190 anys de Los Caracoles, el restaurant que uneix Àngel Guimerà amb Pep Guardiola

BarcelonaEls artistes i espectadors venien a peu des del Liceu i quan creuaven la porta, ja demanaven cargols. Així neix la llegenda de Los Caracoles, el segon restaurant més antic de Barcelona, sempre en mans de la família Bofarull des de el primer got de vi servit el 1835. Un local especial, ja que el primer cop que hi entres no saps què t’hi espera dins. Primer trobes una barra que et podria fer pensar que és un local petit, però no és així. Després travesses la darrera cuina de carbó de Barcelona, caminant pel costat de les olles plenes de cargols fent xup-xup que fascinen els estrangers. I després es van obrint les sales, a dreta i a esquerra, amunt i avall, en un viatge en què pots passar hores i hores mirant només els centenars de fotografies que ens parlen de gairebé dos segles de vida barcelonina. "Les haurem de digitalitzar i documentar, les fotos, perquè en tenim tantes que amb el pas del temps costa recordar-les", admet Aurora Bofarull, cinquena generació al capdavant del restaurant. Una dona que coneix de memòria moltes de les històries dels clients més famosos que han passat per aquí. L’Aurora, però, s’emociona amb altres detalls: "Tenim un matrimoni en què el senyor té 101 anys. I no fallen a la seva cita amb nosaltres. El més bonic sempre és el client que torna. A vegades ens arriba un matrimoni estranger gran amb una foto impresa seva de fa 30 anys. I intento que tinguin la mateixa taula. És important, el tracte", diu. I la covid li va servir per veure que tenia raó: el tracte importa. "La pandèmia ens va marcar. Abans teníem obert tots els dies de la setmana i totes les hores. Podies venir a menjar a les quatre, a les cinc o les sis. Sempre et servíem. I de sobte va tocar tancar. Però un cop vam començar a fer menjar per emportar, el client de sempre va respondre. I quan es va poder obrir, omplíem una sala del clients de tota la vida. Va ser bonic –recorda–. Abans teníem 82 treballadors i alguns feia 40 anys que treballaven amb nosaltres. Sempre hem valorat tenir treballadors que s’estimen el lloc. Amb la pandèmia molts van decidir jubilar-se i vam adaptar horaris. Ara tanquem el dimarts i i la resta de dies fem dos torns, de 13 h a 16 h i de 19 h a 23 h", explica.

Només l’històric Can Culleretes és més antic, fundat el 1786, que es troba a cinc minuts caminant des de la cantonada del carrer Nou de Sant Francesc amb Escudellers, on Agustí Bofarull va obrir el seu negoci el 1835, dos anys abans de l’estrena del Liceu. Llavors es deia Tasca Can Bofarull i era una local de vint metres quadrats en el qual venien vi a granel. "Però s’hi venia de tot. Peix, escombres, oli, sabó o petroli", explica l’Aurora. La revolució va arribar amb el cosí germà de l’Agustí, el Felicià, que havia arribat a ser alcalde de la Vila de Gràcia. Un vidu amb set fills que va ser el primer que va començar a servir "coses per picar a la gent que comprava vi i que podien menjar fent servir botes de vi com a taula. Anxoves, sardines escabetxades, olives... i esclar, els cargols", explica l’Aurora. Si primer la clientela eren mariners, mica en mica va anar acostant-se més gent. Amb un Gòtic que encara era el cor econòmic de la ciutat, Los Caracoles era al lloc ideal per ser descobert pels artistes del Liceu, que podien sopar aquí fins tard. "El millor de tot és que encara ens visita molta gent del Liceu. A vegades s’animen a cantar i els clients es queden amb la boca oberta", explica l’Aurora. Aquest és un restaurant ple de vida en què no totes les històries que han passat es poden explicar, com reunions de polítics o famosos que venien amb amants. "Quina història et puc explicar? La Lola Flores estava enamorada del nostre restaurant i venia molt. I tal com era, més d’un cop acabava ballant entre les taules", comenta l’Aurora.

Es podria explicar la història de Barcelona als més joves fent-los seure en una taula de Los Caracoles, restaurant que va agafar oficialment aquest nom el 1915 per aclamació popular, quan ja el visitaven gent com Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Antoni Gaudí o els periodistes anarquistes de Solidaridad Obrera, que tenien la impremta a tocar. Tothom era benvingut a un negoci que no parava de créixer. Van adquirir l’estanc del costat per poder fer més sales, amb la decoració pensada pel patriarca Felicià Bofarull, que anava cedint pas als seus fills, el Ramon i l’Antoni. Germans que van muntar una planxa de cuina al carrer per cuinar "ocellets, caps de xai i i cassoles de cap i pota", fins que l'Ajuntament els va obligar a moure la cuina a dins, ja que els curiosos tapaven el pas a la via pública. Llavors la carta ja tenia els suquets, el marisc o la sopa bullabessa que encara és a la carta tal com es servia fa un segle. La Guàrdia Urbana va haver de parlar amb els Bofarull de nou quan van tenir una nova idea: la primera rostisseria de pollastres a l’ast de Barcelona, obra d’un enginyer francès anomenat Dardé, que van situar a la cantonada per ser vista des del carrer. La gent quedava hipnotitzada pels pollastres girant en una època en la qual era una novetat. "Durant la Primera Guerra Mundial venien bohemis i periodistes. Van venir molts pintors que serien famosos, però que de joves no tenien diners. I se’ls convidava a menjar a canvi de dibuixos. Per aquí van passar Picasso o Ramon Casas. La meva àvia no veia bé que fessin dibuixos a les estovalles o tovallons de paper, i no els vam conservar. Llàstima, ara seríem rics –bromeja l’Aurora–. Amb la Guerra Civil els anarquistes van controlar el restaurant, però van deixar el meu avi al capdavant. Després, durant la Segona Guerra Mundial van menjar-hi espies de tots els bàndols", diu. També hi venia La Monyos, personatge popular d’aquella Barcelona que ja no existeix, a qui els Bofarull no cobraven, ja que no tenia un ral.

