NI UN DIA A CASA
IVAN DÍEZ / ADRIÀ ALBETS / CARLES DOMÈNECH

“Vaig néixer menjant gambes”

Can Pineda obre les portes l’any 1906 per oferir vi a granel. Però als anys seixanta Paco Cuenca, a la sala, i Jaume Jovells, a la cuina, li atorguen la popularitat que mereix

El restaurant Can Pineda és al carrer de Sant Joan de Malta, 55, de Barcelona. / CÈLIA ATSET Zoom

No us trobareu mai una cap de sala que parli tan de pressa i que expliqui tantes coses com la Sara Cuenca. “Abans aquí donaven menjar i venien vi a granel. Però els meus pares i el tiet Jaume van capgirar el negoci de dalt a baix i el van fer seu”, ens explica la filla de la Rosario i el Paco.

El matrimoni Cuenca, juntament amb el xef Jaume Jovells, són els responsables que Can Pineda tingui la bona fama que té actualment. El van agafar fa cinquanta anys i van decidir oferir una cuina de mercat, amb un producte impecable. “El mèrit de l’èxit és de tots tres, però l’estrella de tot això no és el xef, sinó el senyor Cuenca”.

La Sara és actualment l’ànima del local i té un gran repte al davant. “Abans venia més gent, hem perdut clientela. Jo vull que vingui gent nova”, ens explica. Sap que les xarxes socials hi han de jugar un paper molt important si vol rejovenir la parròquia.

El local és per veure’l. Barreja el passat i el present amb encant: el celler amb les seves botes, les taules quadrades i les fotografies amb famosos penjats a les parets. “La Pataki ve a vegades, eh!”, exclama la Sara, intentant demostrar-nos que la gent jove també visita el restaurant.

Cuina autèntica de mercat

“Aquí fem un producte familiar i amb passió, és la nostra marca”. La carta de Can Pineda és extraordinària. La Sara ens recomana que mengem de primer l’amanida de tomàquet raf amb ventresca de tonyina i anxoves, i ens suggereix també que demanem els calamarsons amb favetes. Són molt bons. Per acabar els plats de primer, ens porten a la taula l’ou escaldat amb botifarra negra i tòfona. “La clau del plat és escalfar l’ou al moment. Així ho feia el Jaume i ara amb el xef actual ho continuem fent igual”, ens detalla.

Per començar amb els segons, la Sara no dubta i ens porta el bacallà negre d’Alaska. “És molt millor que el morro, ja ho veureu”, ens assegura, i l’Adri, un cop tastat, afegeix: “Té gust de carbó, és boníssim”. Amb la panxa gairebé plena, apareix el garrinet ibèric. És realment espectacular: fet per dins i molt cruixent per fora.

Per postres, els de Can Pineda ens sorprenen amb un gelat de galetes Maria i uns canelons farcits de crema que fan que el final sigui un deu.

El confessionari

Amb les copes ja a la taula, la Sara s’asseu una estona amb nosaltres i es relaxa. “He tingut un dia complicat”. Ens diu que és una amant de les plantes, que viu en un pis de cinquanta metres quadrats, que té un gat i que per distreure’s de la feina va a ballar flamenc i pinta. Ella, de professió interiorista, se’n va anar a viure a Londres. “Però la meva vida és aquí. El meu pare ja m’ho va dir: tu vas néixer menjant gambes”.