FigueresHi va haver un dia, cap als anys 70, que Josep Pla va fer cap al Motel Empordà, i fins a la seva mort hi va estar lligat per sempre més. Es va fer molt amic de Josep Mercader, el fundador del Motel, i més tard, de Jaume Subirós, gendre de Mercader, a qui Pla va demanar, en la mort de Mercader, que no toqués res del restaurant, que continués fent els mateixos plats. Les frases literals van ser: "Hi ha cases en què l'hereu comença a fer canvis, i aleshores s'enfonsen". I li va donar un altre consell: "Hi ha clients amb qui haurà de vigilar, perquè només vindran per veure si cau i tanca; així que no canviï res".

Sobre l’escriptor Josep Pla s’ha escrit i dit de tot, però hi ha dues persones en el món que poden conjugar els dos verbs amb seguretat. El primer és Xavier Pla, el biògraf, autor del llibre Un cor furtiu (Destino), que ha consultat tota la documentació escrita de Josep Pla per redactar un llibre de més de 1.000 pàgines, el qual porta més de 15.000 exemplars venuts. El segon és el cuiner i cap de sala Jaume Subirós, que dirigeix el Motel Empordà juntament amb els seus fills Jordi, Albert, Lluís i Sílvia, i la seva dona, Anna Maria Mercader, filla de Josep Mercader. Subirós va tractar Josep Pla durant anys, i va ser ell qui li preparava i li portava el menjar mentre s’estava ingressat en una clínica de Figueres, que ell mateix li havia buscat. Per preguntar-los sobre el que menjava i bevia Josep Pla els reunim a tots dos, Xavier Pla i Jaume Subirós, al Motel Empordà un migdia d'hivern. La conversa comença amb un negroni a les mans, tot recordant que el 8 de març era l'aniversari de Josep Pla. Aquest 2026 hauria fet 129 anys.

“Josep Pla va fer beure un negroni al pare abat de Poblet un dia, i quan se’l va beure, li va dir: «No s’hi aficioni ara, vostè»”, diu en Jaume Subirós, que el recorda amb vehemència. En Xavier Pla assegura que l’escriptor era molt aficionat als vermuts italians, i d’aquí la dèria amb el negroni, que porta, a parts iguals, ginebra, Campari i vermut vermell dolç. Subirós opina que a l’escriptor sempre se’l recorda vell, amb la boina, amb les xacres de l’edat: “Per què no traiem fotos d’ell com l’home corpulent, alt i de bona estampa que va ser de jove?”, diu, i afegeix que, com a client, va demostrar molt pocs dots econòmics. I la frase la remarca perquè en la biografia Xavier Pla va poder comprovar que durant els anys de joventut, als anys 30, l’escriptor estava obsessionat pel rendiment econòmic del patrimoni familiar. I ho feia malgrat estar lluny del mas pairal, perquè el pare no s’hi posava, i, a més, amb la poca traça que hi tenia, ho complicava tot. En canvi, al Motel, “feia un àpat que costava més de 3.000 pessetes, ens en donava cinc-centes i ens deia que el canvi ens el quedéssim”, diu Subirós, que també recorda que dels seus viatges per Europa li portava bitllets. “Em va donar un dia bitllets suïssos, i em va dir que no els portés al banc; que me’ls quedés”.

Pa amb oli d'oliva, sucat amb llet

Com que es quedava a dormir sovint al Motel, Subirós va observar que l’escriptor se n’anava tard a dormir, baixava a esmorzar a les dotze tocades del migdia, i aleshores prenia un got de llet amb una torrada amb oli d’oliva. Un cop l’havia ben sucada amb oli, la posava dins del got de llet, l’estovava, i així se la menjava. La barreja de l’oli amb la llet a Jaume Subirós sempre l’ha sorprès, però ell sap que Josep Pla s’ho menjava així perquè tenia poques dents, no podia mastegar gaire. “Amb aquests horaris que feia, quan he sentit a dir que Josep Pla va ser un espia franquista he pensat: «Tant de bo tots els espies franquistes haguessin estat així»”. Subirós opina que era impossible que hi treballés, perquè l’escriptor s’amoïnava en exclusivitat de les seves quartilles i la ploma, que portava a tot arreu, per escriure. En aquest sentit, Xavier Pla comenta que a la biografia, amb la documentació que va trobar, va escriure que durant uns anys va treballar en una oficina d’informació i propaganda a Marsella juntament amb la seva parella, Adi Enberg. Allà preparaven dossiers de premsa, “no era espionatge”; “ho va fer durant uns mesos per sobreviure, i no és cert que hi fes d’espia”, afirma el biògraf, Xavier Pla, que afegeix que, quan el dictador Franco va entrar per l’avinguda Diagonal de Barcelona quan la ciutat va caure, ell anava en un altre cotxe, al darrere. “Sempre el va interessar el poder, però va ser ell qui va aconseguir una escletxa del franquisme per convèncer la censura que havien de deixar que s’escrivís en català”.

