Fa uns anys la Núria i el Carles van decidir canviar el nom del seu restaurant. Van deixar de ser Els Lledoners per convertir-se en L’Amagat. A la gent li costa trobar-lo, no és fàcil de localitzar, i en una votació els clients van decidir que el nom que més li esqueia era el que millor el definia.

Des del 2006 aquesta parella de Sant Quintí busquen evolucionar: “Vam començar fent brasa i carpaccios, ara la carta és més complexa”. Innovar, innovar i innovar és la paraula que es repeteixen tot el dia “És una obsessió. Però saps què és el més curiós? Els plats que més agraden són els de fa més temps”. Parlen dels canelons, dels cargols, dels peus de porc.

Anem per parts. Els canelons els fan de carn, de carn amb beixamel de ceps, gratinats amb parmesà, d’espinacs o de bolets amb beixamel de tòfona. Tots molt melosos, per cert, i tenen un secret: “La picada fina de la carn: la piquem molt i ens queden extraordinaris”.

El plat estrella del restaurant són els cargols: “No és fàcil trobar un bon cargol, no tots són iguals. S’han de saber triar”. I en donem fe. Demaneu els cargols a la llauna. Grans i molt gustosos, amb el punt de sal precís. Per complementar els canelons i els cargols, de primer també demanem una amanida de cruixents de llagostí i patata, encenalls de foie-gras semicuit i vinagreta de poma.

De segon, dos plats imprescindibles: els peus de porc a la brasa amb patata al caliu i verdura de temporada i el pop a la brasa. “Els peus són un clàssic del restaurant, molts clients ens els demanen”.

Però l’arribada del pop a la brasa marca un abans i un després en la nostra estada a L’Amagat. El Carles ja ho sap, que fa un pop extraordinari: “El bullim nosaltres. No el comprem fet, n’hem après i no us direm com, i ens queda perfecte”. Doncs sí, el pop a la brasa és made in Galicia. No podem dir més.

Agraïts al poble

Sant Quintí és un poble petit de Catalunya, situat a l’Alt Penedès, i el Carles destaca l’ajut que el restaurant ha rebut dels quintinencs i quintinenques: “Estem molt agraïts al poble, ens van ajudar molt al començament”.

Les postres, els cafès i les copes les fem a fora. Per acabar l’àpat, no deixeu de demanar el coulant de xocolata sobre llit de vainilla, el flam casolà de coco amb gelat de Ferrero -celestial- i el gelat de rocafort amb oli d’oliva verge i sal de Maldon amb codony casolà. La barreja de gustos el fa addictiu.

Rematem l’àpat amb uns gintònics i una xerrada extraordinària a les taules que el restaurant té just a la zona de l’entrada. No podem demanar més. Ens ho hem passat molt bé. I, veient com treballen el Carles, la Núria i tota la gent de L’Amagat, segur que creixeran. Han sigut autodidactes a la cuina, no s’han aturat mai davant les complicacions i han creat un bon restaurant. ¿I si li canviem el nom i li posem La Perseverança?