Els anys 50 el restaurant va aixecar el vol gràcies al Ramon i a l’Antoni. El Ramon, conegut com Marquesito Caracoles era a la cuina i l’Antoni, que tenia vena d’artista i feia d’actor secundari, "feia de relacions públiques". Una fotografia dels dos germans asseguts a taula encara presideix una de les sales. Gràcies a l’Antoni, la gent del cinema va començar a venir. Els cambrers van aprendre paraules en anglès per atendre Ava Gardner, Charlton Heston, Burt Lancaster, Errol Flynn, Gary Cooper o John Wayne. I també per parlar amb els membres de la Sisena Flota americana que van revolucionar la ciutat a partir de 1951 portant tabac, xiclets i nous estils musicals. "Els agradaven molts les gambes i un bon filet, als mariners", diu l’Aurora. A les parets encara es poden veure les fotografies dels vaixells que van tenir la base a Barcelona fins els anys 80, firmades per almiralls molts dels quals van tornar al restaurant ja retirats. Per aquí també va passar Jimmy Carter, que portava tanta seguretat que van posar als treballadors uns pins per deixar clar qui podia acostar-se i qui no al president, en funció del color. La fama de Los Caracoles creuava fronteres gràcies a gent com el fotògraf Irving Penn, que va fer un reportatge publicat a Vogue en qùe brillava la bullabessa, que va retratar com si fos una obra d’art.

La gent del Liceu seguia venint, com una jove Montserrat Caballé a qui l’Antoni pronosticava amb encert un gran futur. Quan l’Antoni va produir un film protagonitzat per Kubala anomenat Los ases buscan la paz van començar a venir jugadors del Barça com el mateix hongarès Kubala, el gallec Luis Suárez o Ramallets. I altres futbolistes com el soviètic Lev Iaixin. El torero i productor de vins Álvaro Domecq va regalar a l’Antoni un cavall blanc perquè estava molt content del tracte quan era a Barcelona. I l’Antoni va decidir, durant uns anys, baixar a treballar a la casa de la Bonanova del productor amb una calessa que portava ell mateix i s'aturava a la Boqueria per comprar. Una imatge que molts barcelonins recorden, ja que llavors ja quedaven pocs cavalls a la ciutat.

Tan famós era el restaurant, que als anys 60 va arribar una jove filipina, filla del cap de la policia de Manila, que feia un viatge amb dos objectius principals: visitar la Sagrada Família i conèixer Los Caracoles. I prou bé que coneixeria el local, ja que va casar-se amb Agustí Bofarull, quarta generació de la nissaga juntament amb el Feliciano, que va morir fa poques setmanes.

Una llista de VIPs que impressiona

Aurora Bofarull va ser la primera de la cinquena generació que es va posar al capdavant del negoci, que ara porta amb el seu germà Ramon, i dues cosines, la Cristina i la Yolanda. Tots van heretar un local ple de records, ja que el seu avi Ramon es va fer imprimir uns papers amb una caricatura seva de fons perquè els famosos hi signessin les fotografies que es feien. Per això és bona idea perdre una estona per les sales, buscant històries i descobrint que la plantilla del Göteborg va menjar aquí sense saber que el Barça els eliminaria de la Champions amb tres gols de Pichi Alonso el 1986. Per aquí han passat Capri, que era amic personal dels Bofarull, o la sempre enyorada Mary Santpere. També hi han passat músics de tots els estils com Mark Knopfler, Antonio Machín, Charles Aznavour, Julio Iglesias, Joséphine Baker, Carmen Amaya, Lenny Kravitz, Eric Clapton. I fins i tot actors i altres famosos com Alain Delon, Catherine Deneuve, Giorgio Armani, Jacques Chirac, Robert de Niro o Joan Miró. No és cap llegenda que Salvador Dalí gaudia amb els cargols, com recorda una foto d’ell acompanyat de la Gala i de Christrian Dior. Un local que va sobreviure als complicats anys 80, quan la droga castigava el barri, però que va renéixer amb els Jocs Olímpics del 1992. Molts esportistes van celebrar les seves medalles aquí, en una època en que també venien Johan Cruyff i jugadors del Dream Team, o Jordi Villacampa i el Joventut, així com l’alcalde Pasqual Maragall.

A Los Caracoles, la carta es va renovant però es mantene els clàssics, com aquests cargols amb el sofregit de tomàquet i ceba, porc i espècies, seguint la recepta que ja feia Felicià Bofarull el segle XIX. O els macarrons del cardenal, la paella, i de postres, el pijama. I com no, els pollastres a l’ast, un dels orgulls de la casa, ja que segueixen girant com fa un segle. Com diu l’Aurora, "alguns plats fa 100 anys que estan en una carta que va variant en funció de la demanda, sense abandonar la idea de proximitat i cuina catalana" que valoren cuiners com Ferran Adrià, que sempre que pot hi torna.

Los Caracoles ha arribat als 190 anys amb una sisena generació que de moment encara no hi treballa. "Ara que es formin i treballin en altres llocs", explica l’Aurora, que va donar el tret de sortida a les celebracions amb un missatge a les xarxes d’un client que enyora els cargols ara que viu lluny: Pep Guardiola.