltes de les que han viscut a les grans ciutats, vingudes de poble, va ser una pionera del coliving. Va venir de Huelva quan era una nena de vuit anys. La seva família va fer-ho, com se sol, per tongades. “El papa es va quedar sense feina, allà a Andalusia. I un cunyat que tenia aquí el va cridar i va trobar feina de seguida. Tenien casa... Bé, casa. Habitació amb dret a cuina. I en aquella habitació, primer de tot, hi havia el papa, la mama, el meu germà Manolo, Manel, que era molt petitet, i jo. Els altres tres germans es van quedar amb els avis, primer”. Llavors, quan els pares ja s’havien establert, que va ser de seguida, "perquè el papa era molt espavilat, van fer-los venir; els avis i els tres nens”.

Van trobar una casa al Poblenou. “Tenia set habitacions, dos menjadors i un vàter petit, petit... I en aquesta casa hi vivíem... Un tiet meu, que era boter, aquests que fan les botes, que allà al poble guanyava molt poc. I va venir aquí, ja amb treball, perquè davant de la casa hi havia un taller on feien botes. I en aquesta casa hi vam viure...” S’atura i somriu. Amb els dits s’ajuda a enumerar: “Una tieta meva, amb tres fills, que era la dona del de les botes. Ells eren cinc, més cinc nosaltres, deu. El papa i la mama, dotze, l’avi i l’àvia, catorze, i tres de la meva tia, disset! Les noies dormíem juntes, cada una al seu llit, en una habitació. Els nois també junts, d’una forma que ara en diem lliteres, que les va muntar el papa. I els dos de la vídua, amb la mare. Menjàvem per torns. I no ens havíem barallat mai”. La seva mare rentava la roba dels militars de la caserna a canvi “d’un xusco de pa”. Cuinaven per torns, perquè eren molts, i a ella, això, sempre li va agradar. “La mestressa de la casa deia: “Aquí dalt hi viuen 17 persones. No sento res, excepte riures”.

La recepta de la Inés no pot ser més senzilla i més complicada a la vegada. Farà truita de carxofes, que és un dels plats imprescindibles de la nostra cuina. M’agrada l’amargor d’aquesta flor, tan complicada de maridar, una flor que té la bellesa de la temporada.

“Les carxofes les he comprat al Mercat de Sants, que és on vaig habitualment”, ens explica. “Com que per a la recepta només n’aprofitaré el cor, he comprat vint-i-cinc escarxofes”.

Com moltes altres cuineres que han passat per aquestes pàgines (em ve al cap, ara, l’Agustina de cal Montclar, que ens va fer peus de porc) la Inés cuina amb una mà al damunt de la tradició i l’altra al damunt de la tecnologia, aprofitant els invents que ens faciliten la vida sense que això signifiqui perdre excel·lència. “Antigament –diu– quan no hi havia microones, el que feia era posar-les a coure amb aigua en una paella. Per què? Perquè fregides directament no poden ser, es cremen, si no les talles molt primes. Ara, des que tinc microones, les poso cinc minuts en una bossa especial, i queda el gust de la carxofa. No perd gust, perquè no ha sigut bullida. I després ja la sofregeixo”.

Recepta de la truita de carxofes de la Inés, explicada per ella mateixa.

Ingredients

• 25 carxofes comprades al Mercat de Sants.
• Mitja dotzena d’ous.
• Sal i oli.

"Pelem les carxofes, tenint en compte que només n’aprofitarem el cor. Les vaig comprar petites, perquè tinguessin pocs pèls. Això és una feina molt laboriosa, perquè jo tinc a la vora de 92 anys i les mans ja no em funcionen com abans. A part, pateixo de les cervicals. És per això que la truita que us faré serà petita. Perquè l’haig de tombar jo sola, i no vull que em caigui, tinc molta precaució. No vull donar feina als meus fills”.

Mentre va pelant, fa una cosa molt catalana, que és parlar d’un altre plat que ha cuinat. En aquest cas ens explica que es va fer un cap de be al forn, amb farigola i romaní, un tomàquet i un raig de vi blanc. “Li vaig fer una foto a la meva filla i li vaig dir: «Nena, mira què t’has perdut!». A ella un cap de be no li agrada, li fa fàstic, i com que ja ho sé, el que faig és deixar-li les galtones”. I en dir això fa un gest que veus fer a molta gent, quan t’explica una recepta o quan a la carnisseria demana un tall concret: es toca la part del cos de què parla. Ens ensenya una carxofa, ja pelada, punxada amb el ganivet. “Mireu! Així han de quedar”.

