Adrià Pérez: "Venem les 100.000 ampolles que fem però no som els que més facturem al Priorat"

PorreraAdrià i Marc Pérez són els cosins del Priorat que un dia del 2007 van decidir fer vins, i adreçar-los especialment a la gent jove. Van buscar un nom divertit, Les Cousins, en francès, sí, i sobretot van dissenyar una etiqueta trencadora, que allarga la figura de tots dos, sempre junts, sempre jugant. Entrevisto Adrià Pérez (1976) una tarda de setembre, en plena verema, a la cooperativa de Porrera, preciosa, amb passadissos i passadissos subterranis, on fan i guarden els vins que elaboren, Les Cousins, i també els Cims de Porrera. Com que és un dels dies de setembre que ha plogut al Priorat (oh, miracle!), l’Adrià és dins del celler, amb el raïm que fa dies que veremen des de finals d'agost. Ara bé, pocs dies després el panorama canvia. Dijous passat es va declarar un incendi molt a prop de les seves vinyes de Porrera, i divendres no van poder veremar-les.

Les Cousins és un vi per a gent jove. Per què?

— Perquè em vaig adonar que els vins que fèiem a casa, al celler que el pare (Josep Lluís Pérez) i la mare (Montse Ovejero) van crear el 1981, Mas Martinet, eren per a gent gran. L’etiqueta, clàssica; els preus, alts. El 2010, el Marc i jo érem a un tast al jardí de la casa d’uns amics a Sant Cugat del Vallès, on vaig créixer, i els vam presentar tres vins que teníem fets, i la nostra sorpresa va ser que a tots els van agradar. Eren joves acostumats a beure cervesa, i ens deien que els encantaven. Va ser un esperó per tirar endavant la nostra idea, que havíem començat el 2007, l’any de la primera anyada.

Les etiquetes són cabdals per difondre el vostre missatge, el de vi per als joves a qui agrada el vi.

— Vam estar molt temps pensant-hi. Les vam encarregar a Joan Josep Bertran, que ens va presentar tres il·lustracions diferents. Per al vi L’Inconscient vam escollir la que se’ns veu al Marc i a mi en un fons vermell corrent, abraçats. Un vesteix amb samarreta de ratlles blanca i vermella; l’altre, verda. És una imatge que transmet felicitat. Aquest vi es ven entre 10 i 11 euros.

El mateix 2010 també trèieu a mercat la cara oposada de L’Inconscient.

— Sí, el Sagesse (que vol dir saviesa), i per això té l’etiqueta tan diferent, amb només lletra. Volíem desprendre el saber fer que hem acumulat tots dos durant molts anys estudiant i treballant en el món del vi. Si a L’Inconscient les varietats són carinyena, garnatxa, viognier, garnatxa blanca, cabernet, merlot i syrah, al Sagesse només hi posem garnatxa.

Torno a la festa iniciàtica del 2010 al jardí d’uns amics a Sant Cugat del Vallès. Allà vau conèixer l’enòleg Joan Carbó, que havia treballat amb El Celler de Can Roca.

— Sí, i ens adonem que el seu avi era molt amic del meu pare, Josep Lluís Pérez. Nosaltres no ens coneixíem, i allà parlem de fer projectes plegats. Aquell mateix any va venir a una verema nostra, i fem junts el Donzell, un vi aromatitzat.

Un vi aromatitzat no és un vermut?

— No. Justament el Joan Carbó i nosaltres vam fer-ne un tast dels millors que es venen a l’Estat, França i Itàlia, i no ens en va agradar cap. Vam pensar que no era allò el que volíem fer, que no ens agrada aquell sucre. Així que ens vam decantar pel vi aromatitzat, que vol dir que un vi nostre de quinze graus el macerem amb herbes del tros durant sis mesos, i hi afegim una proporció de sucre irrisori, 50 grams per litre. El resultat és un vi aromatitzat molt fresc.

Quan he passat pels passadissos subterranis de la cooperativa, he vist, a simple vista, més dames joanes que botes de fusta. Si més no, és la meva sensació.

— Sí, ens agrada molt la frescor que aporta el vidre als vins. El primer Les Cousins el vam tenir en bota de fusta fins fa dos anys, però ara ja no. Un vi no es podrà comparar mai amb una cervesa, i encara menys un vi fet al Priorat, però el vidre aporta les qualitats que busquem perquè els nostres vins siguin més frescos.

