El Camarote de Tomás: enamorats dels escamarlans

És divendres al migdia, i la felicitat d’entrar en una marisqueria del segle XXI es respira des que s’hi posa els peus, a El Camarote de Tomás, al carrer Lleida de Barcelona, que té terrassa al mateix carrer. La barra generosa de peix i marisc, situada al centre del restaurant, fa que t’aturis una estona fins i tot abans de seure a taula. És com anar a mercat, així que ja d’entrada, sense ni tan sols haver llegit la carta, penso en el que menjaré. Hi he vist uns calamarsons i uns escamarlans; en prenc nota per demanar-los.

Em toca la taula que porta el mateix nom que el restaurant, Camarote. He llegit rètols amb altres descripcions, com ara Puente de Mando. Els noms, com també la decoració –parets pintades de blau mariner, xarxes de pescadors al sostre...–, són obra de la nova família que està al capdavant del restaurant, Josep Ribot i Núria Espallargas. Tots dos tenen molta experiència en restauració a Barcelona (hi tenen fins a deu restaurants), però El Camarote és la seva primera aventura "de nivell", com diuen tots dos. "El Camarote portava trenta anys en funcionament, i per a nosaltres era un repte, en el qual hem cregut des del primer dia", expliquen. Una dada de l’èmfasi de l’afirmació: en els pocs mesos que fa que funcionen des de la reobertura al febrer, la clientela de tota la vida hi ha tornat, i se n'hi ha afegit de nova, atreta per la idea de menjar marisc i peix (amb racions generoses al plat) per cent euros per cap. "No és un preu baix, però pel concepte que som, amb marisc i peix fresc, som assequibles. El fet que no tinguem aparcacotxes ni sommelier, com tenen altres marisqueries de la ciutat, fa que el nostre preu sigui més econòmic amb la mateixa qualitat alta dels productes frescs", comenta el Josep. . "En aquests mesos, hem vist que els nostres clients venen quan ja han signat acords i negocis, mentre que, quan els han de fer, ens comenten que se’n van als reservats de la marisqueria del costat", assenyala el Josep.

Anem a la carta. La Núria m’explica que l’esqueixada de bacallà és un plat mític, que ja el preparaven abans i que l’han mantingut per explicar la història del local. Cal tastar-lo, perquè ells el preparen cada dia igual. Li demano pels calamarsons i els escamarlans, i m’explica el què. "Els calamarsons són d’avui. N’hi havia molt pocs i ens els hem quedat tots. Estaven a 60 euros el quilo. És molt bona tria". Així que l’esqueixada, els calamarsons, i demano també pels escamarlans, que la Núria em comenta que fan a la planxa, partits per la meitat, i que els serveixen amb un raig d’oli d’oliva verge extra i sal. El tracte de la Núria, que fa de cap de sala, és proper amb els clients. Ella mateixa et recomana també els vins que et podrien anar bé per als plats que tries: "Un Priorat fresquet per als calamarsons serà ideal", em diu, i amb la frase ja m’ha captivat, perquè temia un albarinyo, que –diguem-ho amb rapidesa– són boníssims, però al carrer Lleida de Barcelona prefereixo un vi de proximitat sempre. 

Acabats els entrants, la Núria proposa un peix. "Avui tenim turbots salvatges que estan molt bé, amb racions de 150 grams". Si no, si no es vol acabar l’àpat amb un peix, sempre hi ha una alternativa, la carn, concretament un tomahawk de vedella, molt tendra. "No ho diries mai, però sempre hi ha taules en què en demanen", explica el Josep.

Després del turbot salvatge, les postres. "Les prepara una amiga de la Núria, que va estudiar a la Hofmann i té una amiga pastissera que ens en porta diàriament", diu el Josep, que insisteix que s’han de tastar perquè hi han posat els dos molt d’esforç, en la carta de postres. I mentre la Núria canta una per una totes les postres, a les altres taules torno a observar la mateixa sensació de quan he entrat: la felicitat de ser en una marisqueria moderna, actual i molt familiar. "Ens traiem el barret davant de la gran feinada que van fer el Tomás i la Montse, els antics propietaris, que van estar sols al capdavant del Camarote durant trenta anys", afirma el Josep. Ells han format equip i han elevat el servei (abans les taules no tenien estovalles blanques de roba, sinó de paper), però han apostat per una idea de tota la vida: els restaurants han de tenir ànima.