Ni un dia a casa
IVAN DÍEZ / ADRIÀ ALBETS / CARLES DOMÈNECH

El Canaules : “No tinc ni tindré la carta en castellà”

“No tinc ni tindré  la carta en castellà” El Canaules Ni un dia a casa / PERE VIRGILI Zoom

Guifré el Pilós, com tothom sap, està enterrat al monestir de Santa Maria de Ripoll. La seva sang va servir per marcar les quatre barres a l’escut de Catalunya mentre lluitava contra els normands.

“Per a nosaltres és important ser al bressol de Catalunya, però a Ripoll som més eudalins, el patró és el patró”, ens sorprèn la Joselina, alma mater del Canaules. Ella és la cuinera de tots els plats que es mengen en un restaurant que, diuen, és la Meca de la gastronomia de la comarca.

L’any 1982 va morir el pare de la Joselina, i la mare i el germà van agafar el Cafè Canaules per tirar endavant. El 87 la Joselina va deixar els estudis i van transformar el local en un restaurant.

La mare de la Joselina, la Dolors, encara treballa al Canaules. “El dia que ella plegui, també ho faré jo”, diu convençuda la Joselina mentre apunta els plats que volem.

La carta és llarga i contundent. Hi ha dos menús: el dinar d’arròs i el menú de cap de setmana (tots dos de 26 euros). Tots dos ens fan salivar. Ens recomanen sobretot el primer menú, el de l’arròs. I no s’equivoquen.

El Carles demana, de primer, el carpaccio de vedella amb espurnes de formatge curat, l’Adri té ganes de tastar el tomàquet de cor de bou, formatge mozzarella i anxoves, i l’Ivan prefereix el plat de cullera, la crema de rossinyols, encenalls de foie i crostonets de pa.

Com que ens coneixem, abans que arribi l’arròs (triga 25 minuts) demanem un parell de platets per no haver d’esperar. “Us recomano les mongetes de Santa Pau amb botifarra esparracada amb carlins i les croquetes de lluç i gambes”. Un encert de plats.

L’arròs caldós de tardor, ceps, trompetes, sèpia i llagostins arriba en una olla de ferro que col·loquen al mig de la taula.

La pinta és espectacular i el gust increïble. Fort, gustós i fet amb productes de la terra. “El fem com sempre, com les àvies i besàvies. Ceba ben caramel·litzada i el fumet amb nècores i morralleres”, ens revela.

A la taula del costat, dos comensals habituals de la cuina del Canaules ens recomanen els plats de xup-xup. Ens ho adverteixen: “El porc i el xai els fan com ningú”.

A l’entrada del local, a l’aparador, hi tenen una urna. Clarament una declaració d’intencions. “Faig aparadors contundents. He tingut durant molt de temps una falç amb cadenes”, diu la Joselina ara seriosa.

La Joselina ha rebut amenaces i ha tingut problemes per no tenir cap carta en castellà. “Des del 87 ho tenim així. La tinc en català, anglès i francès. Els meus clients són aquests”. I afegeix que no ho fa amb mala fe i que en algun moment s’ho ha repensat, però que ara ja no. “He rebut amenaces i per aquí ja no hi passo. Ara per orgull ja no l’hi tindré més”.

La mel i mató i el gelat de formatge amb fruita de la passió posen un punt final dolç a una experiència agradable en un lloc ple d’història de la nostra terra.