Casa Almirall: El refugi de bohemis on et podies trobar Mick Jagger, Terenci Moix o Durruti

BarcelonaÉs ben fàcil trobar en Pere Pina al carrer Joaquim Costa de Barcelona; normalment amb una cigarreta entre els dits, a la porta del bar Casa Almirall. Amb la seva mirada esmolada, coneix el barri del Raval com poca gent. Coneix els veïns de sempre i els nous. I coneix els clients de sempre i els que entren per primer cop a un dels locals més bonics de la ciutat. Un bar fundat el 1860 que ha patit pocs canvis i s'ha convertit en un tresor. Un local transformat en un viatge en el temps dins d'una ciutat que sempre canvia, massa ràpid, molts cops. Dins del Casa Almirall, per sort, tot va a un ritme més pausat.

"Nosaltres vam comprar un bar. Ara tenim un monument", explica en Ramon Solé, l'altre propietari del local, juntament amb en Pere. Tots dos hi van arribar als anys 70, en una època en què tot estava per fer i tot estava per escriure. "Em sembla recordar que vam pagar de traspàs 2,5 milions de pessetes, que era un dineral, a un tal Manel Montserrat, un senyor que venia de Vilanova i la Geltrú. Una família que venia vi a granel. Llavors, la part de davant era un celler i la de darrere era plena de botes de vi que havien quedat inservibles quan vam entrar-hi el 1976, llevat una que van comprar els dels cellers Torres. Vam reformar-lo tal com està ara, posant-hi sofàs i taules, però tota la part de davant gairebé no ha canviat en més de cent anys", explica en Pere.

El Casa Almirall és el bar més antic de la ciutat, per darrere del Bar Marsella. Tots dos són dues banderes plantades al Raval, un acte de resistència. "Aquest bar és una transició entre el neoclàssic i el modernisme. Deu ser una de les primeres obres modernistes de la història, de fet, ja que el 1885 ja tenim un anuari de comerç de Barcelona en què es parla del local i els mobles. És a dir, just a l'inici del modernisme. És un dels locals que menys s'ha tocat, per sort", defensa en Pere, que, assenyalant els murs al costat de la porta d'entrada, afegeix que "aquestes pedres podrien ser trossos de la vella muralla romana. Tot s'aprofitava, abans". Un local dins de parets fetes amb velles pedres romanes i medievals, on artistes de nom desconegut van començar a jugar amb el modernisme per fer els mobles. I on avui, cada nit, un munt de gent la fa petar. Una ciutat viva.

Mick Jagger i Nico

Quan és a la porta del local en Pere mira tot el que passa al carrer amb la mateixa mirada amb la qual, una nit dels anys 80, es va fixar en una parella prima d'estrangers i es va preguntar si serien bons clients o donarien problemes. "Eren els anys de l'heroïna, que va destruir la vida de tants joves del barri. I en fixar-m'hi bé, en aquella parella... Collons, eren en Mick Jagger i la Nico", el cantant dels Stones, acompanyat de la model i cantant alemanya, mussa de tants artistes. Els dos, plegats, al Casa Almirall. La d'històries que té, aquest local. S'hi van fer forts els anarquistes als anys 30 i estudiants contraris al franquisme durant els anys 50. Després van passar-hi músics i polítics, així com membres de la Gauche Divine, que molts cops arribaven acompanyats d'un jove nascut a quatre passes, en aquell mateix carrer, en Terenci Moix. "El recordo en una taula del local, ja que va tenir alguna picabaralla amb la seva parella, l'actor Enric Majó, cridant massa", rememora en Pere.

El Casa Almirall ha col·leccionat anècdotes en tres segles diferents i segueix obert, resistint, aconseguint que encara avui bona part de la clientela sigui local, i no pas aquelles riuades de turistes que baixen cap a cocteleries del mateix carrer on tota la informació és en anglès. En Pere i en Ramon només necessiten mirar les cares per saber qui és cada client però, ara que tenen dades gràcies als cobraments en targeta de crèdit, disposen d'una prova empírica: la major part de la clientela encara és local. A vegades un home amb el cabell blanc entra i els recorda com hi venia cada nit quan era universitari. I tots s'emocionen, tal com quan recorden les desenes de cambrers i cambreres que han passat per la barra.

