El Cable de Sitges: els germans que van plantar la banca per cuinar les millors patates braves

SitgesSón les set del vespre d’un divendres de primavera, i al xamfrà dels carrers Barcelona i Sant Damià hi ha una cua ordenada de gent que espera amb tranquil·litat poder entrar al Cable, el bar que dirigeixen els germans Francesc i Manel Andreu. Acaben d’obrir, però al matí, a porta tancada, a la cuina, han estat treballant en les tapes que s’han convertit en un èxit a Sitges i més enllà. Són bones i creatives i tenen un preu molt competitiu. Tant, que un àpat, copiós i ben regat per vins del Garraf (sí, a la carta tot són vins del massís del Garraf) i cerveses (Damm), pot costar vint euros. Entre totes les tapes destaquen les patates braves, i els dos germans no tenen cap problema a revelar com les fan, amb una salsa suau i molt addictiva. El plat, generós, costa 7,50 €.

Com que la cua s’ha desfet, tothom ha aconseguit entrar i trobar lloc a dins, on hi ha dos salons i una terrassa petita i molt acollidora, els dos germans m’expliquen com va començar tot. El 1940, en Josep Andreu i la Rosa Almirall, els avis paterns del Francesc i el Manel, van obrir un celler just uns metres més enllà, al carrer Àngel Vidal. Eren els temps durs de postguerra, i l’avi les havia passat de tots colors. S’havia implicat en la República, amb el seu camió de transportista havia ajudat a traspassar republicans de Catalunya a França, però el 1939 el van arrestar i el van traslladar a un camp de concentració. El camió el va perdre per sempre més perquè els franquistes el van incendiar i estimbar.

Tocava buscar-se la vida d’una nova manera, sense camió no podia transportar ni vi ni raïm, i va pensar que si obria un celler podia vendre aquells vins que havia portat abans d’una banda a l’altra. Aleshores, el 1940, el celler no es coneixia com El Cable sinó com Can Consums, perquè el besavi Andreu (que havia arribat de Bràfim a Sitges) havia estat regidor de l’Ajuntament i cobrava l’impost de consums.

El 1956, besavi i avi van adquirir un solar al xamfrà dels carrers Barcelona i Sant Damià on van construir un edifici, als baixos del qual volien traslladar el bar i als pisos de dalt fer-hi una pensió. Un tiet paleta els ajudava amb les obres; el pare, en Siscu, amb catorze anys, també hi treballava, m’expliquen el Francesc i el Manel, i me n’ensenyen les fotos en blanc i negre que conserven al mòbil. La pensió va durar pocs anys oberta, però el bar, aleshores, ja en un lloc més ampli que el primer, el del carrer Àngel Vidal, i ja no el portaven el Josep i la Rosa, sinó el Siscu, un dels seus cinc fills. A la cuina, una filla, germana del Siscu, la Núria, preparava els plats, i avui és la que encara explica als nebots nets, en Francesc i en Manel, per què el celler va començar a conèixer-se amb el nom El Cable.

“En tenim dues versions; una, que és la del pare, sosté que un pescador, en Poca-roba, demanava que li posessin un vi fort com un cable. De vegades, entrava i deia: «Tira’m un cable» en castellà", diuen. De fet, el nom del celler encara es pronuncia en castellà. L’altra versió, la de la tieta Núria, assegura que els pescadors que s’asseien al celler no s’aixecaven ni a la de tres, i semblava que els havien lligat amb un cable. La tieta Núria els cuinava caragols, tonyina amb maionesa, calamars a la romana. També hi servien anxoves i olives.

I així va anar fent El Cable. Els dos fills del Siscu, en Francesc i en Manel, no es plantejaven el celler del pare com una sortida familiar ni en somnis. Primer, ho confessen, perquè el pare tenia un caràcter fort, i tot s’havia de fer a la seva manera. Després, perquè tots dos havien fet carrera, econòmiques (el Francesc) i empresarials (el Manel), i treballaven a la banca. I encara un altre motiu més, perquè el bar, tal com estava, donava perquè una família s'hi guanyés la vida, és a dir, per al pare i la mare. “Nosaltres hi veníem algunes hores mentre fèiem la carrera, però els últims anys que el pare hi va treballar, estava ell sol fent-ho tot”, recorden. Hi va haver un dia que el pare va haver de tancar El Cable per recuperar-se d’una operació als genolls. Era el 2002, i el celler va estar tancat sis mesos, des de principi d’any fins a l’estiu. I va ser llavors, quan es van adonar que arribaria la festa major (el 23 d’agost) i que El Cable estaria tancat per primera vegada a la seva història, que els dos germans van proposar al pare que els deixés obrir-lo però només durant tres dies. “Nosaltres treballàvem de dilluns a divendres, teníem la nostra feina i vida, però obrir El Cable tres dies de festa major ens va semblar que ho havíem de fer pel pare, per la família”, diuen els germans.

El dia que van penjar l'hàbit

I aquí va ser on va començar el canvi. Aquells tres dies van anar molt bé. Tant, que el febrer del 2003 els dos germans es van posar al capdavant del negoci tots dos sols. “Vam dir al pare que ens havia de deixar fer-ho a la nostra manera, que nosaltres havíem tombat i havíem vist com eren les cuines i els bars, i que volíem fer-hi canvis”. Els va dir que sí, però les discussions anaven i venien, i eren tantes que els fills no es plantejaven deixar la seva feina a la banca. El 2006, amb la jubilació del pare amb 66 anys, hi va haver un moment d’inflexió, perquè el pare va assumir que no tenia la mateixa força i els fills van decidir canviar la seva vida professional: penjaven l’hàbit a la banca i es quedaven amb El Cable com a única feina. “El 2006 el pare va voler celebrar el cinquantenari de l’edifici, i davant de totes les autoritats locals vam sentir per primera vegada que ens deia que ho estàvem fent molt bé; a nosaltres, directament, no ens ho va dir mai”, comenten el Francesc i l’Andreu, que afegeixen que una de les primeres coses que van fer tan bon punt s’hi van posar ells seriosament va ser canviar la instal·lació elèctrica, el gas i les finestres (van treure'n les cortines). Ho van fer tot nou. Els plats, també. I aquí comença un nou capítol de la història.

Les tapes són una de les grans fortaleses actuals d'El Cable. La primera, la capdavantera, són les patates braves. En un cap de setmana en serveixen cent cinquanta quilos. Els primers anys les pelaven a mà, però ara ja les compren pelades, sempre de la varietat Monalisa. Aleshores les esqueixen, perquè quedin amb la forma característica, i les cuinen a baixa temperatura, a cent vint graus. Les deixen en repòs. Tan bon punt obren, a les set del vespre, i els en demanen, llavors les fregeixen a la fregidora, una de destinada només a les braves, i les serveixen en un plat blanc juntament amb maionesa i la salsa brava pròpia, que preparen amb ametlles, vinagre, oli d’oliva, pebre vermell i bitxo. L’aspecte granulat de la salsa el confereixen les ametlles.

Hi ha molts més plats creatius. Com la tapa Buscant Nemo, un tàrtar de tonyina vermella amb esferificacions, que serveixen en un got comestible de pasta de fil·lo i que va guanyar el premi a la millor tapa de Catalunya el 2013. I ara que encara és primavera, els pèsols amb potes de calamar. “És un plat per reaprofitar les potes del calamar, i ja el feia la nostra tieta Núria”, relaten. Més plats: el confit d’ànec, el bistec tàrtar, la teula de tonyina fumada del Greco amb tàrtar de tomàquet. I aquí cal fer un apunt, perquè, a Sitges, dir "del Greco" vol dir que és comprat a un proveïdor de prestigi, que havia tingut un restaurant amb el mateix nom a la població i que ara es dedica a elaborar productes gurmet per a l’hostaleria.

Finalment, arribats al 2025, els dos germans lliguen el seu futur a El Cable. “A veure si faràs de Siscu, Francesc, i no et voldràs jubilar mai”, li diu el Manel al germà gran, el Francesc. “No, no, no ho he pensat”, respon. Tampoc no obligaran les quatre filles, dues de cada germà, a quedar-se el negoci, perquè volen que estudiïn. Ara bé, ja fan com ells quan tenien la seva edat: donen un cop de mà al celler durant els caps de setmana i als estius. I de vegades, amb els pares, tots junts, hi sopen. “Ho fem també perquè volem posar-nos en la situació de clients, i també, ho confessem, perquè ens ho passem bé”. És aquesta alegria i passió la que fa que El Cable arribi als 85 anys en plena forma. I em diuen: “És el segon negoci d’hostaleria més antic de Sitges; el primer és El Xiringuito, a la platja”. I un afegit final: celebren els 85 anys perquè els 80 no van poder fer-ho per la pandèmia. Per molts més.