Història de la ciutat
Restaurants 02/12/2022

El Glaciar: crònica d'un restaurant centenari que ha tornat a néixer

Aquest dijous l'establiment més antic de la plaça Reial va celebrar 100 anys amb els nous propietaris i amb els amics de sempre

4 min
La terrassa de El Glaciar.

BarcelonaEscenari de pel·lícules, menjador popular en temps de la Guerra Civil o lloc de gala pel premi Nadal. Després d'haver fet tots els papers de l'auca, el restaurant Glaciar arriba als 100 anys. Aquest dijous van decidir celebrar aquesta fita, ja que és el restaurant més antic de la plaça Reial de Barcelona, envoltats d'amics i personalitats. L'establiment forma part del catàleg del patrimoni historicoartístic de la ciutat i ha passat per èpoques d'esplendor i de declivi. Ara estrena renovació i propietat, que vol mantenir l'esperit de l'emblemàtic restaurant que va ser escenari de les novel·les de Vázquez Montalbán.

Comencem pel començament. El setembre del 1922 obria a Barcelona amb el nom de Glacier, a la Rambla. Set anys més tard, i coincidint amb l'Exposició Universal del 1929, obrien un nou local on és ara, el de la plaça Reial. L'èxit va ser ràpid, especialment pels gelats que s'hi servien i que donaven nom a l'establiment. Lloc de trobada d'intel·lectuals i bohemis, durant els seus anys d'apogeu el restaurant va acollir dues fites culturals rellevants: la nit de Reis del 1949 s'hi va celebrar la cerimònia dels premis Nadal, que va guanyar l'escriptor José Suárez Carreño amb la novel·la Las últimas horas, i el 1967 s'hi va presentar en societat un nou veí il·lustre de la ciutat: Gabriel García Márquez amb la seva esposa, Mercedes Barcha. És a finals dels 60 que el local entra en decadència.

Una foto del restaurant Glaciar als anys 40.

Història viva de la ciutat

A la festa de celebració dels cent anys tinc la sort de topar amb Miquel Moncho i Joan Martínez Manent. Sembla que estan molt familiaritzats amb l’espai i quan els hi pregunto resulta que van regentar el restaurant. Entre tots dos cobreixen el període que va del 1978 al 1993. Als inicis, del 1978 al 1980, va funcionar com a cooperativa. Em diuen que a la primera etapa del restaurant la plaça Reial era un lloc popular, però que el Glaciar es va decantar per servir la burgesia "d’un cert nivell", diu Moncho fent el gest de cèntims amb les mans. Em revelen que l’altell va ser durant molt de temps el reservat dels senyors que hi anaven amb una dona que no era la titular, per dir-ho educadament. Era un lloc tan fi que servien cafès amb llet en copa. I que va ser la dictadura la que va fer canviar el nom de Glacier per Glaciar. Ara ja no, però durant molts anys es va veure al cartell el canvi de lletra matusser.

Quan va ser el torn de Miquel Moncho i companyia, just havia acabat la dictadura i "la gent volia volar", diu Moncho. Un grup de joves volien dinamitzar-lo culturalment i li van encarregar la reforma a un jove estudiant d'arquitectura: Joan Martínez Manent, a qui tinc davant i em diu que va ser l'encarregat de fer la barra de marbre que a tots ens meravella. Va ser el 1980 quan, a més, també es va fer càrrec del restaurant, un cop la cooperativa va fer fallida.

La barra del Glaciar envoltada de gent en la festa dels 100 anys.
El pastís amb què els nous propietaris van celebrar els 100 anys de El Glaciar.

Però tornem enrere, altre cop. Els joves cooperativistes agafen el local i el converteixen en un lloc de reunió: grups feministes, músics de carrer, trobades polipoètiques, els inicis del Centre d’Estudis Joan Bardina i, fins i tot, un grup de gent gran que volien demostrar que Cristòfor Colom era català. Era un ambient molt divers on queda clar que rebien a tothom. Va ser escenari de pel·lícules com Si te dicen que caí (1989) de Vicente Aranda Ezquerra, en què els protagonistes eren Jorge Sanz, Victoria Abril i Antonio Banderas. O Salvador (2006) de Manuel Huerga.

Salt en el temps

Han hagut de passar molts anys perquè per tercer cop el Glaciar recuperi l'esplendor. Ha estat gràcies a Javier Lluch i Thaís Ivern, socis del grup de restauració La Pomada. Ells han estat els artífexs de la nova resurrecció del Glaciar. Fa un any just que han obert i volen recuperar el client boomer. "Hi havíem vingut de joves i ens encantaria que la gent de la nostra edat que havíem vingut a fer cerveses tornessin a fer un sopar o un còctel, que és el que ens toca per edat", diu Thaís Ivern. Per fer-ho, busquen "fer una cuina catalana, de qualitat i honesta que no sigui a un preu massa elevat". Mantenen, però, un toc afrancesat, respectant l'ànima del local. El que vindria a ser un bistrot català.

Han preservat la barra, el terra, la fusteria i les columnes, i han renovat el que no tenien més remei. Dijous hi ha música en directe, i serveixen orgullosos la beguda que dona nom al seu grup: la pomada. Granissat de llimona, gin Xoriguer i unes herbes que em diu que si em revela "m'haurà de matar". Deixem-ho córrer, doncs. L'antic altell ara és un reservat elegant que es pot reservar per grups. Té dos espais, un amb una taula fantàstica i un altre amb una barra de bar i sofàs. Té sortida i entrada pròpia. El local ofereix tant dinars com sopars.

El Grup La Pomada va néixer en plena pandèmia i té els següents restaurants: Baliga-Balaga, El Tros de la Rambla, La Taverna del Coure, Pocasolta i El Glaciar. Tots ells volen acostar la gastronomia catalana de qualitat al cor de la ciutat. Tenen més projectes en camí.

El restaurant Glaciar, a la plaça Reial, en l'actualitat.
El restaurant Glaciar, a la plaça Reial, en l'actualitat.
stats