Pere Valentí Mora: "Teníem una estratègia perquè els jugadors que volien beure vi ho poguessin fer"

Té la mateixa relació amb el vi ara que quan era jugador del Barça?

— Jo era dels que de jove no bevien vi, i he de dir que no era l'habitual. Al final, a la meva època, a mitjans del setanta, el vi el posava la mateixa direcció esportiva, perquè en aquell moment no era un tema de debat. Fins i tot el metge deia que una copa de vi per dinar era bona, evidentment sempre amb moderació.

Us servien vi als dinars posteriors a l'entrenament?

— Sí, i teníem una estratègia perquè els jugadors que volien beure vi ho poguessin fer. Sempre ens feien seure en taules de quatre, i cada taula tenia una ampolla. Jo sempre seia amb els catalans, érem el Sadurní, el Rifé, el Torres i jo. La qüestió era ajuntar-nos dos a qui els agradés el vi i uns altres dos que no beguessin; així bevien més de la quantitat que s'havia fixat. Això passava al Barça i també als altres equips.

Quina era la seva reflexió per decidir no beure en aquell moment?

— No és lògic que tu et concentris en un equip i l'entrenador et deixi beure vi, però bé, abans no tot estava tan calculat com ara i no hi havia tants especialistes diatètics a l'esport. Al final, quan tornaves a casa podies menjar el que volguessis, depenia de tu fer més o menys bondat. Jo m'intentava cuidar. Sabia que havia de rendir al màxim, i intentava evitar qualsevol cosa que em pogués perjudicar ni que fos una mica. Tenir l'oportunitat de jugar al Barça havent-lo vist tota la vida era una responsabilitat i, per tant, buscava tots els avantatges.

Quan va deixar l'esport va seguir amb la mateixa dinàmica?

— No. De fet, jo em vaig acostumar a beure vi i cava quan em vaig casar. Abans ja m'agradava, però per a la meva dona, que és del Priorat i a casa seva feien vi, era un element important. M'hauria sigut molt complicat dir que no!

Entre el vi i el cava, amb què es queda?

— A veure, de vi ja n'havia begut alguna vegada, però de cava, en canvi, no en prenia tant, va ser més tard que m'hi vaig aficionar. A més, amb el temps he vist que és una cosa encara més d'aquí casa nostra. El cava també em recorda les celebracions i també els dinars, que alguna vegada els hem fet sencers amb cava, i no només amb les postres.

Un dels fets que segur que va celebrar va ser l'històric partit del 74, amb Johan Cruyff com a líder i vostè com a porter, que va acabar amb un 0-5 contra el Madrid.

— Sí, aquella nit ens vam quedar a l'hotel Barajas de Madrid. El Rinus Michels, l'entrenador que li deien el sargento de hierro, perquè era superestricte, va demanar als cambrers de l'hotel que ens posessin cava per a tots. Allò va ser una alegria total, i el cava no va fallar. L'endemà vam tornar cap a casa per celebrar-ho amb la família.

Quina és l'ampolla més cara que ha tastat mai?

— Jo crec que un Vega Sicilia. Un cop a Valladolid i un altre a Olot, en un restaurant que al celler del pis inferior guardaven ampolles molt antigues. Recordo que era boníssim, aquell Vega Sicilia, però és prohibitiu. De vegades se'm fa estrany que s'arribin a pagar aquests preus; en 50 anys l'àmbit de la viticultura ha canviat molt. Com l'esport, el vi s'ha perfeccionat tant que ara vas a Falset o al Priorat i tens vins selectes a preus bons. També hi ha ampolles de 60 o 70 euros, però aquestes no les pots treure cada dia.

Té algun record del vi de quan era petit?

— El meu pare era de Tivissa, i quan hi anàvem el meu padrí ens feia beure en porró un vi ranci i fort dels que et feien plorar. També vaig anar a veremar i he trepitjat el raïm, encara que exactament al meu poble no s'hi feia vinya, perquè igual que en moltes zones de l'Alt Camp i Tarragona, van arrancar els ceps per plantar-hi fruits secs.

Què necessita per encetar una ampolla de vi bo?

— Els vins normalment els guardo per a quan ve la família, quan venen les filles, els gendres, que els agrada que els obri un bon vi. Fa molta il·lusió encetar ampolles bones en companyia o ampolles que t'han regalat, però aquestes sempre les guardo per a àpats quan som molta gent i, evidentment, davant d'un bon plat.