Tornem als plats que menjava. Per esmorzar, doncs, una llesca de pa amb oli sucada dins de la llet. Per dinar, sopa de farigola, i de segon, potser un tord o un corball al forn, que era el seu peix preferit. I així ho va deixar escrit en el llibre El que hem menjat. “Tenia curiositat per qualsevol cosa de la vida; conec poques persones que siguin capaces de parlar amb coneixement del filòsof Montaigne i dels pèsols o dels peixos”, diu Xavier Pla, que recorda que el 1925 publica Coses vistes, en què escriu per primera vegada sobre menjar. Quan ho fa, Josep Pla havia estat a Itàlia, i havia arribat a la idea política que Catalunya havia de tenir una cuina pròpia, i d’aquí tots els altres textos que va escriure més tard, com Llagosta i pollastre (publicat el 1952) o el mateix El que hem menjat (del 1972). O també la Guia de Mallorca, en què dedica línies al menjar.

En aquest punt, el biògraf, Xavier Pla, recorda que a la Guia de Mallorca (del 1948), Josep Pla explica que va visitar Pollença i se’n va anar a una fonda. Allà va veure que a la carta hi havia bistec amb patates i lluç arrebossat. Aleshores, Josep Pla pregunta a l’amo què menjarà per sopar, i li respon: sopes mallorquines. “Jo vull sopes mallorquines per dinar, també”, li va dir Pla, que opinava que als clients de la fonda els donava un menjar adotzenat, i el propietari es reservava el més bo. En resum, que al final li van posar a taula un plat de sopes mallorquines, i va aconseguir que tothom que dinava a la fonda s’interessés pel plat, i el va acabar compartint. “El 1948, Josep Pla havia captat que els restaurants vivien al marge de la tradició culinària del país, i ell la reivindicava perquè ningú no s’acomplexés, que és el que feia el propietari de la fonda, que es menjava les sopes a la rerebotiga”, diu Xavier Pla, que pensa que el fet podria passar per actual.

De l’anècdota, l’escriptor en treia una lliçó. Millor, un llibre. Jaume Subirós hi està d’acord, i recorda que el dia que el seu sogre, Josep Mercader, va portar-li el plat de faves a la catalana amb la versió que n’havia fet, del 1973, que era d’una lleugeresa exquisida, Josep Pla el va rebutjar i li va demanar les faves a la catalana tradicionals. Al Motel, la reinterpretació de les faves a la catalana, amb aquell toc de menta i aquella mossegada al dente de les faves, que no són estovades, van marcar un abans i un després en la cuina catalana, i avui al restaurant encara s’hi poden menjar quan és temporada. És un plat sublim.

Anys més tard les germanes de Josep Pla, la Maria i la Rosa, van confiar a en Jaume Subirós que l’home no menjava res. No es trobava bé. Era l’últim any de la seva vida, el 1981. Subirós va buscar-li una clínica de Figueres, i tots els dies que s’hi va estar, tant al migdia com a la nit, li va portar el menjar (arròs a la cassola amb tord; mandonguilles amb sípia; peix a la brasa; ous ferrats i patates fregides; flam, que els flams li encantaven; taronja a la taronja). Hi havia migdies que el treia de la clínica perquè mengés al Motel, i després l’hi tornava a portar a les 16 h. I així s’hi va estar el febrer i el març, entrant-hi i sortint-ne. Per Sant Josep, Subirós el va portar a Perpinyà. L’endemà, a Poblet. I a l’abril, Josep Pla es va traslladar al Mas Pla. Allà, el 21 d’abril, les germanes van tornar a trucar a Jaume Subirós i li van dir que es trobava molt malament, però que, tot i això, s’havia pres el caldo d’una escudella i havia sabut, només amb el tast, que no l’havien preparat elles dues, sinó que l’havia cuinat la Lola de la Pera. “Literalment, va dir a les dues germanes: «Vosaltres en la vostra puta vida heu fet escudella; l’ha fet la Lola de la Pera»”, diu Subirós, que remarca el paladar refinat que va tenir fins als últims dies de la seva vida. “I després s’ha dit que Josep Pla no tenia gust, que no sabia menjar, que tot era una màscara i fals; no va ser així”, diu Jaume Subirós, i Xavier Pla assenteix: ell mateix també ho va escriure a la biografia. Finalment, l’escriptor va morir un dia memorable, el 23 d’abril de 1981. “Ens el vam estimar molt, en Josep Pla”, conclou Jaume Subirós.