Fel Faixedas: "En Jean Leon és del tipus de gent que admiro, però aquí no el coneixem prou"

Has fet tots els papers de l'auca. Has tractat el vi des del món de la restauració, com a divulgador amb el programa 'Glops' i també ets consumidor, de quina d'aquestes facetes guardes un record més especial?

— Hi ha un moment que nosaltres ens cansem del teatre, el 2014. Vaig tenir una idea de muntar un restaurant a Arbúcies, el Mams, que és un restaurant on, bàsicament, volia tenir vins catalans, molt bé de preu, per acostar-los a la gent. Li vaig dir a en Xuri [Carles Xuriguera] i s'hi va incorporar com a soci. Al mateix moment en Xuri, que volia tornar al Montgrí, va començar a fer vi, i jo em vaig posar com el seu soci. Però al cap d'un any, quan em va dir que si ara plantava els ceps tardaríem 3 o 4 anys a fer el primer vi, vaig passar. Ell va tirar sol del vi i jo vaig tirar sol al restaurant, perquè a mi tot em crema. M'ha agradat estar dins d'aquest procés, però va arribar un punt que em vaig anar distanciant.

"Distanciant" del vi en general, o dels processos de producció?

— En general, no! Jo n'he après molt, però no m'ha interessat tant com a en Xuri i m'he quedat amb la fase final del vi: com a consumidor. M'agrada quan m'expliquen el procés d'elaboració, però no és la meva passió; en canvi, sí que ho és per a ell.

Sempre has tingut una relació estreta amb el vi?

— Ni de bon tros. Jo entro al món del vi per en Xuri. Quan el vaig conèixer bevia Coca-Cola, i tant és així que fa 25 anys amb diferents amics vam anar a un restaurant bo a sopar. Tothom va demanar vi menys jo, que vaig demanar una Coca-Cola. Tothom em va insultar molt, però és que jo no en bevia, de vi. En Xuri em va ensenyar amb paciència sobre vi, perquè ell ve d'una família que ja eren productors i recordo com em parlava de la vinya amb moltíssima passió. Per això em vaig enganxar en aquest món.

Tant és així que el restaurant que tires endavant, el Mams, acaba girant al voltant del vi. Què tenies en compte, a l'hora de fer la carta de vins?

— Procuràvem tenir vins de tot Catalunya i les coses noves que sortien m'agradava tenir-les. Va ser una època molt xula. Com que en sabia poc, de vi, ho compensava explicant històries dels cellers i em vaig adonar que la gent necessita petites excuses per triar aquest vi. I la història que hi ha darrere d'aquella ampolla m'ajudava molt a vendre aquell vi.

Amb quina història et quedaries?

— A mi m'agrada especialment la dels germans Xitxarel·lo, l'Àlex i l'Albert. Els vaig poder conèixer i em va fer gràcia que no tinguessin cap problema a dir que no havien estat mai al Priorat, però per creure en el projecte i amb la seva bogeria van aconseguir tirar-lo endavant. Van tenir una gran idea de màrqueting amb els noms que van posar als vins. De cop i volta tothom volia beure el Xitxarel·lo.

Em penso que també t'agrada especialment la història del Jean Leon, fins i tot la vau arribar a portar dalt dels escenaris.

— Per a mi el Jean Leon és del tipus de gent que admiro. La capacitat de sortir de la pobresa que patia a Santander després de la Guerra Civil, ve a Barcelona, després a França i fa el salt als Estats Units. És un personatge que aconsegueix ser estimat per gent com Paul Newman, James Dean... i ja de gran va descobrir el Penedès i va acabar fent-hi vi, que encara ara bevem.

Penses que es coneix prou a Catalunya?

— No, ni de bon tros. Jo sempre he dit que falta una pel·lícula del Jean Leon. Va ser una persona molt arrelada a Catalunya i a la seva família i la seva història és apassionant. Però l'obra de teatre que fèiem a partir de l'adaptació del llibre del Martí Gironell no va tenir gaire recorregut comercial. Perquè la gent que ens contractava sempre ens preguntaven si feia riure i, home... riure no en feia, especialment, però la gent sortia molt contenta de veure l'obra, la gent flipava.

Ara amb en Carles Xuriguera esteu fent la funció 'Les mares', al Poliorama. Quin paper va tenir la teva família a l'hora d'endinsar-te en aquest món?

— En aquest aspecte no van tenir massa influència. El meu pare sí que el recordo a casa, sempre amb el porró a la taula, però com que no érem pagesos no teníem tan present aquesta cultura. A més, a casa ni el vi ni el cava era especialment bons. De fet, a Arbúcies se'ns coneix com els vinyeros. La gent de Sant Hilari ens diuen així perquè malgrat que ara hi ha molt de bosc, fa cent anys eren tot vinyes. Amb la fil·loxera es va aprofitar per plantar vinya per vendre-la a França. Però era d'una qualitat dolentíssima. I els de Sant Hilari, el poble veí, se'n fotien del vi dolent que fèiem. Nosaltres, per contraatacar, els diem isards, que l'isard és un animal que viu a la muntanya, sol, aïllat... Qui sí que recordo que bevia cava era la meva iaia.

Per quin motiu?

— Algun diumenge comprava un lot de sis Benjamins, i tenia 80 anys ben bé. Al cap d'una estona deia "em penso que n'obriré una altra" i després a la tarda, deia que li feia mal de panxa perquè havia begut aigua de l'aixeta i se li havia posat malament. No crec que fos per això [riu].

Si poguessis fer una última copa de vi, amb qui la faries?

— Home, la gran copa de vi que em faria il·lusió poder-la fer ara mateix seria amb la meva mare. És que no faria una copa, potser hauríem de fer una ampolla... Evidentment, també amb la meva dona, però tinc la sort que amb ella ja en faig. Però per la meva mare donaria tots els diners del món per fer una copa de vi amb ella. Potser en un altre lloc ens podrem trobar. Estic segur que seria molt guai.