Un vi natural ple d’honestedat que els omplirà la boca de cítrics i briox

Avui, a la copa, hi tenim un “vi natural”. I hi haurà qui digui (jo mateixa) que “naturals ho són tots”, i que potser n’hem de dir “de mínima intervenció”, però algú dirà (jo mateixa) que això també és difícil de definir, perquè, de vegades, “no intervenir” podria restar “naturalitat”. Però el propietari del projecte d’avui, Vins Petxina, en diu “natural”, perquè així tothom entén a què ens referim. Avui, un vi sense sulfits i ple d’honestedat.

L’Oleguer Brunet és el propietari de “Vins Petxina”, que és un projecte que va crear, potser perquè de petit els pares se l’enduien a fer viatges “gormands”. Feien això que molts de nosaltres fem (i que tant desespera els nostres fills, de moment). Visitem mercats, botigues, forns, formatgeries, restaurants i bars, vinyes i cellers... Ell, que és de Manresa, sovint veia que els amics de Barcelona no coneixien determinades menges. Va començar —la lògica de la vida li va conduir—a exportar productes de menjar. Es va especialitzar en lots de Nadal, on sempre hi havia vi, del Bages, sobretot. I al final, enraonant amb l’un i amb l’altre, va decidir “fer vins per a gustos més minoritaris”. L’enòleg que fa el vi d’avui és algú a qui admiro molt: Moisès Virgili, que té el projecte (no se’l perdin) 9Mes/ a la Nou de Gaià, on també fa els Petxina. El Moisès, quan va heretar les vinyes del pare va deixar de vendre raïm a la cooperativa per fer-ne de propi, amb molta passió i molt de mestratge. Tenim a la copa—fet per ell—un xarel·lo, anyada 2019. I això, aquesta anyada, ens donarà l’explicació que ho canvia tot.

El vi sense sulfits, un cop embotellat, té una evolució molt gran els primers mesos. Les primeres ampolles del negre que van treure (un cabernet) van veure que les havien de retirar del mercat, perquè donaven unes notes (les que sovint s’associen al vi “natural”) desagradables. Primer de tot, només posat a la venda, eren meravelloses. Hi havia una fruita espectacular, com qui ensuma un buquet de flors. Però al cap de poc temps, es tancava i emetia aquella aroma “de tancat”. Diu l’Oleguer que “els que coneixen aquest tipus de vins ja ho entenen”, però ell volia arribar als altres i no volia que el vi creés rebuig. El rebuig que crea, de vegades, el vi “natural”. Però, i aquesta és la màgia de les ampolles de vi, al cap d’un temps de repòs, el vi es tornava a obrir. Aquest “tancament” era el que permetia aguantar tot aquest temps sense oxidar-se. La qüestió és, doncs, que si el deixaven reposar millorava i, sobretot, era molt estable. No era tan afruitat, però sí més elegant. Fer això vol dir “paciència” en tots els sentits. Quan un celler guarda ampolles que podria estar venent, fa un sacrifici enorme.

I el nostre blanc d’avui? Tenia una acidesa exagerada, com de sidra, però que es quedava allà i prou. Era poc agradable. Ara, un cop reposat, aquestes notes queden molt més arrodonides. El vi els pot recordar un cava, que ja hem dit que és un xarel·lo. I el xarel·lo aguanta i aguanta el pas del temps.

“No soc enòleg, no tinc vinya, no n’he tingut mai, ni he fet cap curs de sommelier. Jo crec que la meva distància m’ajuda a veure les coses amb una altra perspectiva”, diu l’Oleguer. L’escolto explicar com amb la intel·ligència dels pagesos es pot arribar a fer un producte com el vi, només amb raïm, sense químics. “Com que he treballat amb els formatges, m’agrada comparar. Tots dos són productes de fermentació. Si vas a una botiga i diuen que la llet és pasteuritzada i l’altre amb crua, tries la crua. Al món del formatge la tècnica la tenen superdominada. I per què no al vi?”.

Si ensumen el Petxina blanc hi trobaran cítrics, de manera que tots els que estimem els cítrics al vi estem d’enhorabona. Hi trobaran la brioxeria, per la llarga criança. A la boca, l’acidesa de la poma, la taronja, la llimona, un record divertit de la sidra... Però el que més els sobtarà és que té un gust molt llarg. I al final, la fruita seca i la dolçor de la mel. Per maridar-ho bé, el que podrien fer és fer un arròs de verdures, tot d’aquí, però fet amb temps, a poc a poc. Aquest vi no s’hauria de maridar amb una cocció ràpida, amb un tomba i tomba, per entendre’ns. Com que ha estat tant de temps esperant, el dinar també ha de ser una llarga criança, allò d'“un bon dinar fa d’un bon esperar”. Serà un salt mortal divertit i una cortina de vellut amable i acollidora, molt natural, per entrar al món dels vins... “naturals”.

Patrocinat per: