Cervell de gat, dues ànimes de chardonnay, turons i valls

Heu vist mai la finca de Raimat, de Costers del Segre? És preciosa. Es pot visitar i, si hi aneu amb nens, xalareu, perquè hi ha un llac amb tot d’aus migratòries, tortugues de rierol, aus rapinyaires que busquen conills per fer el vermut... La finca va ser comprada per Manuel Raventós a principis del segle XX (Raimat és del grup Raventós-Codorniu) i segur que, quan la va comprar, sabia –potser tenia informació privilegiada– que per allà passaria el canal d’Aragó. 

La finca de Raimat té unes ondulacions particularíssimes. Petites valls, petits turons. I vet aquí que el sòl de les valls és argilós i calcari. L’altre, el dels turonets, s’anomena —molta atenció, lletraferits— “cervell de gat”. És un sòl que s’hi deu assemblar, al cervell de gat. Molt pobre, perquè és molt, molt antic, d’abans que existissin els Pirineus, fa milions d’anys. És més difícil de trencar que la Llicorella del Priorat. I allà, en aquest cervell de gat, hi ha el vi d’avui. El Turons de la Pleta.

Entenc que una pleta no és ben bé el mateix que una cleda. La pleta és el lloc, gros, tancat, on pastura el bestiar. La cleda és una tanca mòbil, que potser podries col·locar dins la pleta. En tot cas, i deixant la filologia, que ens agrada tant com el vi, avui parlem d’un vi blanc. Un chardonnay.

L’enòleg que el fa, el talentosíssim Carles Escolà, treballava d’adolescent a Corbera, una botiga de Badalona dedicada a això que avui en diem “productes gurmet”. Fruita seca, cafès i xarcuteria, amb un espai dedicat al vi. El van fer l’encarregat dels vins. I llavors, el cuquet el va fer anar, com a tants enòlegs d’aquest país, a estudiar a Tarragona. Va començar l’any 2000 al celler cooperatiu Mas Roig, amb en Ricard Rofes, del Celler d’Scala Dei, que ja ha sortit en aquesta pàgina. La verema del 2005 ja la va fer ell, i fins a la 2019. Va fer-se soci de la cooperativa i els ven vi. “Volia estar al mateix nivell que els viticultors per saber si el que exigia era massa. La millor manera d’entendre-ho és sent-ho”. Té vinyes al Montsant. Una part va a “Les Sorts, vinyes velles”, que m’agraden molt.

Tothom en demanava

I el cas és que un dia li proposen donar a Raimat el prestigi que havia tingut. “Accepto el projecte perquè, en aquella llunyana botiga de Badalona, als anys 90, quan començaven a sortir els priorats, hi havia dues referències que tothom demanava. Torres i Raimat. Recordo molt bé aquells vins, jo els venia i a la gent els agradava”.

Però quines eren les varietats que, en aquella època, donaven prestigi a Raimat? El chardonnay i el cabernet. “Si nosaltres, durant cinquanta anys hem treballat amb varietats que en altres llocs en diuen foranes, per mi són més d’aquí que les garnatxes”.

Si simplifiquem, hi ha dos perfils al món de chardonnay. L’un, el tipus més californià i més del nou món. Madur, amb la barrica molt present, potent, amb un ensumat tropical... I l’altre, més borgonyès. El chardonnay, pel sucre, té tendència a una graduació alcohòlica alta (més sucre dona més alcohol, perquè els llevats mengen sucre i defequen alcohol). El Turons de la Pleta té una graduació de, com a molt, 13 o 13,5, perquè el que es busca és l’acidesa i la frescor, no pas la maduresa. És una mica més delicat, no tan potent. 

Si el voleu tastar per Nadal, us aniria molt bé amb —em deixo anar— un pollastre amb escamarlans o carns amb molt de greix. L’admirat Ferran Centelles parla sempre de “maridatges de contrast” o “d’afinitat”. Doncs aquest és de contrast. Ah, per cert! No el serviu fredíssim. A catorze graus com a molt, però no a deu. Si el traieu de la nevera al moment de l’àpat, no li caldrà glaçonera. Sé que us ho passareu molt bé.

Patrocinat per: