Contra els aranzels, gaudim aquesta garnatxa peluda de la Terra Alta

L’han vist mai, la garnatxa peluda? Duu aquest nom perquè a les fulles té una mena de borrissol que agafa l’aigua de la rosada del matí. Vol dir, això, que és resistent al canvi climàtic. M’ho explica en Juanjo Galcerà i Piñol, del Celler Piñol, a la Terra Alta. (Mai m’acabo d’acostumar a la meravella dels cognoms catalans, tan únics i lligats a la terra: Pinyol, Cirera, Poma, Trepat...)

Aquest any, però, finalment, el camp no pateix, perquè hi ha hagut pluja. “L’any passat vam perdre un 30% de la collita i l’anterior, un 20%”, m’explica el Juanjo. I afegeix, somrient: “La meva àvia Teresina sempre ho deia: «Les pluges d’abril són com bitllets de mil»”. Aquesta àvia ha merescut —i és una preciosa pràctica que fan en molts cellers— donar nom a un vi. El Mater Teresina, un cupatge de les varietats autòctones de la Terra Alta: morenillo, garnatxa negra i carinyena. D’aquest celler, segurament, els sonarà el nom del vi més emblemàtic, dedicat, aquest cop, a l’avi: L’Avi Rufí, que el fan en blanc (garnatxa blanca) i en negre (carinyena de vinyes velles. Com que al Mater Teresina, la morenillo (els n’hem parlat molt, d’aquesta varietat que, anys enrere, ningú volia perquè no tenia “prou color”) en representa un tant per cent petit, al final van treure una morenillo 100% l’any 2009, que haurem de tastar.

Com un caramel a la boca

Però anem a la nostra garnatxa peluda d’avui. És un vi sense bota. Buscaven —i han trobat— un estil fresc, golós, fàcil de beure, com tenir un caramel a la boca. Una boca que s’omple, però no s’ocupa. I això és així, tot i que és un vi parcel·lari en vinyes velles de 45 anys.

Els enòlegs del celler són la Cristina Borrull, que amb 29 anys ja en fa sis o set que és amb ells, i en Toni Coca, que té l’admirat i extraordinari celler Coca i Fitó. La Cristina, jove com és, volia un vi més “jove”. I així ho han fet: han desrapat el raïm, l’han posat en contacte amb les pells, però potser menys dies –uns vint?– perquè no buscaven “tanta tanicitat”, és a dir, aquesta aspror dels tanins, ha acabat la conversió malolàctica (l’àcid màlic es converteix en àcid làctic) i l’han tingut amb les mares. L’han remenat amb el bastó (els francesos en diuen bâtonnage, però com n’hauríem de dir nosaltres?) com es faria amb el vi blanc. “Vam dubtar si posar-lo en ou de formigó, però com que ens va agradar molt com estava, ho vam deixar”.

El vi que tenen a la copa és fresc, energètic i vibrant, una joia. “Em faig gran i abans potser m’agradaven més els cabernets, ara els pinot noire. I aquest és com el pinot noire”. El gust canvia, però no només amb l’edat. El món del vi va cap aquí. S’allunya dels vins potents: “Abans, quan no veia color, ja deia que no m’agradaria”. És un vi subtil, elegant, amb molta fruita a la boca. El pas per la boca és suavíssim i –per dir-ho com en Juanjo– "redó”. Per ser un vi de la Terra Alta és molt fresc, i això, sens dubte, és aquesta varietat tan bonica que és la garnatxa peluda. Prenguin-lo amb carn blanca, xai o algun peix. Trobo que és un vi d’amics i coca de recapte o pasta.

Les vinyes són a Batea, tirant cap a Gandesa, al coll del Moro. Creixen al sòl panal, característic de la zona. La que avui tasten és la primera anyada, la 23. Al mercat aviat hi haurà la 24. Sempre, sempre, darrere dels vins hi ha un esforç de molta gent tossuda com la garnatxa peluda. I aquest esforç, en aquesta ampolla, fa molt de goig. Portin-la, “tapada”, a un sopar d’amics. Per jugar i aprendre’n, res com els monovarietals. És el gran moment de conèixer –i, per tant, d'estimar– les nostres varietats, que són úniques al món. M’encanta aquest vi i els que el fan possible.

Patrocinat per: