Txell Feixas: "El somni que em queda per complir és ser bombolleta del cava"

Has crescut a Mediona, a l'Alt Penedès, i has acabat vivint a Beirut, dues poblacions que tot i la distància tenen tradició de vi. Quines similituds vinícoles hi ha entre totes dues?

— Per a mi el paisatge de la vinya forma part de la meva infància. De fet, hi ha una imatge molt bonica a Sant Joan de Mediona, que sempre que arribo al revolt d'entrada al poble amb ceps a banda i banda, sospiro i penso "ja soc a casa, estic salvada". És com un senyal que entro al refugi. Ja em passava durant els 10 anys que vaig estar a Madrid i tornava a casa. Aquest mateix paisatge al Líban es veu, però no he tingut temps de fer-me'l tan meu, ja que es troba fora de la ciutat de Beirut. A més, es dona que al barri on visc jo, que és àrab, el vi no te'l trobes habitualment, encara que si en busques en trobes; de fet, més del que em pensava.

Tal com ho expliques no sembla que sigui complicat aconseguir begudes alcohòliques en aquesta zona.

— Quan vaig arribar al Líban, Tomàs Alcoverro, corresponsal referent a Beirut i el Líban, em va fer d'amfitrió i em va recomanar tres coses: anar a l'hospital més proper si tenia una urgència, la millor copisteria per imprimir els guions i la licoreria, perquè a la zona on era no hi havia accés fàcil a l'alcohol. De fet, era una botiga que sovint la policia tancava –et trobaves la persiana abaixada– o l'havien multat o detingut el propietari. Però quan estava oberta, era com un gran proveïdor de bon vi, de prosecco o lambrusco, llàstima que no tenia cava. A vegades vas a un barri on la majoria és àrab i penses que tots els restaurants només tindran aigua, però no, hi ha alcohol, bo i molt.

A més del Líban, també has estat enviada especial a l'Iraq, Síria i Tunísia. ¿En aquests països hi ha espai per fer una copa de vi?

— Quan hi he anat he estat per situacions molt tenses, on als llocs on hem fet parada hi havia poques coses per celebrar. Per a mi el consum de vi, especialment de cava, ha d'anar acompanyat d'una situació de calma o bé de celebració i benestar. Amb tot, sí que recordo haver begut vi en situacions complicades, quan el vi també té un efecte totalment diferent, és balsàmic, un punt tranquil·litzant. En moments molt puntuals de rodatges molt durs, com a Tunísia sobre temes de migració, de pasteres que sortien del Mediterrani i vèiem escenes dantesques a la platja, recordo haver begut vi. No per plaer, sinó perquè ha estat un moment dur en què necessitava treure la tensió dels rodatges complicats. Però cal ser molt conscient d'aquestes situacions i el motiu pel qual recorres a determinades begudes.

Aquest recurs també es deu traslladar a la gent que hi viu.

— A Beirut, per exemple, una part de la gent jove –sobretot ara, amb tant de conflicte, tant per Israel com pel mateix govern, que els empobreix– a determinades hores de la nit el consum d'alcohol era realment un producte de supervivència, de desconnexió. Era la forma d'anestesiar-te de tot el dolor de la rutina diària i de la incertesa del futur. La gent bevia per cantar, ballar, saltar, tenir aquell moment de desconnexió. Des de fora era estrany veure el jovent de festa en una situació tan extrema, però no era ben bé per passar-s'ho bé, sinó per esborrar momentàniament la realitat.

Què significa per a tu brindar?

— Per a mi brindar és un moment de celebrar les coses petites de la vida. No necessàriament ha de ser un gran dia, penso que cada dia hi pot haver motius de felicitat. Sempre faig una pregunta a la gent del meu entorn: "Titularets del dia?". Per a mi són les petites victòries de la jornada. De fet, tinc amics a qui no els agrada el cava, però saben que demanant una copa i brindant amb mi em fan feliç. I ho fan. Després ja deixen la copa, per beure aigua o cervesa... Però han llegit amb mi que fer un aixecar-se de la taula i mirar-se amb la gent que estem presents pel brindis és un moment de connexió.

El teu brindis favorit és amb cava?

— Hi va haver una època que vaig esforçar-me perquè m'agradés el vi negre, perquè sembla que el blanc està mal considerat, però vaig dir prou: no m'agrada. El que realment m'agrada és un cava bo, i amb el temps és una beguda amb la qual m'he sentit connectada pel que representa per al territori. De fet, els meus amics em diuen "només per la promoció i pedagogia que has fet del cava a Madrid i a Beirut, hauries de demanar el títol de Reina del Cava". El somni que em queda per complir és ser bombolleta del cava. Reina no, perquè soc republicana, però com a mínim pubilla del cava.

Quin cava recomanaries?

— El meu cava preferit és el Llopart. Primer perquè són unes caves precioses en un lloc privilegiat, des d'on es veu Montserrat. I després per la història sobre com el vaig conèixer. Com no podia ser d'una altra manera, va ser en un brindis. Érem a Menorca amb els amics després d'un dia molt feliç amb gent que estimo, i a mi aquell moment i aquell lloc em van enamorar. Quan vaig tornar vaig visitar el celler, i des de llavors, ja fa gairebé 30 anys, hi anem a buscar el cava.