Les meduses, a la planxa, amb un rajolí d’oli, i amb forquilla i ganivet

Si sou dels que us banyeu i nedeu al mar, sabeu que hi ha una por contra la qual combateu: les meduses urticants, aquelles que us poden deixar una picada perquè hi heu intercedit en el seu pas, mentre es traslladaven pels corrents marins. A casa nostra, la cuinera Carme Ruscalleda va demanar permís per cuinar-ne a la Unió Europea el 2013 i el 2014. Ella n’havia menjat per primera vegada el 2003 al Japó en un restaurant xinès, li havien agradat; especialment la textura, que li havien recordat el cartíleg de l’aleró d’un pollastre. El gust, també el va destacar, perquè era dolç. I, per si no n’hi hagués prou, Ruscalleda va investigar-ne les propietats nutricionals: menjar meduses pot fer baixar el colesterol i millorar el funcionament de les articulacions, a més de conservar amb salut la pell i els cabells.

Malgrat tots els intents que va fer la cuinera que va ostentar més estrelles Michelin al món, la Unió Europea li va rebutjar les peticions. Li va respondre que la medusa no formava part de l’alimentació mediterrània, que és el que els estudis comprovaven perquè en els nostres textos antics no apareixia cap recepta de medusa. La mesura presa se suposa que pretenia evitar al·lèrgies alimentàries, les que podien aparèixer quan mengem un aliment que no hem menjat mai abans. A part, per donar-ne permís, també caldria fer-ne estudis de salubritat amb la seva ingesta. Tot plegat, feixuc.

Mentrestant, el científic Arnau Subías, que alimenta el compte d’Instagram Gastrobio, explica que a Àsia hi ha meduses que es mengen de forma tradicional. N’hi ha algunes que tant es troben al Mediterrani com al Pacífic. És la medusa de llum (Pelagia noctiluca) i la lluna (Aurelia auralita). N’hi ha d’altres que es troben al Mediterrani i a l’Atlàntic: l’Aiguamala (Rhizostoma pulmo), aquella blanca amb un fil als seus extrems de color lila, i que és altament urticant. Una altra: la medusa ou ferrat (Cotylorhiza tuberculata), que alguns banyistes l’agafen amb les mans per apartar-les; no piquen.

D’aquestes meduses, Carme Ruscalleda sabia com es podria cuinar l’ou ferrat, que seguia els passos de la gastronomia xinesa. L’enterrava en sal gruixuda durant una nit a tres graus; l’endemà en netejava l’interior i la dessalava. El resultat? Textura de calamar, i gust marí, com d’ostra o de percebe, explicava la cuinera.