En Ramon Solé i en Pere Pina van arribar al Casa Almirall gairebé per casualitat, quan els dos es van conèixer gràcies a Manuel Valls, un nom de referència en el món artístic català, especialment gràcies a les galeries. Llavors, Valls era un dels responsables de la Galería G, local propietat d'Agustí Coll que va esdevenir tot un referent de l’art conceptual català dels anys 70 i va aconseguir penjar als murs del seu local del carrer Casanova tres obres d'Andy Warhol, les primeres que arribaven a Espanya. Coses de la vida, aquelles tres obres de Warhol eren unes sopes Campbell, un home vestit de dona i uns retrats de Mick Jagger. Poc s'imaginaven llavors els joves Solé i Pina que el cantant anglès acabaria al Casa Almirall. Bé, llavors tampoc s'imaginaven que ells serien propietaris del Casa Almirall, ja que en aquella època Solé tocava la guitarra pels bars i places de la ciutat, i Pina feia mil feines mentre somiava ser pilot de motos. Va ser així, improvisant, com es van conèixer gràcies a Valls.

"Els catàlegs de les exposicions de la Galería G s'imprimien en una impremta del Raval, així que veníem molt per aquí per fer recados", diu en Pere. Tots van acabar fent-la petar al Casa Almirall, on Pina explicava que el seu pare havia estat futbolista professional, soldat republicà i havia passat pel Camp d'Argelers. En saber que el local es venia, Manuel Valls va tenir la idea de comprar-lo, dèria que li va durar poc. Dels quatre socis inicials, de seguida en van quedar dos: en Pere Pina i en Ramon Solé. "Llavors el local... era bastant diferent. Hi havia una única bombeta de 70 watts i un cambrer vell, que el pobre es quedava cec, fosc com era el local. Pensa que quan encenia el llum la gent l'ovacionava, ja que per fi s'hi podia veure una mica. Llavors el Casa Almirall era un celler que tenia clientela del barri de tota la vida. Al fons hi havia les botes de vi per comprar vi a granel. Es pot veure com era en una pel·lícula del portuguès José Maria Nunes, un film anomenat Noche de vino tinto, gravat a la ciutat", explica en Pere. Un film interpretat per Enrique Irazoqui Levi, aquell estudiant fill d'un basc i una italiana que va marxar a Roma als anys 60 per fugir del franquisme i va acabar interpretant el paper de Jesucrist a la pel·lícula de Pier Paolo Pasolini. Va tornar a Barcelona convertit en actor. Personatges com Irazoqui eren habituals al Casa Almirall. Se n'haurien pogut escriure llibres, de la vida dels clients.

"El 1976 hi havia gent que amb un sol tallat s'estava tres hores en una taula, grups d'amics que passaven hores jugant al dòmino i personatges ben particulars, com un exgeneral mallorquí de l'exèrcit republicà o el mític Paulino Uzcudun, el boxejador, ja que hi havia un gimnàs aquí al costat on entrenava. Aquells clients de tota la vida van tenir por de nosaltres quan vam comprar el local. Els espantava que els féssim fora, ja que volíem fer-hi concerts de música. Vam atraure gent jove de nit, cert. Però a ells els fèiem preus especials i es van quedar. Pensa que llavors aquí s'oferia vermut, vi, anxoves i poca cosa més", afegeix Solé. Després s'emociona recordant una velleta que vivia a l'antiga Casa de la Caritat, l'edifici que ara acull exposicions a tocar del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona: "Aquella dona menuda demanava un cafè o un got. I treia el seu moneder, on tenia pocs diners, el posava sobre la barra i ens demanava que nosaltres mateixos li cobréssim. S'hi veia poc. Agafàvem quatre monedes i li tornàvem. Sempre ens deia que es portava malament amb les monges. Un dia, petita com era, ens va ensenyar el braç: hi tenia un tatuatge que demostrava que havia sobreviscut a Mathausen. Venia i s'estava hores sola, ves a saber el que havia viscut. Així que cada dia li cobràvem menys", rememora.

El pare de Terenci Moix

Els joves propietaris, convertits ara en gats vells amb un exquisit sentit de l'humor, recorden un client que els va ajudar, quan va tocar fer reformes el 1976, pintant alguns detalls florals, ja que era un apassionat de la pintura. Era Jesús Moix, el pare de Terenci Moix. "Era tot un personatge, en Jesús. Escoltava òpera, tenia una tribuna al Liceu. I li encantava pintar. Pensa que al seu pis havia pintat una imatge de l'Acròpolis gegant. A nosaltres ens volia pintar tot el local de color verd lavabo, que li agradava molt. De fet, un dia ens va demanar fer una prova de pintura per a una pianola i ens va pintar tota una paret d'aquest color verd horrible. Quan li vam dir que no ens agradava, ell va dir que no ens preocupessin, ja que amb el fum del tabac es tornaria marró. En Jesús era un membre actiu de la colla de clients fidels que tenia el local als anys 70. La feien molt grossa, aquells. El pare d'en Terenci era molt més personatge que el seu fill!", rememoren els actuals propietaris.

