Andorra Taste ha celebrat la seva tercera edició a Escaldes-Engordany amb dos eixos principals. Una trobada popular, en què es podien tastar delícies de 20 restaurants andorrans, i un congrés professional sobre cuina d'alta muntanya. Aquest any es va comptar amb la presència d'un reguitzell de cuiners nòrdics que van compartir com es van convertir en una de les meques gastronòmiques del món. Cal destacar la intervenció de Claus Meyer, creador del Noma conjuntament amb René Redzepi. Andorra és un país de 85.000 habitants que rep 9,5 milions de turistes cada any. Ja fa temps que el govern andorrà ha fet esforços per desestacionalitzar el turisme, i per atraure'n de qualitat, com el que es mou per la bona taula. A més, aquest congrés té l'objectiu de millorar l'oferta andorrana i d'apujar el llistó de la gastronomia local gràcies a la convivència amb cuiners de tot el món amb qui comparteixen experiències i coneixements.
La tragèdia a l'Himàlaia que va portar un cuiner xerpa a aprendre euskera
Akhond Ishaq va salvar la vida de l'alpinista Alex Txikon i ara regenta un restaurant vegetarià a Bilbao que es diu Garibolo
SoldeuEs diu Akhond Ishaq, va néixer a Karakoram, al Caixmir, i és de l’ètnia balti. Parla sis idiomes: euskera, castellà, anglès, balti, panjabi i urdú. Dina envoltat de catalans al congrés de cuina de muntanya Andorra Taste, on l’han convidat a parlar de cuinar en altura. Cap al final de l’àpat afirma que ja entén el que diem en català. Akhond Ishaq és un supervivent i un salvador, ja que l’alpinista basc Alex Txikon li deu la vida.
Abans de la tragèdia que van viure junts, el xerpa havia treballat en un restaurant xinès. Però la mort dels seus pares el va fer tornar al poble per estar amb els seus germans i buscar feina de portador carregant 33 quilos a l’esquena en les exigents expedicions per coronar muntanyes de 8.000 metres. Els seus coneixements de cuina el van fer escalar en la jerarquia i va acabar sent cuiner d’expedicions. La de la tragèdia era la tercera hivernal que feia. Un cuiner, per una expedició, acaba guanyant un sou molt superior al dels seus companys que només carreguen. Uns 300 euros. I, esclar, t’hi jugues la vida.
La cuina en condicions extremes
No és gens senzill cuinar a tanta altura. Però el menjar és fonamental per la despesa d’energia que suposa l'activitat. Porten arròs, farina, pasta, llegums... No hi ha peix, només tonyina i sardina en llauna que, segons ell, no són de gaire qualitat. Les verdures a l’hivern les porten seques perquè pesen menys. Per a una expedició de 18 dies calen entre 70 i 100 litres de querosè, i només això ja implica quatre portadors per carregar-lo. Després hi ha un altre bidó amb tots els utensilis de cuina. Quan l’expedició és a l’estiu, porten els pollastres vius en cistelles fins als 5.000 metres. Així no es podreixen tan de pressa. A l’hivern s’ha d’anar amb compte amb els ous perquè es congelen i es trenquen. S’han de tenir al costat del fogó de querosè. Quan hi ha espanyols els fan truita de patates. Però el seu debat no és si ha de ser amb ceba o sense. És si s'hi posa all o no. Procuren portar també cabres vives i iacs. Aquests animals, però, pateixen molt; no estan acostumats a estar tan amunt i a dormir a la glacera. A més, allà no hi tenen prou menjar. Quan se’ls mata, són principalment ossos i la poca carn que queda és insípida. Pel que fa a l’aigua, de vegades els exigeixen que la carreguin embotellada, però majoritàriament l’agafen del mateix gel. La bullen i després n’omplen les cantimplores dels alpinistes.
