La porta gran per entrar als Costers del Segre: un blanc de farigola, fonoll i romaní

Som a l’any 1056. Els musulmans, amb Ramon Berenguer I, estan conquerint, i ho aconseguiran, el castell de Valerna, i també Verdú. Fa frontera amb Preixana, Sant Martí de Riucorb, Rocafort i Nalec. Avui, en aquell terra que es va omplir de sang fosca i mosques persistents, d’homes esventrats, d’animals moribunds, hi ha una gran partida agrícola que porta aquell nom: les Valernes. Ramon Berenguer, l’any 1072, dona el lloc de Verdú a una família: Arnau Company; la seva dona, Guisla, i el seu fill Oliver (quins noms més bonics) perquè el repoblin. Després el matrimoni el dona a un altre matrimoni: Ponç Duran i Ermengarda. Aquesta donació és la que menciona, per primer cop, la fortalesa. El vi d’avui, un Costers del Segre, es diu Valerna Blanc, de 3VVV & Singulars Wines.

Potser els sona el nom de “Vinícolas Reunidas”. És una empresa de la DO Costers del Segre que ha fet sempre raïm per vendre. Han fet i fan chardonnays i macabeus, “que a la nostra zona són més gruixuts que en altres”, em diu Joan Carles Escrigues, que és qui s’encarrega de la part comercial. “Fins ara aquesta figura, la del comercial, no la teníem, però hem vist que la necessitem”.

Arriben les noves generacions. I és d’aquesta saba nova –metàfora adient– que surt el vi d’avui. Un projecte petit, mimat, delicat, que neix fa quatre anys. El comencen a fer tres amics, els dos fills de dos socis del celler i l’enòleg. Les tres ve baixes del projecte responen als cognoms de les tres mares dels autors: Vila, Valls i Vicenç. Aquestes petites històries –com les marques dels peus o les mans que et pots trobar a les rajoles d’una masia– sempre m’agraden. Avui, al projecte, hi ha dos dels tres amics, perquè un d’ells va morir massa jove.  

El Valerna Blanc es va endur un premi al Concours Mondial de Bruxelles (i no va ser l’únic per a la DO Costers del Segre). “Això ens ha donat molta volada, la veritat”, diu el Joan Carles amb modèstia. I és que és un vi marcat pel paisatge. La vall del Corb, que llisca fins a la Conca de Barberà, li dona tot el caràcter de la planta de secà. Fonoll, espígol, farigola... Préssec de vinya, pera... Com que la meitat del chardonnay passa per bota (l’altra meitat, no), li trobaran els aromes de la fusta: el torrat, el fumat, la mantega, la vainilla... El macabeu no hi passa.

Un vi aromàtic, llaminerot, que explica molt bé el caràcter pagès dels Costers. “El macabeu i el chardonnay s’adapten molt bé al nostre territori”, explica. I a fe que sí. Però matisa que, "a l’Urgell, si no plou no hi ha aigua". "Estem patint...", diu. Al celler també hi ha un molí d’oli, per cert, i val la pena veure'l funcionar.

Si jo l’hagués de maridar, no agafaria ni la part més fina (el marisc) ni la part més basta (el “peix amb greix”). Aniria als arrossos, al terme mitjà. El vi té volum per gaudir un arròs inoblidable. A la boca, res sortirà de to, res se n’anirà pels cantons. I abans, una mica d’oli al plat i pa per sucar. “Tothom parla dels Costers, però ens coneixen poc”, diu el Joan Carles. El Valerna és la porta gran per entrar en aquest territori, salvatge i amable, noble, franc i tan alegre. Una copa d’història i de futur.

Patrocinat per: