L'Havana: un restaurant d'abans, ara i sempre

¿Sabeu quan aneu a un restaurant i mentre seus a taula vas veient que els propietaris se saben el nom de tothom qui entra? Se saluden amb confiança i, clarament, fa anys que es coneixen. Hi ha gent que fins i tot no pregunta on cal seure perquè ja ho sap, es passeja per allà com si fos casa seva. I de cop sents una punxada d'enveja: tu també voldries ser una d'aquestes persones que saluden pel nom i que formen part de la parròquia habitual.

Això em va passar recentment al restaurant L'Havana, al barri del Raval de Barcelona (carrer Lleó, 1). Un restaurant dels de sempre, familiar en tots els aspectes. La família Moseguí el regenta des del 1945. Pregunto pel nom del local: jo ja m'imaginava un avi que va anar a Cuba. Si hi va haver un avi, no era el seu, perquè era el nom que ja tenia el local quan Rafel Moseguí s'hi va posar al capdavant fa més de 75 anys. Ell es va estar 65 anys davant els fogons i ara la família és la garant del seu llegat. La Mercè, la matriarca, ho vigila tot des del menjador del darrere (llarga vida a les matriarques!). No es perd cap detall. El fill, el Jordi, no para quiet. Ens atenen amb molt de salero i ens donen la carta plena de plats que et fan sentir feliç: macarrons, espinacs a la catalana, mongetes del ganxet amb cansalada, mandonguilles amb sèpia, peus de ministre amb bolets, canelons... Hi ha un primer que em crida l'atenció de seguida i que passa a ser automàticament el meu plat preferit: el clàssic combinat de L'Havana. Porta esqueixada, escalivada russa, musclos i un bunyol de bacallà.

Patrimoni a preservar

No sé si us passa, però els que mengem sovint fora de casa, per feina o per ganduleria, ens trobem que enyorem els llocs d'abans (i de sempre). Plats que escalfen l'ànima com només ho pot fer un fricandó. L'Havana és un d'aquests llocs que, si m'ho permeteu, són el patrimoni que més ens convé preservar. L'últim cop que hi he anat, fa tot just uns dies, hi ha entrat un noi carregant feixos de calçots. Els deixava sobre el taulell. Resulta que són per a un sopar d'uns senyors. Un grup d'amics que a la nit faran la calçotada. Jo vull ser aquests senyors que es regalen una senyora calçotada una nit de desembre.

L'espai és molt agradable i té un menjador principal i un altre d'interior força espaiós. És on veig que hi van els més assidus. De fet, és habitual veure-hi gent coneguda. Un dels dies que hi vaig anar hi havia una important periodista de successos, un conegut major dels Mossos i el director d'una famosa capçalera digital. Si sou dels que pareu l'orella a les altres taules, estareu ben distrets mentre endrapeu unes lioneses banyades amb xocolata. No cal dir que els preus són també un altre dels seus punts forts. Més que raonables, però esclar, si hi vas, jugues a casa.

Declaració d'intencions

Aquest text no és contingut publicitari. Tots els llocs els he visitat com a clienta i he pagat el compte com qualsevol altra persona.