Regina Rodríguez Sirvent: "La primera pàgina de la segona novel·la la començo debatent sobre vi"

Quin és el teu primer record del vi?

— Els primers vins que recordo són els que prenien els meus avis a l'hora de dinar, amb got i gasosa. Era la cosa menys pretensiosa que algú es pugui imaginar, i penso que és molt sa que aquesta sigui la primera imatge.

Com va evolucionar aquesta relació?

— Amb les meves amigues, quan teníem uns 20 anys, ens vam fer molt amigues dels nois que portaven el bar de vins Tap de Suro de Puigcerdà, i allà vam començar a rascar més enllà de la sangria que preníem amb 16 anys. Fent un salt, quan vaig estar als Estats Units per fer d'au-pair, vaig deixar de prendre'n perquè era caríssim. Però va resultar que el pare de la família treballava important vins, sobretot argentins. Gràcies a això vaig tenir l'oportunitat de beure molts vins.

Com et retrobes amb el vi quan tornes a Catalunya després de passar dos anys als Estats Units?

— Doncs inesperadament el vi va marcar el meu retorn a Catalunya i el meu inici de la vida literària. Jo sabia que volia escriure, però no sabia per on començar, i vaig aconseguir una feina en una empresa especilitzada en el món vinícola per redactar sobre vins. Els tecnicismes no m'interessaven gaire, en canvi, les històries humanes dels celleres o les anècdotes literàries, sí. Per exemple, em va semblar molt curiós l'origen del nom de la copa Pompadour, que diu la llegenda que va sortir perquè Lluís XV va dir que es fes una copa amb la mida del pit de la seva amant, Madame de Pompadour, perquè el seu amor el considerava "refrescant" com el xampany.

Ara has hagut de deixar el vi temporalment per la lactància. Què és el que trobes més a faltar, el gust del vi o l'acte social de no poder fer una copa al sortir?

— El gust, perquè en l'àmbit social puc trobar un substitut, puc agafar una cervesa bona sense alcohol o qualsevol altra beguda. És una cosa que no pensava que trobaria a faltar i que m'ha sorprès com l'arribo a enyorar. Sobretot perquè penso que no hi ha un substitut de vi sense alcohol que sigui equivalent. Però la veritat és que a casa tampoc acostumem a tenir molt de vi. Sí que és cert que en tenim alguns per si algun dia tenim convidats. Ara bé, trobo a faltar moltíssim la carinyena, com el vi que es fa al celler del Vall Llach.

Tens pensat com serà i què beuràs el dia que puguis tornar a tastar el vi?

— Sí, ho tinc estudiat. Tinc un Finca Dofí que em van regalar uns clients, i el tinc guardat a casa per a quan pugui tornar a beure. A més, aquest any he viscut tants moments increïbles per celebrar que hi haurà molts motius, i segur que llavors encara n'hi haurà més. L'obriré amb una amiga meva que és molt fan del vi, ja que a la meva parella, el Guille, no li agrada gaire.

En el teu cas, es compleix el mite de l'escriptora bevedora?

— No, no ho he fet mai perquè soc incapaç. Primer que soc de matins, i gairebé sempre escric als bars, i no crec que sigui un context per començar a beure. Potser ho provo algun dia per provar-ho, però és que escriure és un ofici. La creativitat no ve perquè vagis més o menys borratxo. Quan vaig estudiar psicologia deien que si tens un record emmagatzemat d'una manera i recrees sensorialment el record pot ser que hi accedeixis d'una manera més nítida, però jo sento que puc parlar sobre festes, alcohol i vins sense necessitat d'aquest recurs. Penso que és un mite.

Quin paper juga el vi al llibre Les calces al sol?

— Jo vaig voler contrastar molt les dues cultures, la mediterrània i l'americana, a través de la gastronomia, perquè és una de les grans diferències. La cuina de la Rita, la protagonista, és absolutament casolana, i és un reflex d'aquest imaginari gastronòmic tan propi del nostre territori, on el vi juga un paper molt rellevant. La figura de la iaia en aquest sentit també és importantíssima. Són aquests esmorzars atnològics i sense pretensions, en què es fot de tot i també beu vi del que ella diu "del bueno", que és el de tetrabric.

Ara estàs escrivint una nova novel·la. ¿La figura del vi també hi serà present?

— Curiosament, la primera pàgina de la segona novel·la la començo debatent sobre vi, encara que possiblement això canviarà més endavant. Les escenes gastronòmiques ajuden a donar volum a la narració; les olors, el gust, el tacte... De fet, vaig presentar la novel·la a Girona i vaig demanar que me'l presentés Joan Roca, i com que és la persona més generosa de la història va acceptar, i em va dir: "M'ha agradat molt que fos una novel·la tan sensorial". Quan m'ho va dir vaig pensar: "Ja està, ja ho he fet tot".