De Salvador Puig i Antich a Jean-Paul Belmondo: Els 150 anys de vida del Cafè del Centre

BarcelonaFa pocs dies una gran taula coberta amb mantell blanc, vi i torrades de pa va aparèixer al mig del carrer Girona. Més de 100 persones hi van seure. Una amanida, un bon arròs i de postres, coca. Els turistes passaven encuriosits, els veïns sortien al balcó i a pocs metres, un escenari descansava després d’haver ofert concerts de rumba i rock. El Cafè del Centre, un dels locals més antics de Barcelona, celebrava els 150 anys de vida. Abandonant per un dia el seu interior preciós, aquell espai, que ha inspirat artistes i ha servit per rodar-hi films, va sortir al carrer, abraçant la ciutat. Una ciutat que necessita desesperadament locals com aquest, on la tradició i la modernitat no es donen l’esquena.

El Cafè del Centre, com Barcelona, ha viscut mil vides. De fet, no seria fins als inicis del segle XX que seria batejat així, ja que quan va obrir les portes el 1873 era un casino. El Casino del Centre, on es podia menjar una mica i beure, però especialment, guanyar o perdre diners. En una ciutat amb dues ànimes, on les processons religioses sortien a desfilar a la mateixa hora en què els més trapelles encara no havien anat a dormir, el Casino va gaudir de cert èxit fins que va topar amb l’autoritat. Amb la dictadura de Primo de Rivera, va arribar la prohibició del joc. La tradició diu que llavors els propietaris van reconvertir-lo en un cafè, tot i que el 1907 el local ja portava el nom actual, molt abans de la dictadura. Que el casino tanqués durant la Dictadura potser és una llegenda més de la ciutat, qui sap. Tot i que a les seves taules sempre s’hi ha jugat a les cartes, al Cafè no li calia dependre del joc, ja tenia una clientela fidel gràcies a la bona feina de la família Bel, que durant quatre generacions ha cuidat del cafè més antic de l’Eixample. Un cafè que, de fet, ara també és restaurant.

Fa més d’un segle, les mans dels crupiers es movien a tota velocitat, movent cartes i diners. La mateixa velocitat amb la qual ara Barcelona perd locals històrics per fer espais a negocis sense ànimes amb cartells només en anglès. El Cafè del Centre no ha corregut la mateixa sort. Després de ser gestionat per la mateixa família durant gairebé tota la seva història, el 2021 l’Agustí Bel i el seu fill Jordi van decidir que arribava el moment de jubilar-se. Sense relleu generacional, es va buscar algú que se’n fes càrrec, amb la condició que es defensés el nom i la tradició. El van trobar. Podrien haver guanyat més diners acceptant ofertes que hauria esborrat el passat sense pietat. Van preferir signar a una de les velles taules del cafè amb el grup Confiteria, dels incansables Enric Rebordosa i Lito Baldovinos, que ja havien donat una nova vida a un local històric situat a tot just 20 metres, el Bar Betlem. Ells van assumir-ne la gestió, mantenint el nom, l’espai i la personalitat. Hi han afegit una bona carta per menjar, això sí, gràcies a la bona mà del cuiner Víctor Ferrer, qui arriba provinent precisament del Betlem. La tieta d'en Víctor era qui regentava el Betlem quan era una botiga de queviures. Un dels clients, era el Cafè del Centre. Tot queda a casa, doncs.

El grup Confiteria ha apostat per una carta de productes de Km0 amb tapes de tota la vida, cuidant els clàssics, perquè maridin a la perfecció amb l’entorn, amb aquest terra preciós de rajola blanca i negra, amb les columnes i els grans vitralls on durant dècades, persones que seien a taules diferents es creuaven mirades. Un restaurant amb nom de cafè que ha recuperat el color verd de la seva porta de fusta. Més d’un veí es va sorprendre en saber que la porta era verda, color recuperat, ja que la contaminació l’havia enfosquit.

La nova carta del Cafè del Centre inclou plats com un tàrtar de vaca amb mostassa adobada i un altre tàrtar, aquest de truita salmonada de Tavascan, apionabo, i crema. Unes bombes de bacallà i romesco, un roast beef amb patates fumades i chimichurri, un bacallà confiat al pilpil de tota la vida, però modernitzat i acompanyat de mongeta de Santa Pau i bledes, o una terrina de galta de vedella, capipota i avellanes amb salsa verda.

El Cafè del Centre és un museu sense cartells explicatius, un monument a la vida. Cal preguntar-se pels detalls de cada objecte, com la preciosa taula de marbre on molta gent pren una cervesa sense preguntar-se per la utilitat d’una ranura. La feia servir el crupier per guardar les fitxes en el joc del bacarà quan era un casino. És un dels mobles més antics d’aquest local, on el 1960 es va fer una gran reforma. Va ser quan es va afegir la barra que presideix l’espai central, on hi ha una màquina per cobrar antiga. Als murs, vells calendaris o cartells de telefònica. I les fotografies, testimonis d'altres èpoques. S'explica que a inicis del segle XX uns estudiants que van decidir fundar un equip de futbol es trobaven aquí de tant en tant. A les seves taules es va parlar de com crear aquell equip que seria batejat amb el nom de “Sociedad Española de Foot-ball”: l'Espanyol.

Amb el pas del temps, hi han passat més culers, com Vázquez Montalbán o fa uns anys, un jove tímid, Lionel Messi, per gravar-hi un anunci. Darrere, al fons, queda amagat el vell piano. Els anys 70 i 80 més d’un cop s’hi va asseure per improvisar concerts el músic de jazz Tete Montoliu o l’Ovidi Montllor, qui solia deixar-se caure per un local que va començar a ser espai de trobada d’un munt d’intel·lectuals que somiaven amb la llibertat, fos política o personal.

La periodista Montserrat Roig també hi va passar estones, així com polítics socialistes com Pasqual Maragall, Ernest Lluch o Narcís Serra. La seva estètica, un viatge en el temps, també va atraure directors de cinema o anuncis, que hi van començar a rodar, permetent que actors com Jean-Paul Belmondo, Gérard Depardieu o Julianne Moore, hi tornessin, després. Un dels últims films que s’hi va rodar va ser Salvador de Manuel Huerga, en què l’alemany Daniel Brühl interpreta a Salvador Puig Antich. El jove anarquista, executat pel franquisme, va ser client del Cafè i, de fet, el van detenir a quatre passes. Després hi ha tornat Brühl, qui ha residit a Barcelona.

El Cafè del centre, on Joaquín Sabina va rodar el vídeo de la seva coneguda cançó Y nos dieron las diez amb una escena amorosa a la barra del local, està presidit per tres magnífics quadres de Josep Anton Martí Teixidor, obres oníriques, un cant als plaers carnals. Un cant a la vida d'un local que, malgrat reviure com a restaurant, encara ofereix una taula, sigui a l'interior o al carrer, als veïns de tota la vida que només volen prendre un vermut o un cafè. I veure la vida passar.