Per què vau optar pel nom en francès a l’hora de batejar el vostre projecte?

— Per què no? Jo havia treballat a Bordeus; el Marc hi havia estudiat, treballat i hi va conèixer la seva parella, així que per a nosaltres França i el francès eren significatius. A més, buscàvem un nom trencador. Si hi posàvem “Finca La Coma”, pensàvem que érem uns pesats.

La llegenda diu que sou els que més factureu a la DOQ Priorat.

— [Riu] Impossible. Venem les gairebé 100.000 ampolles que fem entre totes les referències (80.000 de L’Inconscient; 3.000 d’Antagònics; 6.000 de Sagesse i 3.000 del Donzell) però al territori hi ha cellers que ens dupliquen i ens tripliquen en ampolles, així que, només per nombre de producció, l’afirmació és impossible. Sí que és cert que amb Les Cousins no tenim gairebé estoc.

Diries que vau sortir en un bon moment?

— I ara! Si tothom ens deia, quan el vam treure el 2010, que el mercat no estava preparat per a marques noves, que amb la crisi econòmica del 2008 no hi havia lloc per a res més. T’he de dir que n’hi ha que ens van dir el contrari, com el Quim Vila, de Vila Viniteca, que va ser veure la nostra etiqueta i dir-nos que hi apostava. I nosaltres ens hem adonat que actualment el mercat vol novetats. Per això constantment pensem en referències noves.

Gairebé les 80.000 ampolles de L'Inconscient les veneu a Catalunya, com ara a lineals d'alguns supermercats.

— Sí, ara mateix el 75% de la nostra producció es ven tota a casa nostra, especialment al Priorat. No sempre va ser així, perquè el 2014, el 90% el destinàvem a l’exportació i el 10% restant aquí, però el Marc i jo vam pensar que no tenia sentit.

Tant els vins de Les Cousins com els de Cims de Porrera no apareixen mai puntuats en les guies de vins. Per què?

— Perquè cap guia em dirà mai quants punts ha de guanyar un vi nostre. Al principi hi érem, però me’n vaig cansar. No suportava la pressió ni el nerviosisme que em provocava que algú extern em jutgés. Sé que les puntuacions a les guies ajuden a vendre els vins, perquè és així: el gust d’aquestes persones que puntuen dirigeixen les vendes en el mercat, especialment en l’exterior, però nosaltres vam decidir vendre els nostres vins al Priorat, Tarragona, Catalunya i l’Estat, en aquesta línia de més a menys important. Si busco i compro verdures de km0, per què he de voler vendre els meus vins als EUA o a la Xina? Així que vaig deixar l’exportació com a mercat majoritari.

Parlant de Cims de Porrera, recordo quan va aparèixer al mercat per primera vegada i el gran èxit que va ser des del principi, quan la dirigia el teu pare, Josep Lluís Pérez, i el celler Vall Llach.

— La marca va començar el 1996 amb la idea de comprar la carinyena vella als viticultors de Porrera i pagar-los 150 pessetes el quilo de raïm. Ara el portem el meu cosí i jo, i Vall Llach va vendre la meitat de la marca a Perelada. Concretament jo vaig començar el 2002, amb anyades molt difícils. No va ser fàcil el repte, eh! Perquè l’havia començat el pare i hi havia treballat ma germana, la Sara. Era una responsabilitat molt gran assumir la marca. Pensa que durant molts anys tothom em deia que Cim era el vi del Josep Lluís i la Sara, el pare i la germana. I, mira, d’aquí surt una de les males experiències amb les guies de vins. Quan vam treure els vins el 2007, un prescriptor el va tastar i ens va dir: “No es lo mismo que antes”.

Per acabar, en quins projectes nous treballeu?

— En el 2025 traurem 1.000 ampolles de dos vins que provindran de l’anyada del 2023, que es tracta d’un joc nostre: una de les referències l’ha fet el Marc; l’altra, jo. El vendrem a 35 euros. Per continuar, estic treballant en vinya pròpia, que la tinc a Falset, i la treballo amb agricultura ecològica i regenerativa. La sequera ens està afectant molt; ja tenim ceps morts. El pitjor és que no sabem quan s’acabarà tot això.