Un canvi de temps mortal
El dia que li va canviar la vida va ser el dia que havien d’atacar el cim. Eren al camp tres del Gasherbrum I (8.080 metres) i en total hi pujaven sis alpinistes. Però a una alpinista polonesa se li van congelar els dits quan eren en l'ascens. Alex Txikon es va oferir a acompanyar-la al camp dos i va quedar amb els altres que ja els encalçaria. Aquesta primera decisió altruista li va salvar la vida per primer cop, ja que les condicions climàtiques van canviar dràsticament. L’expedició normalment connecta amb el camp a hores convingudes. A les 10, a les 13, a les 15... A les sis del matí va haver-hi l’última connexió i partir d'aquí, el silenci. A l’altura on eren no podien volar els helicòpters. Els van buscar, però no els van trobar. Després de dies de cerca es va tancar l’expedició.
Van venir helicòpters de rescat a buscar els supervivents. Però no hi cabien tots i es feia fosc. Alex Txikon va dir que podria esperar un dia més. Els xerpes van recollir i van marxar. Akhond Ishaq va rebre l’ordre de marxar també. Però va decidir quedar-se amb Txikon. “No podia deixar l’Alex sol, ja se m'havien mort massa amics”, explica. Els quedava menjar i querosè i va decidir esperar. Però l’helicòpter no hi va anar l’endemà, ni el dia següent. Va trigar una setmana. A Txikon se li van congelar els peus. “Estàvem com ocellets en un sac de dormir”, descriu Ishaq.
![Akhond Ishaq cuinant en una expedició.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 1200 800"%3E%3C/svg%3E)
Quan per fi van ser rescatats el primer que van fer va ser comunicar la mort d’un xerpa a la seva família, als seus pares, a la seva dona i als seus tres fills. Després va cuinar un pollastre per a Tikon a l’hotel, el mateix que cuina al congrés Andorra Taste i ens mostra. I allí l’alpinista li va dir: "Et portaré a casa meva, perquè si no qualsevol dia tu també perdràs la vida".
Un xerpa a Bilbao
Akhond Ishaq va arribar a Barcelona i el mateix dia va agafar un autobús que el portava a Bilbao. Van ser vuit hores de viatge, en què es va estar molt quiet, ja que al costat se li va asseure una noia i no volia que hi hagués cap contacte que la pogués importunar. Akhond Ishaq és de confessió musulmana. Quan l’autobús va parar a Saragossa no es va atrevir a baixar, per por de perdre’l. Quan van arribar al País Basc li va semblar increïblement bonic. Només veia verd. “Les nostres muntanyes són gel, neu, roca. A Andorra també estic flipant amb el paisatge”, explica. De cuina basca no en sabia res, esclar. No havia vist mai un lluç o un bròquil. Això sí, coneixia 72 tipus d’albercocs. Va aprendre euskera, i es va sorprendre de la càlida acollida que li van donar els bascos. “Jo tractava tots els blancs com si fossin els meus caps. Només fa tres anys que li dic pel nom a l’Alex, abans era sempre sir [senyor]. Ell m’ha fet entendre que tots som persones i som iguals. M’ha explicat que la diferència és la corrupció i la manca d’oportunitats”. Durant el primer any, va viure a casa de l’alpinista.
Un futur millor
Després d’anys treballant en restaurants bascos ara té el seu, es diu Garibolo i es troba a Bilbao. Fa dos anys que el regenta. No fa cuina pakistanesa, tot i que sovint hi serveix samoses, pakores o curri vegetal. És un restaurant vegetarià.
L’any passat el van nominar als Premis al Comerç de Bilbao i li van preguntar sobre quin seria el seu somni, i Akhond Ishaq, després de rumiar-ho, ho va tenir clar. Vol fer una residència per als més desafavorits al seu poble natal. “El meu pare va morir el 1999 només perquè tenia asma. Les persones grans passen molt de fred. Aquí els minusvàlids poden treballar o sortir de casa; en canvi, per a nosaltres si hi ha un sordmut ha de ser pastor, i si és una dona, l’amaguen a casa, fins i tot en gàbies. La gent d’allà pateix molt. Vull fer una residència per a gent especial, sense recursos”. Ishaq ha tornat poc al Pakistan des que és al País Basc, i sap que el seu somni “trigarà, però arribarà”.
