Piparra Bar: l’última jugada d’Oriol Fàbregas

L’Oriol Fàbregas ha jugat tota la vida a hoquei herba, va ser porter durant quinze anys al primer equip del Reial Club de Polo de Barcelona, on va guanyar lligues, copes d’Europa i copes del Rei. L’estic, la pilota, el cop franc i el penal córner formaven part del seu dia a dia des de petit, per això el moment de la retirada va ser dur. “Treballava i estudiava hostaleria mentre feia esport d’elit. L’hoquei herba és un esport minoritari, t’ho has de treballar molt per tirar endavant. Un dia vaig veure que em restava si volia créixer professionalment i vaig dir fins aquí”. Podria haver aguantat un parell d’anys més, però va decidir fer el canvi a finals de la temporada 2014-15. “L’entrenador em va intentar convèncer, però portar dues vides era impossible”.

El dol va ser dur, però l’Oriol no és una persona de perdre el temps i va muntar el seu primer projecte, el Bar But, al carrer Bonavista de Barcelona el 2015. L’èxit del local va propiciar que poc temps després reobrís i renovés l’Etoile al carrer Mandri, també a Barcelona. “El que munto són bars de barri, on pots esmorzar, dinar i sopar per un preu bastant correcte”, ens puntualitza. Amb aquesta filosofia va obrir el Piparra Bar fa un any a Sarrià. “Durant el matí i al migdia hi ve molta gent que viu o treballa per la zona i a la nit gent de tot Barcelona”, explica. Per atraure tothom han elaborat el que en diuen una carta molt casual, amb plats senzills per compartir com l’ensaladilla russa i el pernil tallat a mà, els primers amb els quals comencem l’àpat. Tot seguit, truita oberta (de tres ous) amb botifarra del perol i ceps i un bon plat de gambetes de vidre. “Es mengen sense fer cap feina, ben fregides. És un plat generós, ho reconec”, diu l’Oriol.

De segon continuem compartint plats: l’steak tartar tallat amb ganivet; el tàrtar de tonyina, amb préssec i wasabi, i el cebiche de corball. Les postres, un lemon pie deliciós i unes trufes choco-crush, sorprenents. De la carta curta del celler del Piparra, escollim un dels dos vins negres catalans, el Veïnat, una garnatxa del Montsant. Amb els cafès i els licors a taula, l’Oriol s’atura un moment per xerrar amb nosaltres. El seu dia a dia és esgotador: té tres restaurants, dues criatures de 6 i 2 anys, encara juga a hoquei a Primera Catalana i s’escapa també per anar amb bicicleta i jugar a pàdel. A la nit està mort. El cos li demana descansar, però el cap no. "Sempre penso en l'endemà: i si un dels locals no funciona? Què serà de mi? A què em dedicaré?", confessa. Tot i això, amb la seva dona manté una actitud resilient: "Sempre diem: tirarem endavant". Amb la mirada posada en el futur, ja està pensant a obrir un quart local mantenint l'essència del seu projecte: oferir a Barcelona més bars de barri, espais on tothom pugui reunir-se i gaudir de bon menjar. "La ciutat necessita més llocs com aquests", conclou amb un somriure. Esperem que no sigui l’úlima jugada d’Oriol Fàbregas.