Michael Lomonaco, xef del restaurant de les Torres Bessones: "Ajudar les famílies de les víctimes em va permetre mirar endavant a la vida"

El xef Michael Lomonaco deu la vida a unes ulleres ratllades. Les mateixes que utilitzava per llegir les seves receptes de cuina per al restaurant Windows of the World de les Torres Bessones de Nova York. El matí de l’11 de setembre del 2001 Lomonaco va arribar més aviat a la feina i va decidir anar a l’òptica situada a la sala principal de la Torre Nord abans de pujar fins a la planta 107, on hi havia el restaurant. “Quan ja estava acabant la visita vaig sentir un fort sacseig. Vaig pensar que no podia ser degut al metro que passava per allà a prop. Era impossible. El tremolor era massa gran. De fet, pocs minuts després va començar l’evacuació”, recorda com si hagués passat ahir.

Enmig de la gran confusió generada pel xoc del primer avió, Lomonaco va sortir ràpidament de l’edifici. Hi havia papers per tot arreu i sortia fum del capdamunt de la Torre Nord. Va córrer cap a la cabina de telèfon més propera i va trucar a la seva dona i al seu cap per dir-los que es trobava bé. En un primer moment es va plantejar tornar a l’edifici per veure si podia ajudar d’alguna manera, però llavors va veure com un segon avió s’estavellava contra la Torre Sud. “La pena es va apoderar de mi. Vaig entendre que allò no era un accident, que havia passat alguna cosa horrible”, relata per telèfon des de Nova York. De sobte, quan estava pensant amb els ulls negats qui estava treballant aquell matí al restaurant, va aparèixer un gran núvol de pols. “La Torre Sud s’havia enfonsat i la policia va començar a demanar a la gent que corrés”.

Lomonaco assegura que aquell matí va tenir molta sort. Va salvar la vida per una casualitat i es va retrobar amb la seva dona just quan ella sortia de l’edifici d’on treballava per anar-lo a buscar.

Un dol llarg

Al restaurant Windows of the World, que Lomonaco dirigia des de la seva reobertura el 1997 després d’estar tancat durant més de tres anys com a conseqüència de l’atemptat amb un camió bomba contra el World Trade Center del 1993, hi treballaven 450 persones. Van tardar mesos a identificar qui i quants d’ells van morir en els atacs de l’11-S. Lomonaco explica que el compte final de morts va ser de 72 treballadors del restaurant, un guarda de seguretat i sis obrers que construïen un nou celler. “El procés del dol va ser llarg”, afirma, i recorda encara amb dolor que va anar a dotzenes de funerals en el transcurs de quatre mesos, a mesura que s’anaven recuperant els cossos de les víctimes.

Durant els dies següents a la tragèdia també va crear amb altres xefs i restauradors Windows of Hope, un fons benèfic d’ajuda a les famílies de les víctimes que va recaptar 22 milions de dòlars. “Ajudar els familiars dels que van perdre algú em va permetre mirar endavant a la vida”, afirma.

La cuina segueix sent la seva passió, però des d’aquell dia infaust també la considera una manera d’honorar les víctimes que treballaven amb ell.

Parlar de la seva vida

Nascut a Brooklyn i de pares sicilians, Lomonaco va aprendre a estimar el bon menjar des de ben petit. Als 27 anys, després d’uns anys perseguint una carrera com a actor, va decidir provar sort en el món de la cuina. Aquest italoamericà riu quan confessa que es va aficionar a la gastronomia cuinant plats xinesos. “Durant els meus anys universitaris vaig menjar molt menjar xinès. A més, en aquells temps es va produir la visita de Nixon a la Xina, el 1972, que va provocar l’arribada de xefs xinesos i diversos estils de cuina”, explica. A partir de llavors cuinar es va convertir en un hobby, una passió i, poc després, en una professió que ja no deixaria mai.

Vint anys després d’aquell immens cop de sort, Lomonaco celebra amb orgull el quinzè aniversari del seu restaurant Porter House, situat a Columbus Circle i amb vistes a Central Park.

Dossier 20 anys de l'11-S

Següent

Robert Riley, excònsol dels EUA a Barcelona: “Mai es va tornar al ritme d’abans de l’11-S”

Anterior

Alexander García, militar que va perdre una cama a l'Afganistan el 2011: "No vull tornar a reviure-ho tot, estic sobrepassat"

Vés a l’ÍNDEX