Pep Sala: "Ara hi ha una cosa que es diu km 0, però abans es deia sentit comú"

 Entre tots els tipus de vins, amb quin et quedes?

— És molt difícil. No és el que esculls, és al que renuncies. Soc un gran consumidor de vi gastronòmic, és a dir, tant podria dir-te vins generosos, espumosos... L'important és amb què l'acompanyes, i en el meu cas va molt a èpoques. Per exemple, ara estic molt enamorat dels blancs.

Suposo que també hi deu fer la temporada de l'any en què estem.

— No et pensis. No sé per què, ara els blancs em sorprenen més. És com la música: hi ha èpoques que escoltes més un estil de música i no saps explicar ben bé per què.

Pensava que em diries una garnatxa negra com el Boig per Tu, el vi amb el qual col·labores.

— També! Aquesta gent ho fa molt bé i participo en el cupatge i va creixent any rere any. Va ser el Joan Ignasi, el propietari de Vinyes Domènech, qui m’ho va proposar. No ens coneixíem i el primer que em va dir va ser: "Abans de res, vine un dia a tastar el que fem". A partir d’allà ja vam ser amics i des de llavors que també participo en el cupatge del vi Boig per Tu.

I si haguessis de dir un altre vi que no fos el teu?

— El meu enamorat és el Rita. És una garnatxa blanca extraordinària, només en fan 2.000 ampolles, això sí que és treballar amb delicadesa. No és per dir-ho, però penso que Vinyes Domènech fan un vi extraordinari, fan les coses amb el cap i amb el cor.

Què ha de tenir un vi que t'enamori?

— Que em faci viatjar, que quan facis un glop et tornis boig. Jo penso que és el mateix que li demanes a una cançó: una abstracció.

I on et porta?

— No és cap lloc concret. És com les cançons sense lletra, evoquen un sentiment i realment són sensacions subjectives, ja no són ni tan sols paraules amb les quals s’expressa cap idea concreta. El vi és exactament això.

Per tant, el vi, com la música, és una obra d’art?

— Totalment! El vi és una manifestació artística en tota regla, però com tot, també hi ha música industrial. Jo penso que estem vivint en un món en què tot és prefabricat. L’únic que és bonic és el que se salta el previsible, i normalment està fet amb la mà. I amb el vi és igual. Per exemple, en el cas del vi depens molt del clima, una variable totalment imprevisible que t’ho pot fer canviar tot. Això pot ser meravellós.

Així, ¿com diferencies un vi "industrial", com en dius tu, a un de fet artesanalment?

— Que m’agradi és el que m'interessa. Penso que no es tracta de fer una anàlisi empírica del vi, és una cosa molt més sensorial. Jo el que vull és gaudir i al·lucinar una estona, després ja preguntaré la informació i entendré el perquè d’aquell gust i aroma. Però la part racional és complementària.

Quina DO és et fa gaudir i al·lucinar més?

— És molt difícil de dir, però per exemple els Montsant són molt bons. També s’estan fent coses collonudes a l’Empordà i hi ha un Llopart rosat que és per fer una genuflexió. També a la Terra Alta fan coses molt interessants. Ara que hi penso, cada DO té les seves coses, sento que no puc respondre a aquesta pregunta!

Tot és qüestió de saber-ho valorar.

— Doncs sí. Ara hi ha una cosa que es diu km 0, però abans es deia sentit comú. Quan vas a una zona penso que tens l’obligació de demanar vi del territori: si soc a Lleida, doncs Costers del Segre. És una altra manera de conèixer la terra, ja t’he dit que cada zona té les seves característiques i que cada clima fa aquella collita única. Tastar vins de la zona és degustar la història del territori.

També hi ha gent que prefereix refugiar-se en els vins que ja coneix, per por a no encertar-la.

— El que ens falta en general és aprendre a viure. Ens falta aprendre a gaudir. Tots hi hem de posar una mica de la nostra part. És fàcil per al paladar menjar una hamburguesa, però si vas a buscar un restaurant on t’has d’esforçar, llavors el plaer i la satisfacció són molt més grans.