Quico Sallés: "Si el Priorat estés als Estats Units, Hollywood estaria tot el dia fent-hi pel·lícules"

T'has dedicat gran part de la vida a la crònica de tribunals, però mai t'has estat d'escriure sobre vi a través del cas Reserva de la Tierra, dels avantatges que podia tenir el seu consum durant la covid... Com casen aquests dos mons?

— D'entrada t'he de dir que jo no entenc la meva vida sense el vi. Perquè de fet jo crec que cap català pot entendre la seva vida sense el vi. És a dir, la història humana, no la podem entendre sense la seva economia, que en bona part s'ha basat en l'aiguardent, el vi i la vinya. Concretament, el nostre dret civil està basat en el dret de la vinya en si, com els fets del 6 d'octubre, els contractes de conreu i el contracte de la rabassa morta. És evident que no entendríem molts episodis de la nostra història si no fos per la vinya. Jo surto de casa, a Sant Joan de Vilatorrada, i a tres minuts tinc les tines de pedra. Tot és conreu, tot és camí, tot el paisatge, la geografia del paisatge està marcada per la vinya. Per tant, jo entenc que qualsevol cosa té relació amb el vi. I si vols fer periodisme és important conèixer el teu context. Per tant, és fàcil trobar-hi una relació.

Si t'haguessis de quedar amb un paisatge de vinya de Catalunya amb quin et quedaries?

— El Priorat crec que és el millor paisatge de vinya. Tots. Penso que la gràcia del paisatge de la vinya, i la gràcia de molts paisatges que té Catalunya, precisament, és la mà de l'home. Quan cobreixes un incendi forestal i te'n vas al Penedès, ja saps que tornaràs aviat a casa. Arribarà un moment que el foc toparà amb una vinya i ja s'aturarà, perquè el terreny està treballat i s'hi viu. Però jo crec que el Priorat és la gran postal. Si el Priorat estigués als Estats Units, Hollywood hi faria tot el dia pel·lícules romanticones d'allà.

Justament l'origen de part de la teva família és al Priorat. Quins són els teus primers records?

— Sí, el meu avi és de Poboleda i després va venir aquí a treballar a Sant Adrià del Besòs. Quan visitava Poboleda i mirava el paisatge entenia el caràcter de l'avi. Tenia una mentalitat austera, treballadora, endurida. Llavors el vi no era un producte de luxe, representava la feina del camp. Vulguis o no, viure en aquell temps allà penso que t'acaba traspuant. Però la primera vegada que vaig tastar el vi va ser pels berenars que em donava la meva àvia: pa amb vi i sucre i després un ou cru i un trago de vi blanc. Això era la nostra vacuna d'abans, ara estaria arrestada per la DGAIA. Més endavant, quan vaig començar a treballar com a llibreter la meva concepció del vi va canviar.

Què hi té a veure ser llibreter amb el vi?

— Durant una època, de la qual em sento molt orgullós, vaig ser llibreter i aconseguia vendre llibres comparant-los amb vins. Així em creava les meves pròpies historietes, i la gent picava! Per exemple, moltíssima gent que em demanava llibres de cara a l'estiu jo deia: "Agafa aquesta novel·la, quan la llegeixis tindràs la sensació d'estar en una terrassa amb la tranquil·litat de veure sol caient amb una copa de vi rosat, fresquíssim, amb algun regust amarg". Jo crec que els maridatges de lectura i vi no fallen.

Com és la teva copa de vi aquesta ideal?

— Soc un apassionat dels vins rosats. Els del Bages, la meva comarca, els trobo genials, amb un punt de frescor. Penso que poden acompanyar-ho tot molt bé, tant per dinar o qualsevol àpat. Fins i tot gent que no és especialment avesada al vi, els pots entrar en el món amb vins d'aquest tipus. Però, vaja, als Països Catalans es fa un vi que és extraordinari, però la gent s'ho ha de creure més. Últimament, això ha millorat en el cas dels vins, però crec que encara tenim molt de marge de millora amb els vins dolços: els hem de potenciar encara molt més perquè tenim una riquesa immensa. De fet, quan l'Obama va fer una visita oficial a París, les postres es van acompanyar amb vi dolç de Catalunya. Un cop ho descobrim, ens farem els reis del mambo.