Maria Carme Plana: "L'únic que ha fet el Govern en dos anys és posar el nom d'Agricultura a la conselleria. Això a mi m'importa un rave!"

VallgorguinaMaria Carme Plana Perxachs (Vallgorguina, 1983) és ramadera i silvicultora de la granja Can Plana de Vallgorguina, que data de principis del segle XII. Forma part de Revolta Pagesa, que va néixer fa dos anys, i és presidenta de l’Associació de Pastors del Montnegre i el Corredor, a més de formar part de la Junta del Consorci Forestal de Catalunya, Dones del Món Rural i d’altres grups de pagesia i ramaderia.

L’entrevista la fem l’endemà que hagi anat a Pontós a donar suport al tall de carreteres per protestar contra l'aprovació del tractat de Mercosur (el bloc comercial format pel Brasil, l'Argentina, l'Uruguai i el Paraguai), que farà que aliments de Sud-amèrica arribin als nostres mercats, que suposaran una competència deslleial per als aliments de proximitat, sempre amb més exigències de tots tipus. I també contra les retallades de la política agrària comuna (PAC) i contra la gestió que ha fet el govern de la dermatosi nodular contagiosa i de la fauna salvatge.

Tens ovelles de raça ripollesa.

— Sí, i en venc la carn, com també la dels cabrits. Quan tenim excedent de llet, en fem mató per a autoconsum. Cuidem els ramats perquè també es reprodueixin; tinc un mascle per cada quaranta ovelles aproximadament.

Al mas es veuen fotografies en blanc negre a les parets. Hi ha molta història.

— És un dels més antics de Vallgorguina. Jo hi vaig néixer, i ho porto a la sang. Ara bé, els meus pares van voler que els fills estudiéssim, així que vaig matricular-me a dret a la Universitat Pompeu Fabra. M’hi vaig llicenciar, i vaig exercir l’ofici en un bufet i també a l'administració pública. Hi va haver un dia que l’empresa pública va fer un ERO, i aleshores em vaig replantejar què volia fer. Vaig decidir fer de professora de secundària, i al mateix temps ajudava els meus pares a la granja. Tot això fins que em vaig adonar que no podia fer tantes coses, volia conciliar la vida laboral i familiar, i vaig optar per la granja. Em vaig donar d’alta com a autònoma el 2014. I el 2017 vaig decidir quedar-me al capdavant de tot. Soc jo sola amb un treballador, i la família; el meu germà, que és guarda forestal, em dona un cop de mà amb la gestió forestal.

Què t’ha portat a manifestar-te?

— L’acord de Mercosur, que és una injustícia i un greuge per als nostres aliments; la poca dedicació del govern al món rural, que ocupa gran part del territori, i no hi dediquen pressupost. Som pagesos, ramaders, però no som ignorants. 

Podreu tirar enrere el Mercosur?

— No, malgrat la pressió que hi hem fet i que hem manifestat que ens hi oposem, no ho aconseguirem. Però ens queixem de més fets. Ens hem reunit amb el conseller d’Agricultura, Òscar Ordeig, i el president del Govern, Salvador Illa, i els hem demanat que ens equiparin amb els pescadors en la bonificació d’una part dels hidrocarburs. 

Aquesta bonificació, l’aconseguireu?

— De moment només tenim paraules, però cap fet. Si el 6 de febrer no veiem fets, traurem els tractors a les carreteres. I ho farem el 6 de febrer perquè és la data en què va sorgir Revolta Pagesa, ara fa dos anys, que es va constituir com a gremi un any després. Així doncs, hem avisat al Govern que si en aquest termini que els hem donat no veiem algun fet que demostri que se’ns escolta, aleshores tornarem a sortir amb els tractors.

A Pontós volíeu quedar-vos-hi de manera indefinida.

— Sí, però al final no ho vam fer perquè vam mantenir la reunió amb el conseller i el president, dilluns passat a la tarda, i vam veure una bona predisposició. A cada punt del tall a les carreteres vam fer assemblees per decidir si tiràvem endavant. Hi havia cansament, perquè hi havia companys que portaven dies, amb fred, dormint en tendes de campanya. A Coll d’Ares els va nevar. A tossuts no ens guanya ningú. El Govern va adquirir el compromís de posar fil a l’agulla. I nosaltres hem fet un acte de fe i de confiança. El que volem és que la nostra gent no hagi de tancar les explotacions.

O no es venguin els terrenys per posar-hi plaques solars.

— Jo em pregunto: per què no les posen en terrenys que estan destrossats? Per què les han de posar en camps de cultiu? També et dic que entenc els pagesos que no treuen rendibilitat de la seva feina a la terra i aleshores diuen: què he de fer?, m’agafo als diners que em donen els parcs de plaques solars. Però aquesta decisió no sabem si és pa per avui i fam per a demà.

Què us van concretar en la reunió amb el conseller i el president?

— Ens van dir que farien un desplegament immediat. Com que la llei d’espais agraris, del 2017, no té fet el reglament, ens van dir que el farien perquè sigui una eina de regulació agrària, que reguli el sòl. També ens van dir que ens donarien més pressupost.

Quin pressupost va a parar al sector ara?

— Ens diuen que som els jardiners de Catalunya, però després només inverteixen el 4% del pressupost en nosaltres. Si els nostres camps atreuen turisme, si fem Catalunya bonica, doncs aleshores que ho notem. Nosaltres treballem per a la nostra societat, perquè els oferim aliments de qualitat i perquè a tothom li agrada passejar pels boscos, però jo abans l’he de gestionar i m’he de guanyar la vida fent-ho.

Quan us diran si aportaran dels pressupostos del 2026 més del 4%?

— De moment, tot són paraules. S’han compromès a aportar un percentatge més alt, que el trauran d'impostos turístics. Fa dos anys, quan va començar Revolta Pagesa, vaig anar amb el meu pare amb el tractor i el remolc fins a Girona. Hi vaig anar il·lusionada perquè vaig pensar que podíem fer pressió. Després tot ha estat el contrari. L'únic canvi que ha fet el Govern des de la primera revolta pagesa ha estat posar el nom d'Agricultura a la conselleria. A mi aquest canvi m’importa un rave! Jo em sento traïda i penso que es riuen de mi, de nosaltres.

Per acabar, quins canvis més voldríeu aconseguir?

Hi ha d’haver persones competents a les oficines comarcals que ens ajudin amb la paperassa. Jo he de pagar un tècnic perquè m’hi ajudi, i no perquè no ho sàpiga fer, sinó perquè no tinc temps: soc jo sola i un treballador a tota l’explotació, i també tinc família. A més, he de fer una paperassa similar a la que ha d’omplir una indústria alimentària, quan soc una autònoma que m’ho faig jo. Així que ara ens hem de pagar el gestor, hem d’aprendre a fer funcionar el programa que ens diuen, que si se’n va la connexió, que a Vallgorguina passa, se’n va tot en orris. I a més, he de fer la feina al camp, que és la que m’agrada fer. I és a la qual ens volem dedicar els que sortim al carrer.