Antoni Bassas: "La segona cosa que em fa més feliç després d'una ampolla de vi és un llibre sobre el vi"

Quin espai ocupa el vi a la teva vida?

— Si miro enrere, n'ha ocupat tota la vida. Perquè a casa bevien vi, el porró era sempre a taula i m'enviaven a comprar el vi a doll a una licoreria que hi havia a la plaça Rius i Taulet de Gràcia. Amb el temps he entès que era un vi senzill, segurament el vi que ens podíem permetre, i allò me'n va allunyar. No va ser fins que vaig adonar-me que hi havia altres qualitats i altres preus, i sense convertir-me en un aficionat, el vaig començar a tenir en una altra consideració. El vi va tornar a irrompre en la meva vida quan vaig conèixer en Lluís Llach sent director d'El matí de Catalunya Ràdio. L'entrevistava amb una certa freqüència i un dia em va convidar a anar a Porrera per ensenyar-me el seu celler i les vinyes. Això em va reaproximar al vi.

T'hi va reaproximar tant que vau decidir obrir El Tros, un bar de vins al carrer Mallorca de Barcelona.

— Efectivament, eren finals dels 90 que a partir del celler d'en Llach vaig començar a desenvolupar una certa cultura del vi, de gustos, de preferències, però molt basada en la prova-error. Això i els companys i cellers que vaig conèixer va fer que obrís un bar de vins a Barcelona amb la meva dona.

Ara el vi no només és un element de gaudi, sinó també el teu negoci. ¿Ha canviat la manera d'apropar-te a la viticultura?

— No deixo de ser un aficionat. En canvi, el meu fill sí que s'ha professionalitzat en el món del vi. Però al final hi ha un element que no canvia: el vi és un gran socialitzador. Si hagués obert un bufet d'advocats i em toqués assessorar els meus amics es crearia una distància insalvable, perquè es genera una relació instrumental. Quan obres un bar de vins, els amics que durant un parell d'hores es converteixen en clients acaben sent molt més amics del que serien fora d'aquell espai. En lloc de distància es crea més proximitat. El vi té aquesta capacitat pol·linitzadora de les relacions socials, fa que de cop i volta la gent s'obri, comparteixi, es confessi i tingui ganes de tornar.

En què et fixes en una ampolla de vi?

— Com a comunicador, soc un fanàtic de les descripcions. Nosaltres treballem amb lletres i em fascina la capacitat dels textos descriptius dels cellers. Encabir en paraules sensacions gustatives és increïble. Gairebé et diria que la segona cosa que em fa més feliç després d'una ampolla de vi és un llibre sobre el vi. Per exemple, els llibres de Nèstor Luján són sempre un encert, també els del sommelier Pitu Roca. Em sembla dramàticament apassionant tot el que expliquen de la necessitat d'avançar la verema a finals d'agost o com els celleristes expliquen com han passat de generació en generació.

Al final, remet a un element sensorial i cultural molt potent.

— Exacte, el vi és absolutament cultural. Impacta a Catalunya de ple en el present, però també ajuda a explicar la nostra història passada, com l'etapa de la fil·loxera. Si obrim la mirada, el vi ens situa al món, és un senyal d'identitat. Només fa falta treure el cap a la Mediterrània en territoris com Itàlia, Grècia, el Pròxim Orient... Ens fa a tots una mica més germans. No deixa de tenir aquesta ressonància bíblica, ara que torna a estar tan tràgicament d'actualitat la zona de l'anomenada Terra Santa.

Les àrees mediterrànies són grans productores de vi, cadascuna amb la seva varietat i característica. Si t'haguessis de quedar amb una DO, quina triaries?

— Tinc debilitat pels vins de Porrera, de la DO del Priorat, i també per la denominació d'origen de l'Empordà i per la de Costers del Segre. No és que les altres no les valori, però amb aquestes tinc alguna relació.

Segur que El Tros t'ha donat l'oportunitat de tastar molts vins. Si parlem de números, quina ha estat l'ampolla més cara que has tastat mai?

— Va ser un vi francès que vam prendre amb en Lluís Foix i el Francesc Sanuy en un hotel al centre de Berlín, quan hi vam anar a fer un Matí de Catalunya Ràdio. El va demanar en Sanuy, que era un gurmet i un bon vivant, i va dir: "Aquest, que és extraordinari". No vaig voler saber el que ens va costar. A Catalunya probablement seria El Mas de la Rosa, que és el que va prendre l'Obama al Restaurant Martínez, quan va venir a Catalunya fa uns mesos. Quan va demanar pel millor vi negre li van servir aquest.

Què tenen tots aquests vins en comú?

— L'excel·lència. Hi ha coses que les saps quan no les tens. El vi no és un producte industrial, com la Coca-cola, que obris l'ampolla que obris sempre tindrà el mateix gust. En el món del vi hi entra la capacitat del productor de fer les coses ben fetes, amb consciència i afecte.