"Al comprar el local, vam respectar la decoració original, com les portes vidriera modernistes, el taulell de marbre italià i la famosa figura femenina de ferro fos que representa la musa de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. Sembla que l'estàtua venia de la casa de la família Almirall, on havia existit un espai de ball similar a La Paloma, amb dues escales que permetien a les senyores seguir els balls que es feien a baix. L'estàtua era allà, a les escales, en una època en què trobaves aquestes estàtues de la Diana caçadora a les llars elegants i a les farmàcies. No sabem ben bé com va arribar aquí, però hi ha estat sempre, com es veu en fotos de finals del segle XIX", explica en Solé.

La visita dels mariners

Darrere de la barra hi ha un moble on les ampolles de la part superior tenen pols, convidant a somiar com hi van arribar. "Les de vodka les portaven mariners russos o ucraïnesos, que venien per aquí amb la seva marina militar. Als pobres no els donaven diners i no podien gastar, però els donaven ampolles de vodka que feien servir per intercanviar-les. Més d'un cop un turista de l'est veu una d'aquelles ampolles i li desperta records d'infància. El sorprèn veure-les aquí". Els que venien poc eren els mariners de la flota nord-americana, que tant van marcar una generació de barcelonins als anys 50 o 60. "Aquests no sortien de la part baixa de la Rambla. La seva policia militar els sortia a buscar de nit, ja que sortia el sol i els mariners estaven ben borratxos", recorda en Pere, que ha estat president de l’Eix Comercial del Raval i és vicepresident de l’Associació d’Establiments Emblemàtics de Barcelona. Segueix lluitant per un barri no sempre comprès pels que no el visiten, un barri on sempre cal enfadar-se amb les autoritats que s'omplen la boca de bones paraules però llavors no faciliten res a negocis com el Casa Almirall. Un negoci fundat el 1860 per qui seria el primer president del Gremi de Taverners de Barcelona, Manel Almirall, membre de la potent nissaga Almirall. El nom, com l'interior, s'ha mantingut igual.

No fa gaire una descendent dels Almirall va visitar el bar i en una vella postal que es pot comprar, en què apareix una fotografia de finals del segle XIX, va reconèixer la seva besàvia, tota elegant, dins del local. A la barra, que segueix igual. La barra on ara fa una dècada es van començar a servir de nou el vermut de l'Oliveta, el tradicional que tant es pren al migdia com en altres moments del dia i que era marca de la casa, i evidentment l'absenta, la beguda que van posar de moda els bohemis francesos i que va arribar a estar prohibida, en el seu moment. "L’absenta és una beguda al·lucinògena i se'n prenia molta als anys 70, quan tot era ple d'artistes i gent una mica tocada del bolet", explica en Pere. Per la seva ubicació davant la seu del sindicat CNT Catalunya, també hi han passat molts anarquistes i dins encara hi ha un cartell de Durruti, que va visitar el local més d'un cop. "Els anarquistes sempre han vingut, però no et pensis. Sempre es barallen entre ells", diu de broma en Pere. Durant la Guerra Civil naturalment va ser feu anarquista, de la CNT, amb gent com el periodista menorquí Joan Perelló i Sintes, que es feia dir Liberto Callejas, a les seves taules escrivint articles.

"Abans de la guerra diuen que no hi havia claus, al bar, ja que mai tancava. No feien falta pany ni claus, imagina. El Casa Almirall era sempre obert, ja que es pagava un impost per poder jugar-hi, amb una taula on es jugava al burro o el que fos. Quan alguns parroquians encara jugaven de matinada, a la part del fons hi entrava un carro que portava o s'enduia vi i oli per vendre'ls a granel. Sempre hi havia moviment. La cosa va canviar després de la guerra", diuen en Pere i en Ramon, que, sense adonar-se'n, tornen a la vida velles tradicions, vells records i una ciutat que ja no existeix. "Aquest era i és un bar de gent molt jove. El cap de setmana tenim algú vigilant a la porta, per si de cas, però entre setmana s'hi està tranquil. Abans, de fet, hi havia molta més gresca. Les parelles venien a la part del fons, als sofàs; ja t'ho pots imaginar. Llavors nosaltres érem dels pocs locals que podien tancar a les tres, fent una mica de trampa. No és com ara, que la ciutat és plena de locals. Llavors tenies tres llocs si volies allargar la nit. L'Almirall, el London i el Zeleste, poca cosa més".

El Casa Almirall segueix obert. Ara s'hi pot picar embotits, formatges, escopinyes, musclos i acompanyar-ho tot d'un munt de licors. "Les autoritats no ajuden. Sembla que no s'adonen que cal protegir aquests locals com fan a altres llocs. Després anem tancant i tothom plora", diu en Pere, que té clar que el dia que toqui jubilar-se i plegar no el vendrà al primer inversor estranger amb un munt de diners. "Buscarem algú que se'n faci càrrec i pugui mantenir la tradició", explica. Tant de bo sigui així.