• A mesura que les pelem, les posem en aigua i rodanxes de llimona, perquè no s’ennegreixin.
• Un cop les tenim totes pelades, les posem cinc minuts al microones, en una bossa especial per a tal efecte. Si no, les podem posar a bullir en aigua.
• Un cop passades pel microones, les salem, ben salades, i les posem a sofregir.
• Mentrestant, batem mitja dotzena d’ous. No hi tiro sal, perquè les carxofes ja en tenen. 
• Hi tirem les carxofes i ja estem preparats per fer la truita.
• Canvio de paella, però aprofito el mateix oli de les carxofes, que estarà tot perfumat.

La visió d’aquest gran invent que és la truita amb carxofa, abans de ser feta, és un festival que ens excita els sentits a tots els que som a casa de la Inés compartint la seva saviesa.

“Hi ha qui vol que la truita no quedi gaire feta per dins. A casa meva el que volen és que sí, que hi quedi, i en aquest cas la pots posar un minut i mig al microones. Vosaltres com la voleu?”, ens pregunta. I nosaltres la volem poc feta.

Agafa una tapadora i s’emporta la paella a la pica per si de cas. “Si no em fa quedar malament...”, mormola. I la tomba. Però com que n’hi cau una mica, exclama: “Ai! Veus el que et deia? Les mans... Però no passa res”. No passa res, esclar que no. I aquesta és la lliçó per a tots nosaltres, que tenim les mans plenes de força. “El foc, ni fort ni fluix, eh?”, ens adverteix. I la torna a tombar, aquest cop amb tot l’èxit. “I això que, com us deia, aquesta truita és petita. Que si no... No mengeu truita!”. Es gira cap a nosaltres, mig somrient, i afegeix: “Jo n’havia fet en una paellera! El meu marit aguantava les anses i jo, la tapadora. Recordo que una vegada ens vam jugar, amb un altre matrimoni, que tenien una casa a Sant Andreu de la Barca i hi anàvem molt, a veure qui feia la truita més grossa, i el que perdés anava al poble a comprar els gelats. Allò, llavors, eren tot camps i era ple mes d’agost. A mi sempre em tocava cuinar, perquè sempre m’ha agradat molt. Vaig guanyar jo, però feia tanta calor que ningú els volia anar a comprar, aquells gelats. I hi vaig anar jo, amb el meu barret...”

Sentir-la explicar això fa pensar en uns temps feliços en què era natural donar importància a les petites coses, com un gelat inesperat per postres, i en què l’amistat i l’amor es basaven, sobretot, en compartir i en riure, perquè quan escoltem històries del passat sempre tendim a pensar que no reien. I, en canvi, tinc la impressió que reien molt.

“El meu fill sempre em diu «Mama, tú eres muy echá palante»”. I té raó. La Inés no para de fer coses, no s’està quieta i per tot té curiositat. “D'estudis no en tinc. Vaig anar a l’escola i vaig aprendre a escriure a màquina. Per això, ara, jo faig l’ordenador. Perquè faig ordenador. Tot el que ha sigut treballar amb les mans, jo ho he après. Jo he treballat en impremta, sempre. Quan vam venir a viure aquí, hi havia un matrimoni, que vivien aquí, a sota de la fàbrica, que ja són morts, pobrets, que treballaven fent boies de vàter. I jo hi vaig treballar, de tres a cinc, fins que sortien els nens de l’escola. Et pagaven a tant la peça. Soc molt... polifacètica. No he parat. Estic en un club de lectura que cada setmana ens fan la videoconferència per explicar què he llegit. Vaig a Gent Gran, que tots són més joves que jo! I al Palau de la Música”.

Posa la truita en un plat i anem al menjador, petit i alegre. Seiem a la taula, amb un tapet fet per ella, i ens en posa un bocí. “Primer tasto jo, que et diré com està”. I com que està aprovada, la tastem nosaltres. Que ben feta!

I tot menjant ens ensenya un calendari que ha tingut ganes de fer, de “dones pioneres”. La primera aviadora, la primera metgessa... Passem fulls. “N’hi ha dues, que no són pioneres en res, però que a mi m’agraden molt. La Mary Santpere i la Carulla”.

“Jo em dic Inés –explica, mentre passa pàgines– perquè la filla de la meva tieta, que es va morir, es deia així. I la meva cosina es diu Inés pel mateix. A la casa on vivíem érem “La Inés, la grande, jo” i “la Inés, la chica, ella. Parlàvem en castellà, entre nosaltres, però jo, mentalment, parlava en català, perquè el volia aprendre. Els meus germans, en canvi, no en sabien, de parlar en català, perquè eren d’aquells... cabuts. Però a mi sempre m’ha agradat molt llegir, i veure los debats de la tele, quan es podien veure. I els diaris, també. Però ara, amb això del Trump em fa por mirar-m’ho”. La Inés és una dona sàvia que té un do: la curiositat pel món.