Joan Miquel Oliver: "El meu somni és fer la copa de vi amb Pau Riba que mai vaig poder fer"

El 2003 vas escriure el sonet El vi, on deies "si en lloc de llibres les biblioteques fossin cellers per anar a beure vi, concediria el govern moltes beques". Consideres que tens l'experiència suficient per ser becat?

— Això no ho sé, però el que sí que és cert és que per anar de festa i passar-s'ho bé no cal incentivar gaire el personal. També representava aquesta dicotomia entre el deure o les feines i anar a divertir-se. Com a músics, el nostre deure o treball està molt lligat al fet que la gent estigui de festa i gaudeixi. M'imagino que per aquest motiu tots aquests elements festius són tan presents a les cançons.

Per tant, principalment, per a tu el vi és un element festiu?

— No només. El vi forma part de la cultura clàssica i, en conseqüència, de la nostra. Penso que el fet d'haver estudiat filosofia em fa tenir força presents les tragèdies gregues, i recordar que aquella gent van arribar a fer del vi una divinitat, posant-lo al nivell de l'amor, la guerra o l'infern. Recordo sobretot l'episodi d'Odisseu amb el ciclop quan beuen vi. Aquest imaginari sempre el tinc present i una cançó que me'l recorda molt és En s'estiu, d'Antònia Font: "És que estic de puta mare / i ja em vull morir / estirat damunt sa barca / amb un tassó de vi".

Quina és la teva relació amb aquesta beguda fora de l'àmbit professional?

— La meva vida es divideix entre la realitat i la fantasia. D'una banda, hi ha el món real, el món dels horaris, de la gent que no t'agrada i el món de la massificació. De l'altra, el de la fantasia, que és el món de les coses que t'agraden. El que passa és que de vegades, per entrar dins d'aquesta fantasia, necessites una inhibició. El vi té aquesta capacitat que encara que en facis un glop minúscul, de cop tot brilla una mica més, tot s'estova.

També hi ha altres begudes que estoven: per què escollir el vi?

— Crec que ens justifiquem nosaltres mateixos, els mediterranis: sabem que fa com a mínim 5.000 anys que en fem i que forma part de la nostra cultura d'una manera més forta del que som conscients. Penso que hi ha un tema poètic i d'identitat. Té un component de pertinença de grup, ens fa ser qui som.

Quin és el vi que saps mai et fallarà?

— L'Ànima Negra, de Mallorca. És curiós, perquè en els últims 50 anys gairebé només es feia vi a la comarca del Raiguer, i en canvi en altres zones de la costa, com a Felanitx, on històricament també es conreava vinya, es va perdre. En part per la substitució del vi per l'aiguardent, que es conserva molt millor i és fàcil de comercialitzar cap a Holanda o Anglaterra. Però de fa uns anys que la gent de Felanitx s'ha posat a fer vi i han muntat aquests cellers. Només pel fet que ja és un raïm diferent i per l'esforç que hi han posat de recuperar les antigues vinyes, ja és un vi que m'agrada més. Sobretot després que un dia vam provar amb tot el grup d'Antònia Font anar a veremar i veure que feixuc que és.

Com va ser que vau anar a veremar?

— Un dels restaurants històrics de Palma, el Celler de sa Premsa, ens va convidar a tastar vins i a veremar. D'aquesta temporada de la verema també recordo molt les festes de Binissalem: durant el mes de setembre els binissalemers paren les taules al carrer per menjar plegats els fideus de vermar, que es fan sofregint amb un bon raig de vi negre. El que més em sorprenia de les festes era veure les mans plenes de talls de les tisores de veremar. He tingut la sort d'estar convidat una o dues vegades en aquesta festa i és molt guapo i recorda la feina que hi ha darrere.

Has tingut l'oportunitat de coincidir amb molta gent, de vegades amb vi pel mig. ¿Hi ha algú amb qui et faria il·lusió fer una copa i encara no ho has pogut fer?

— Doncs mira, et diré una persona morta, el meu somni és fer la copa de vi amb Pau Riba que mai vaig poder fer. Era una persona molt maca i un home molt afectuós, molt agradable. No és que tinguéssim una amistat, tampoc, però bé, sempre que ens trobàvem era superespecial.

On t'hauria agradat fer-la, aquesta copa?

— De fet, aquesta copa estava promès que la faríem. Un dia que vaig anar a tocar a Cadaqués va venir el Pau Riba i em va dir: "Vols que demà anem a fer una volta amb la meva barca?", i li vaig respondre que m'encantaria. Però l'endemà va ploure i no vam poder sortir. És una de les coses que em fan més pena no haver pogut fer. Una vegada més, el que descriu la cançó En s'estiu, d'Antònia Font, és la manera i el lloc que m'hauria agradat compartir aquesta copa: una passejada damunt la seva barca, amb un tassó de vi.