Pilar Eyre: "Julio Iglesias em deia que beure cava era una cursileria”

Em consta que ets una persona que, com avui, li agrada rebre les persones a casa. Amb quina beguda reps els convidats a casa teva?

— Sí, m'encanta convidar gent a casa i inclús l'última presentació del meu llibre De amor y de guerra vaig demanar de fer-la a casa perquè em sembla un gest bonic. És curiós perquè el que he servit com a amfitriona ha canviat al llarg del temps. Abans eren gintònics, potser també algun whisky. Però cada vegada veig que els licors forts, com a mínim entre la gent de la meva edat, ja no tenen gaire tirada. Ara penso que se serveix més vi o cava, com a mínim és el que serveixo jo en aquests casos.

Si haguessis d'escollir entre vi o cava, amb què et decantaries?

— Jo soc molt de cava. Per a mi el cava substitueix qualsevol altra beguda que pugui prendre al llarg del dia, ja que, per exemple, no m'agrada la cervesa. El cava pot servir per prendre com a aperitiu, com a acompanyant dels plats, per fer una copa sola, el que sigui. El bo és que no t'obliga a canviar de beguda, pots continuar un àpat amb la mateixa ampolla. La veritat és que ja fa molts anys que prenc cava i xampany, que també m'agrada força. Però la veritat és que últimament se'm posa millor el vi, el negre. El vi blanc em fa agafar mal de cap.

I justament, vinculat amb els vins tens la sort que hi ha un celler que es dedica a produir ampolles dedicades als teus llibres. D'on va sortir la iniciativa?

— Sí, ho fa el celler Casa Sicilia, d'Alacant. Tenen una col·lecció en què dediquen una part de la producció dels seus vins a fer homenatges a diferents llibres, als meus o d'altres escriptors. La veritat és que és una iniciativa molt bonica. Per exemple, en el cas de De amor y de guerra, han agafat l'última frase del llibre i l'han posat com a nom del vi i, per si tens algun dubte, pots trobar part de la presentació del llibre i el vincle que té aquest amb el vi a la part posterior de l'etiqueta. A més, també organitzen uns àpats amb diferents persones del món editorial i gent apassionada de la literatura amb l'elaboració d'un menú inspirat en els plats de menjar que es mencionen en el llibre, sempre són molt divertits.

Un dels rituals que es fa tant amb vi com amb cava és brindar. Recordes algun brindis en especial?

— Doncs per a mi un dels brindis més especials és el que faig amb les meves amigues. Ens alcem totes i diem "Cent'anni !", és un brindis italià que surt a la pel·lícula El padrí. Per a nosaltres és una manera de desitjar que ens puguem seguir trobant per molts anys més i sempre em fa pensar en moments alegres.

I dels dos dies que vas compartir amb Julio Iglesias a Eivissa, en recordes algun en concret?

— Passava una cosa molt curiosa. A casa meva sempre s'ha begut molt poc, però si hi havia un vi a casa era el Vega Sicilia Unico. Però llavors no en bevia mai, perquè sabia que era un vi car i sempre li deia al meu pare que no en sabia prou de vi per degustar-lo. Sentia que si en bevia el malgastava. Però quan vaig conèixer el Julio vaig veure que justament el Vega Sicilia Unico era gairebé l'únic vi que prenia. No bevia ni whisky, ni coses fortes, únicament Vega Sicilia Unico. Com que el veia prendre'l amb aquella liberalitat i generositat, vaig donar-me una segona oportunitat: vaig decidir començar-ne a beure, després de renunciar a prendre'n a casa. Precisament, l'última vegada que vaig coincidir amb ell, que va ser al concert que va fer al festival de Cap Roig fa cinc anys, vaig veure que al camerino seguia tenint el mateix: ampolles de Vega Sicilia Unico per a ell i els seus amics. Continuava igual.

No el vas aconseguir introduir en el món del cava.

— No! Ell no prenia cava i de fet, sempre em deia: "Això del cava és una cursileria. De cava en preneu els catalans, però fora de Catalunya, res..."

Com et vas començar a relacionar amb el cava? Entre la família i el Julio, ets l'excepció.

— Vaig començar a beure'n amb el meu marit. Recordo molt el pas de dir-ne xampany a començar a dir-ne cava. Ens va costar, perquè esclar, en aquella època tothom deia "una copa de xampany!", però vam adonar-nos que no era correcte, que el cava era un producte nostre, no francès. El fet de dir-ne pel seu nom també va fer que a poc a poc ens anéssim acostumant a prendre'n fins a convertir-se en la beguda titular. També hi va ajudar el fet que l'alcohol més fort no se'm posava gaire bé, tenia unes migranyes terribles i el cava, al ser més suau, m'anava molt millor.

Si n'haguessis d'escollir un, quin diries?

— El que m'agrada molt és el Gramona, també els caves d'Anna de Codorniu, que de qualitat-preu estan molt bé. Aquests són per fer pàtria, però de fora també haig de dir que m'agrada molt el xampany francès, llavors escolliria un Mumm.

Hi ha una escena que has il·lustrat moltes vegades en diferents entrevistes i a les xarxes: la teva casa de davant del mar, una xemeneia i una copa de cava. Què t'inspira aquest moment?

— La felicitat. Diuen que és molt difícil veure la felicitat quan la tens, per tant, s'entén que la felicitat està en el passat. Però en aquests moments, sí que penso i dic "que feliç soc!" És el meu paradís, tant a l'hivern com a l'estiu, amb això i un llibre i el meu gos, és fenomenal. A més, la copa aquesta també és un pretext per estar acompanyada.

A l'entrevista de l'Albert Om del Diari ARA vas dir que no creies en la felicitat.

— Ja... potser la paraula no és feliç, és estar content, alegre i eufòric. Temporades llargues de felicitat, la veritat és que no en recordo, perquè soc una persona bastant, com dir-ho, turmentada. Sempre tinc coses que em passen pel cap, el tinc en ebullició. També tinc records tristos, melancolia en certs moments i m'agrada la solitud, també. Bé, per això soc escriptora, no? Però l'alegria d'aquests moments de veure el mar, la xemeneia i la copa de cava no me la treu ningú.