Lo Pati dels Flamencs: l'últim vol de l’Helena

Els flamencs són unes aus peculiars, esveltes i amb llarguíssimes potes que sempre vesteixen amb el seu característic uniforme rosa. A casa nostra, aquesta au originària de les zones humides d'Àfrica, Àsia o el sud d'Europa ha trobat aixopluc al delta de l'Ebre. Allà són el principal atractiu turístic, com saben bé els seus habitants. "Sort en tenim d'ells. Aquí al Poblenou del Delta no tenim ni forn de pa ni metge, només subsistim nosaltres i una botiga de queviures que obre únicament els mesos d'estiu", ens diu resignada l'Helena Queral, propietària de Lo Pati dels Flamencs, l'últim refugi que tenen els autòctons per trobar-se i fer petar la xerrada.

De fet, aquest local és exemple de perseverança i resistència. Obert en ple franquisme, als anys cinquanta, era el casinet del poble, on els avis i no tan avis anaven a fer la partideta de dòmino o cartes i a preparar les arengues antifeixistes clandestines.

Ara fa cinc anys, l'Helena i el seu exmarit van decidir renovar el local i obrir Lo Pati dels Flamencs. Era una oportunitat que no podien i no volien perdre. Els anteriors propietaris l'havien deixat mig mort i el repte era recuperar-lo.

Amb uns petits canvis i més de vuit mesos d'obres, van aconseguir que el local tornés a ser una referència per als poblenovins i també per als turistes, que ara poden degustar per esmorzar plats de forquilla com unes bones galtes; tripes; potes de tocino; rajada i bacallà o, si ho prefereixen, poden gaudir d'un dinar extraordinari.

Nosaltres, com acostumem a fer últimament davant d'una carta molt temptadora, ens deixem portar pel Xavi, que dirigeix la sala amb mestria. Ens va recomanar el menú Pati: carpaccio de llagostí molt fi; navalles; calamars en tempura, gens oliosos i molt ben cuinats i, per acabar els primers, tastem uns extraordinaris llagostins amb ceps.

De segon, plat únic. Compartim el plat estrella del restaurant: arròs de cranc blau. No cal dir que tots tres estàvem expectants davant del gust que donaria a l’arròs aquest cretaci. I el resultat va ser sorprenent i fabulós.

"Aquest cranc és una espècie invasora americana que ens fa molt mal als conreus, però nosaltres li hem tret profit per a la gastronomia. El vam incorporar no fa pas massa i ens dona molt bon resultat, amb un gust molt potent", ens diu l'Helena, cofoia. Cal destacar que l'arròs el fan primer amb un sofregit a la paella, com la majoria, però el toc final i diferent és acabar-lo en una brasa de carbó.

La traca final són les postres casolanes: el pastís de formatge i la crema catalana. Amb el licor d'arròs a la taula (beguda típica de la zona per "fer baixar") li despertem l'enyorança a l'Helena, que mira enrere, fa balanç de la seva vida i sap que aquest restaurant serà el seu últim vol. "Amb Lo Pati acabo, tinc cinquanta anys i aquí paro. Estic cansada". L'Helena, com els flamencs, és de sang calenta, s'ha mogut per mig món i ha sabut aguantar l'equilibri amb una sola cama, que la vida no és de color de rosa, com les plomes dels flamencs. Per això fa el seu últim vol al Poblenou del Delta, allà on els flamencs han trobat, com ella, un bon lloc per triomfar.