Amfitrió, gràcies per l’Obsequi, en aquest Centenari

BarcelonaSempre que algú fa una cosa que m’emociona (un llibre, una cançó, un dibuix, un entrepà, una obra de teatre, un projecte d’arquitectura, una barraca de pastor...) m’espolso la vergonya, faig per conèixer-lo i l'hi dic. Per carta, en persona, a través d’algú altre. I és així que he conegut tot de persones que fan coses interessants. Per una cançó vaig conèixer el músic Àlex Torío; per un dibuix, la dibuixant Cristina Losantos; per un vi, l’enòloga Irene Alemany; per la foto d’una cuina en una revista de decoració, el constructor Emili González Podio; per un plat que es deia “foie after eight”, el cuiner Oriol Ivern. Amb tots ells he acabat tenint relació. La Cristina, la Irene, l’Emili i l’Oriol són els meus amics i, quan puc, els meus “proveïdors”. L’Àlex ha estat proveïdor prèmium: és el pare de la meva filla i ara, tots dos (pare i filla), em subministren la música. Doncs bé. L’enòleg del Celler de Perelada, Delfí Sanahuja, és un cas d’aquests. Vaig tastar un dels seus vins, l’Ex Ex, que vol dir “Experiència Excepcional”, i vaig pensar que, com en els altres casos que explicava, havia de conèixer-ne l’autor. Vaig anar al Celler de Perelada, que, per cert, té una de les finques més boniques del món, la Garbet. El celler, amb motiu del centenari, acaba de ser reformat i –no exagero– val molt la pena que el visiteu, perquè és un dels més espectaculars del món. No trigarem a veure-hi ambientada una sèrie.

Metavers i realitat

Fa uns dies, el celler ens proposava un “tast de vins on s’unia metavers i realitat com no s’havia fet abans”, amb motiu d’aquests cent anys. De manera que amb la Rosa Rodon, que és la feliç encarregada d’escriure per a tots nosaltres les coses més importants del diari (les de menjar i beure), anem al Centre d’Arts Digitals Ideal, al Poblenou de Barcelona. Entre el públic, els habituals del món del vi. Saludo Toni Albiol, gerent de l’enoteca Divins, de Martorell, que acaba de proclamar-se campió de Catalunya del concurs de sommeliers organitzat per la Llotja de Reus. A la final, per cert, hi van ser les magnífiques Anna Casabona, de Juvé & Camps, i Marta Cortizas, del Celler de Can Roca.

Entrem a la sala de tast. Les copes ja són plenes de meravelles. A la primera, l’escumós Gran Claustre, 2017; a la segona, un vi nou, Obsequi, 22; a la tercera, el clàssic Cinc Finques, 18, per tant, fet encara al celler antic (la primera collita del nou celler és la 20); a la quarta, un altre vi nou, Amfitrió 2020, i a l'última, el vi Gran Claustre 20. Estan molt ben triats, els noms dels nous vins. Javier Suqué, el propietari del celler, ens dona la benvinguda a tots i comença l’espectacle. Llum, so, olor, imatges. Realment, sí, ens embolcalla l’experiència i començo a pensar, sense voler, quanta gent ha treballat per aconseguir el que passa aquesta nit. Il·luminadors, guionistes, correctors lingüístics, subministradors de copes, muntadors audiovisuals (molts), cambrers... La llengua catalana, en tots els sentits, és la protagonista de l’acte, i el text que “diu” Pere Arquillué, molt ben escrit, ens transporta al passat com si estiguéssim escoltant un conte. Layers of Reality, amb la participació de Minoria Absoluta, són els encarregats del muntatge. Són els que han fet –potser hi heu anat– les exposicions interactives de Frida Kalho o Dalí. Hi ha molt, molt talent, en aquest espectacle que veiem, perquè l’embolcall provoca la penetració directa cap als sentits de la idea buscada. Haig de conèixer algú de Layers of Reality. Aviam com m’ho faré.

A la cerca de Paco Pérez

Delfí Sanahuja ha “fet” un vi per a Javier Suqué, que es diu Centenari. El repte era “que li agradés” a ell, m’explica. Intento pensar per què. Té sirah i garnatxa, tots dos raïms de la finca Garbet. Si a l’inspirador del vi li agrada –com es demostra– la innovació, això que en diuen l’R+D, la sirah té aquesta part, és una varietat nova que es va plantar a l’Empordà. I la garnatxa és la part de respecte al territori, de tradició. Com deia Foix: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”. Sortim del tast i anem a sopar, a peu dret. Penso, esclar, que hauré de demanar que algú em presenti el cuiner responsable de les menges, Paco Pérez. També haig de conèixer Paco Pérez. Aviam com m’ho faré, també.