Miguel Torres: "Em jubilo i el meu fill crearà un projecte paral·lel al celler"

Pacs del PenedèsEns trobem amb el president del celler Família Torres, Miguel Torres, a la població de Pacs del Penedès, on tenen el museu, el restaurant (que és molt recomanable) i on viu el mateix Miguel Torres. La sala principal del restaurant està plena de gom a gom, i nosaltres ens dirigim a un reservat des d’on es veu el jardí, on a l’estiu es pot menjar, i les vinyes d’on surt el raïm del vi emblemàtic Mas La Plana. Miguel Torres tria els vins que tastarem mentre parlem, i, per començar es decanta per un Chardonnay fet a Xile. Després demanarà els monovarietals fets amb varietats ancestrals recuperades. I just comencem a parlar d’aquest gran projecte, que ell va impulsar als anys 80, i em ressalta també el paper de la seva dona alemanya, Waltraud Maczassek, a l'empresa. Ella va ser qui va obrir el mercat alemany, que encara avui és tan important per a Família Torres.

Miguel Torres té 83 anys i assegura que aquest any es jubila. A principis de l’any vinent assistirà a alguns actes, però hi anirà per acomiadar-se, afirma. Ja fa més de quaranta anys que va començar a buscar varietats antigues, que no haguessin desaparegut durant la fil·loxera. Recordo els anuncis que posava als diaris locals de tot Catalunya en què demanava que si algú tenia vinya i no en sabia la varietat, es posés en contacte amb vosaltres. Aquesta idea sempre ha explicat que la va tenir a França.

— El 1982 vaig anar a estudiar a Montpeller. Tenia quaranta anys i jo era el més gran de la classe. I a més em trobava en un moment, després d’anys de treballar, que podia convidar a sopar els professors que m’impartien classes al matí. El cas és que un dia el professor de viticultura, Denis Boubals, em va dir que per què el meu celler no recuperava les varietats anteriors a la fil·loxera. Em va comentar que els ceps, si no els arrencaven, no morien, que podrien haver quedat als marges de les carreteres, que en podríem trobar. I així va ser. A la tornada a casa, a Catalunya, vaig posar anuncis als diaris per arribar als pagesos.

Què vol dir que un cep no mor mai? La fil·loxera, l’insecte, va matar els ceps.

— Sí, però els ceps continuen creixent en estat silvestre. Aleshores, a la part superior de la fulla més alta no hi arriba cap virus que la malmeti, i és en aquella part on hi ha la possibilitat de recuperar la varietat. Quan en trobàvem, perquè aviat els pagesos d’arreu ens van contactar, posàvem aquesta fulla en un tub on hi havia solució d’agar-agar perquè pogués créixer. I així ho anàvem replicant, tub a tub. I a partir d’aquí vam poder fer ceps petits, que vam plantar en hivernacles, i al cap de quatre anys ja els vam poder plantar a la terra. He fet un resum molt ràpid, perquè aquest procés s’ha de veure a laboratori, on podem anar per veure-ho.

La primera gran fita d’aquest projecte que va impulsar va arribar amb el vi Gran Muralles (DO Conca de Barberà), fet amb la varietat recuperada garró.

— El vam treure el 1996, sí, i al cap de pocs anys ja vam trobar-ne una altra varietat, que també vam plantar, així que el 2009 el Gran Muralles el vam treure amb la varietat garró i amb la querol.

Mirat amb perspectiva, les varietats recuperades s’han convertit en una de les fortaleses del celler, amb les quals feu vins monovarietals. Em refereixo a la forcada, a la gonfaus. Podem dir que vau ser pioners en aquesta iniciativa.

— Ho vam començar nosaltres, sí, però actualment hi ha moltes empreses i territoris que hi treballen. A Galícia, per exemple, estan treballant-hi.

I com va anar que altres cellers també comencessin a veremar les varietats que vosaltres havíeu recuperat?

— Perquè el meu fill va tenir la idea de col·laborar amb altres cellers, de vendre’ls aquestes varietats que nosaltres havíem trobat. No volíem tenir l’exclusiva perquè, al cap i a la fi, són ceps que nosaltres havíem trobat a la natura, i per tant no eren propietat nostra. La idea va ser del meu fill; va ser molt intel·ligent, perquè és cert que si no ho fèiem, també ens podia passar que a la nit ens vinguessin per agafar-nos aquestes vinyes. El cas és que sé que s’estan fent escumosos amb la varietat forcada, i això ens fa molt contents.

A finals d’octubre vau explicar que les anyades antigues de cinc grans referències del celler, cinc que vau elaborar vosaltres, les posàveu en circulació, per dir-ho d’alguna manera. És a dir, que les fèieu arribar a restauració, clients privats i col·leccionistes. És una manera de mostrar la vostra fortalesa com a celler?

— El que vull és enriquir una mica l’enologia pràctica, perquè, a més, a l’Estat sempre s’han apreciat les anyades antigues de varietats negres, però nosaltres volem demostrar com els blancs també tenen gran potencial d’envelliment. Els vins que hem posat en circulació són el Mas La Plana; el Grans Muralles; el chardonnay Milmanda; el Reserva Reial, i el riesling Waltraud, l’anyada 2012.

Reprenc la conversa dels seus inicis al celler, que van ser als anys 70. Van apostar per la varietat cabernet sauvignon, i ara, tal com ha evolucionat la vinya, potser no ho hauríeu fet?

— No, ara hi tornaria. Si tornés a començar, ho faria de nou, perquè quan vaig començar, el 1975, al Penedès només es feia xampany, que és com es deia al cava. A l’Estat només eren coneguts els vins de La Rioja i els de Jerez. Aleshores nosaltres vam començar a fer vins amb la varietat cabernet sauvignon, ens vam plantar a París a un concurs i el vam guanyar! Guanyar el concurs de cabernet sauvignon en què competíem amb vins prestigiosos de tot França ens va suposar que ens marquessin al mapa, que la gent sabés què era el Penedès.

Miguel, i amb la perspectiva de totes les grans fites que ha aconseguit, diu que aquest any es jubila.

— Deia aquest any, però serà a principis del vinent, perquè tinc cites ineludibles. Al gener he d’anar a Madrid per plegar de la federació espanyola del vi; al març, a Xile, a la festa de la verema.

Farà el relleu als fills, al Miquel i a la Mireia? Retornarà el Miquel com a director general després d'aquest any fora?

— Del que no puc plegar és del consell d’administració ni del consell de família. El meu fill Miquel, durant tot aquest any que no ha estat a l’empresa, s’ha avançat a la història. M’ha fet entendre que havíem de fer un pas endavant. T’ho explico amb un exemple. La casa Ford dels Estats Units sempre feia el mateix, que ho feia molt bé, però no va pensar en el seu futur. Com que no hi va pensar, va aparèixer General Motors, i aleshores els van passar per davant.

I com pot concretar què fareu per avançar-vos?

— Per començar, ja ho vam fer en el seu dia amb el vi Natureo, un vi elaborat per la Mireia, i que el Miquel va batejar amb un nom que va agradar de seguida. Recordo que, quan me’l presentaven, a mi no m’agradava, i els vaig dir que no dues vegades. A la tercera, me’l van presentar, i els vaig dir que endavant. Ara mateix el Natureo ens ha fet ser líders en vins sense alcohol. I tot això en un moment en què tot apunta que l’alcohol, les opcions de begudes sense alcohol, aniran a més.

Aleshores el Miquel Torres tornarà l’any vinent com a director general?

— Jo no he dit això. L’any que jo vaig passar lluny de l’empresa familiar, el 1982, vaig tornar amb noves idees, com la de les varietats ancestrals. Vaig marxar perquè tenia diferències amb el meu pare, i ell i jo també n'hem tingut com a bon pare i fill que som. L’any que el meu fill Miquel ha estat fora de l’empresa, l’ha portat també a pensar en noves idees, que just la setmana vinent m’exposarà. Em dirà com hem d’afrontar el futur perquè no ens passi com a la Ford, i pensarem en un projecte paral·lel a Torres.

En Miquel crearà una empresa paral·lela a Torres?

— La setmana vinent en parlarem. De moment he llegit un llibre que m’ha passat, que es diu Lead and Disrupt, que tracta sobre com s’han de preparar les empreses per encarar el futur amb garanties. El repte és difícil, però repeteixo que ja hem fet projectes amb què ens hem avançat al futur, un és el de Natureo, amb què fem cinc referències i cada vegada en fem més volum. Fins i tot al mercat anglès estem traient un Sangre de Toro i un Viña Sol sense alcohol, 0.0! Fa deu anys no sabíem que el Natureo tindria el pes que ara té, doncs hem de pensar en projectes nous d’aquest tipus. Un altre projecte va ser el del restaurant que teníem al passeig de Gràcia, que ara ens aniria molt bé tenir-lo. Mantenim la botiga El Petit Celler, al carrer de Beethoven de Barcelona.

Què diria a algú que vulgui començar ara a fer vins?

— Que no ho faci, que si vol fer diners, que es dediqui a la immobiliària i al món digital. Ara bé, és cert que la nostra feina és bonica, perquè reflectim el temps i la natura, i fem feliç la gent. Sap què em va passar l’altre dia en un taxi? Em va reconèixer el taxista, i em va dir que s’havia casat amb el meu vi, el Viña Esmeralda. Em va deixar content tot el dia, perquè li vaig veure la cara de felicitat.