Filosofia d’un chardonnay del Penedès

Un pèndol. Ara cap aquí, amb força, i llavors cap allà, amb força. Tot cop de pèndol ens deixa alguna cosa bona, lògica, al cantó on ha estat, que ens quedarem quan el pèndol vagi cap a l’altre cantó. El vi d’avui és un chardonnay del Penedès. Qui en vol, ara, de chardonnays catalans, quan el pèndol –amb tota lògica– ens porta cap a les varietats autòctones? Si parlem de blancs i del Penedès, la xarel·lo és la reina, amb tot l’honor. És molt bo que sigui així, i és molt bo que recuperem varietats abandonades (n’hem parlat, aquí, com de la “morenillo”). Però què hem de fer amb la chardonnay que es va plantar als anys noranta, com amb la cabernet? Les hem d’arrencar? Però totes? Són part, també, de la nostra història viticultora.

Avui els presentem un chardonnay d’un celler petit, molt petit, on només hi treballen el Lluís Vich i el seu pare, que duu el mateix nom. Va començar el 2012 amb la pròpia marca, però des del 2005 jugava a fer coses. Primer, venia al poble, a granel, per les festes. I amb els cèntims es va anar comprant ara un dipòsit, ara unes botes... Són al Penedès interior; tenen finques a l’Anoia i finques al Penedès. Les més velles de parellada deuen tenir 70 anys, repartides en tres vinyetes precioses. El seu pare va plantar aquesta chardonnay. Als anys vuitanta, tothom volia chardonnay. Els ceps els hi van proporcionar de Codorniu, que els en compraven. I al final, pel pèndol, els van dir que no en volien més.

La vinya es diu Rasa Fonda, com el vi. És una hectàrea i prou. És el que queda, de tota aquella chardonnay que el pare va arrencar.

El nostre viticultor fa la verema en caixes, manual. “La porto al celler, faig premsat directe, fermentat amb els llevats de la mateixa vinya, cullo uns cent i pocs quilos, i arrenco un peu de cuba”, diu. Això vol dir que agafa, potser, 150 quilos de raïm, i els aixafa amb pells, rapa... i posa els llevats en acció. Amb una setmana i mitja estan en plena fermentació, i llavors cull la resta de vinya i l'hi tira. “Faig el desfangat, un cop arrenca la fermentació, i faig servir botes de 500 litres usades de roure francès. I bé, fins que no acaba deixo el vi allà. I vaig fent la criança amb les mares, tres o quatre mesos, i després no ho moc, les deixo en calma, no les remeno més, i m’espero sis o set mesos depenent de l’any. I ja està. El deixo reposar a la bota, el trec i per embotellar”.

Aquest vi, per a fans del chardonnay, com servidora, ha anat canviant amb el canvi climàtic. Tenia una acidesa exagerada i ara no en té tanta. Ha augmentat de grau, però no es nota més alcohòlic. En un vi com aquest es tracta de trobar-hi acidesa i maduració, que la fusta no el mati (per això la bota és usada i de 500 litres). Aquest vi té oxigenació i la cremositat del chardonnay. Un cop embotellat, la fusta apareix, però a mesura que passa temps a l’ampolla es va arrodonint, arrodonint. Té aquests tocs de toffee (com m’agraden) del chardonnay.

“Un chardonnay costa de vendre, ara, i ho entenc. Et demanaràs un chardonnay del Penedès en un restaurant? Entenc que hi ha d’haver, i ara és així, cent xarel·los i vint chardonnays”. Però aquest chardonnay és també el nostre record. El pare del nostre home el va plantar i aquest pare plantant aquest raïm, en una època, és també part de la nostra història del vi. No se’l perdin, que els portarà al cel, si són amants d’aquesta varietat, tan fresca i untuosa, de les que t’omplen la boca.

Patrocinat per: