Elogi de la pizza napolitana

Nàpols és una ciutat de passions. Maradona, Totò, els pessebres i, esclar, la pizza. El plat que els napolitans van regalar al món va rebre dijous el reconeixement que feia anys que esperaven. La Unesco ha declarat l’art dels pizzaioli Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat -com ho va fer el 2010 amb els castells- i reconeix així una tasca artesanal, domèstica, laboriosa i pacient que, amb la seva senzillesa, conquereix paladars de comensals d’arreu del món. La Unesco destaca que la pizza “no només propicia la celebració d’esdeveniments socials i els intercanvis de diferents generacions sinó que té el caràcter d’autèntic espectacle quan el mestre pizzaiolo mostra la seva destresa a la vista del públic”. La ciutat, com fa amb les bones notícies, va esclatar de joia i els carrers i les pizzeries es van omplir per celebrar-ho, amb pizzes gegants, decorades amb l’efemèride i demostracions al mig del carrer, mentre Il Mattino, el diari de la ciutat, assegurava que la pizza havia entrat “a l’Olimp de l’art”. Un d’aquests pizzaioli que van esclatar de joia és Raffaele Baratto, que fa set anys que viu a Barcelona i treballa al restaurant NapoletaniDOC. Ell, però, va viure el reconeixement de la Unesco com si fos a la seva ciutat natal. “Per fi ha arribat aquest moment -deia-. Feia molts anys que ho estàvem esperant”. Baratto va aprendre l’ofici dels seus avis, que tenien una pizzeria a Nàpols, i als 11 anys ja treballava amb ells a l’establiment que van tenir obert fins que l’avi va morir. “Aquest ofici no estava reconegut, però crec que amb la declaració de la Unesco això canviarà i per fi es posarà en valor la feina artesanal que hi ha al darrere de la pizza”. I és que el reconeixement de les Nacions Unides posa en valor la feina dels pizzaioli i l’eleva a la categoria “d’art”, ja que destaquen que es necessita una habilitat especial per fer la massa i enfornar-la, tot i l’aparent simplicitat dels ingredients. Sempre amb passió Per a Baratto, el secret d’una bona pizza napolitana no és cap altre que “la passió”. “Cal posar-hi molt d’amor i molta feina, i sempre coure-la en un forn de llenya”, explica. Per a aquest pizzaiolo la pizza napolitana autèntica només admet dues versions: la margherita i la marinara. La primera porta tomàquet, formatge i alfàbrega, mentre que la marinara es fa amb tomàquet, orenga i all. “La resta són invents”, diu. Des de Nàpols, l’alcalde Luigi de Magistris parlava de reconeixement “històric”. “És el senyal de la potència de Nàpols a través del seu art, la seva cultura, les seves tradicions, les seves arrels, la seva creativitat i la seva fantasia”, afegia. Des des de Corea, on es va celebrar la reunió de la Unesco, el president de l’associació Pizzaiuoli Napoletani, Sergio Miccù, explicava en declaracions a Il Mattino que el reconeixement arriba després de “molta feina” i que suposa “la coronació d’un somni”. Raffaelle Baratto anava una mica més enllà i apuntava que el reconeixement servirà per engrescar els joves a aprendre aquest ofici, en lloc d’emigrar d’una ciutat que fa anys que pateix el crim organitzat i una alta taxa d’atur juvenil. “Si posem en valor l’ofici, els joves tindran ganes d’aprendre’l i de quedar-se a la seva ciutat a treballar d’això”, apunta. Un producte popular A Catalunya la pizza s’ha convertit en un dels plats habituals tant a les llars com als restaurants i és un dels plats preferits dels més petits, però la seva popularitat ha fet proliferar productes que s’allunyen força de la pizza napolitana que la Unesco ha volgut reconèixer. El dietista-nutricionista David Gasol desaconsella les pizzes “industrials, processades i plenes d’additius”, que s’allunyen força de l’original, i, en canvi, valora la simplicitat de la pizza napolitana, “sempre que es faci amb aliments frescos i de bona qualitat, i si poden ser ecològics, millor”. Per a aquest expert, la pizza és “un plat festiu” i, com a tal, no és un menjar “que es pugui consumir cada dia”, sinó que cal fer-ho amb moderació. “Si en mengem amb mesura és un plat saludable”, diu, i no cal oblidar que ve d’un país de llarga tradició gastronòmica on encara es lluita per respectar la dieta mediterrània. Da Michele obre avui a Barcelona Si hi ha una pizzeria famosa a Nàpols on peregrinen tant els napolitans com els turistes, aquesta és L’Antica Pizzeria Da Michele (a la foto), nascuda l’any 1870. A partir d’ara els amants de les pizzes DaMichele no hauran d’anar fins a Nàpols per provar-les, ja que avui obre les portes a Barcelona una sucursal de la pizzeria. El local estarà en ple Eixample, al número 336 del carrer Consell de Cent, i és el primer establiment que aquesta pizzeria obre fora d’Itàlia, ja que té un establiment a Roma. Segons expliquen, estan apostant fort per l’expansió internacional i tenen previst obrir locals també a València i a Madrid. Els hereus de Michele Marco, el fundador, han explicat que l’esperit mediterrani que Nàpols i Barcelona comparteixen és un dels motius que els va fer decidir per la capital catalana com a primer lloc on obrir un negoci fora del seu país.

Elogi de la pizza napolitana

La Unesco declara l’art dels ‘pizzaioli’ Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat

Més continguts de mengem

Croquetes, el cruixent que arrebossa la millor cuina

"Trauré les teules una a una per salvar algunes ampolles i barriques del celler"

Sopa de ceba, un èxit amb secrets

Què cuino a casa? 10 plats per escalfar el cos en la Setmana dels Barbuts

L’excel·lència de l’avi Pere

Què cuino aquest cap de setmana? 10 receptes amb productes de temporada de gener

“Hauria pogut vendre 1.000 tortells de Reis gràcies al premi, però no els hauria fet com a mi m’agrada”

Una estrella de barri